tag:blogger.com,1999:blog-52448586029191219202024-03-05T20:08:44.103-08:00CONTES AL BLOG"CONTES AL BLOG"
>>>
Blog destinat al conte. Hi publicarem els contes que ens feu arribar.
Oferim el blog com a plataforma per donar-vos a conèixer i perquè la vostra obra no resti al calaix.
Animeu-vos!Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.comBlogger25125tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-28698392863436121172011-12-06T03:24:00.000-08:002011-12-07T04:28:13.452-08:00EL BURRO ALEMANY - Ramon Boixet (Berna - Suïssa)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcsVL9U2PKln2wNOrChDLyJZ2Q5x7-zY5v0aXKss_K26ydXWhyYU0Ejz0-Cdo-2f7levZhxI5yYeBLHvMHMguw2_Qc6m5c5mXTIr_LeDSFxxIGT2WR6d4uerBZDNn299X-tzUknTtKHLDH/s1600/burroalemany.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcsVL9U2PKln2wNOrChDLyJZ2Q5x7-zY5v0aXKss_K26ydXWhyYU0Ejz0-Cdo-2f7levZhxI5yYeBLHvMHMguw2_Qc6m5c5mXTIr_LeDSFxxIGT2WR6d4uerBZDNn299X-tzUknTtKHLDH/s1600/burroalemany.jpg" /></a></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Acte I</span> </span></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: black; color: #242626; font-family: Arial, Verdana, sans-serif; font-size: 14px; font-style: italic; line-height: 17px;"><br />
</span><br />
<div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;">Siegfried M. es va despertar el dilluns, com cada matí, a dos quarts de set. Vivia a cinc minuts de la parada de l'autobús i amb 25 minuts de trajecte arribava pràcticament davant l'entrada de la fàbrica, on era oficial mec</span><span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;">ànic, per començar el seu treball puntualment a tres quarts de vuit.</span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Abans de pujar a l'autobús anava al distribuïdor d'un diari gratuït i amb la lectura del seu exemplar el rutinari trajecte se li feia més curt i menys avorrit.</span></span></div></div><span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;">A la tercera pàgina del diari va llegir una curta notícia sobre Espanya que tractava del costum de fer "ponts" i de la setmana magnífica que per a molts espanyols podia significar tenir dos dies addicionals de festa i ajuntar-n'hi algun altre de laborable per "lligar la salsa" (la notícia ho deia exactament així, naturalment en alemany), i arribar en el millor dels casos a fer festa completa de dilluns a divendres.</span><br />
<span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;">Siegfried M. va fer una mena de gemec, va tancar un moment els ulls, i després es va afanyar a llegir les pàgines esportives, abans d'arribar a la seva parada.</span><br />
<span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;"><br />
</span><br />
<div style="text-align: center;"><span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;">Acte II</span></div><span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;"><br />
</span><br />
<span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;">Al vespre, després de sopar amb la dona i els fills, com cada dia, i d'ajudar-los una mica a fer els deures per l'escola, Siegfried M. va engegar la televisió per mirar les notícies del primer canal.</span><br />
<span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;">Com era habitual en els darrers temps, l'economia europea, la senyora Merkel, els deutes de certs països, la inestabilitat de l'euro i la solidaritat entre els estats comunitaris van omplir la meitat del temps del telediari.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px;">Siegfried M. va recordar la notícia que a primera hora del matí havia llegit i va tornar a fer un gemec, aquesta vegada més fort que el de l'autobús, i fins i tot va deixar anar un renec que, per sort, els seus fills no van sentir.</span><br />
<span class="comentari" style="background-color: #444444; border-bottom-width: 0px; border-color: initial; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-style: initial; border-top-width: 0px; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 17px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; margin-right: 0px; margin-top: 0px; outline-color: initial; outline-style: initial; outline-width: 0px; padding-bottom: 0px; padding-left: 0px; padding-right: 0px; padding-top: 0px; text-align: left; vertical-align: baseline;"><br />
</span><br />
<div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Acte III</span></span></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Siegfried M. no va dormir massa bé sinó més aviat inquiet. I va fins i tot somniar amb un burret que tirava'un carro. I a dalt del carro hi anaven algunes persones que parlaven un idioma que ell no coneixia, i que reien i bevien vi negre i el burret tenia una cara trista, com la seva quan es va mirar al mirall del lavabo abans d'anar al llit.</span></span><br />
<span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></span><br />
<span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; font-size: x-small;"><i>Ramon Boixet és un català de Manresa que viu a Berna (Suïssa), des de 1969. Va estudiar a Barcelona i és químic. Està jubilat.</i></span></span><br />
<span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; font-size: x-small;"><i><br />
</i></span></span><br />
<span class="Apple-style-span" style="line-height: 17px;"><span class="Apple-style-span" style="background-color: #444444; color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; font-size: x-small;"><i>Imatge: de l'autor</i></span></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-85719655171072785502011-11-08T09:32:00.000-08:002011-11-09T10:15:14.355-08:00VIDA DE GAT - Elara Pi (Girona)<div style="text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLzMXsSW3UK6GkKahr8pZbOtBExypJaS8q3fIhG_UKAATqEA-_hsXNGA61_5yd2D76KTNtkiQqsIhw_UqjQjZinQ3wfVGwXDWO_pQVb-MQUEvbph-tGn2BQbWxLmidpkdx-NDV87Aq8JHv/s1600/gats++003.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLzMXsSW3UK6GkKahr8pZbOtBExypJaS8q3fIhG_UKAATqEA-_hsXNGA61_5yd2D76KTNtkiQqsIhw_UqjQjZinQ3wfVGwXDWO_pQVb-MQUEvbph-tGn2BQbWxLmidpkdx-NDV87Aq8JHv/s1600/gats++003.jpg" /></a></div><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span><br />
<span class="Apple-style-span" style="white-space: pre;">VIDA DE GAT</span></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>I</div><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Feia molt que s’esperava però el pas del temps no la inquietava; tenia set vides, n’havia esgotat les sis anteriors i no li preocupava deixar tot el que la envoltava ni d’enfrontar-se a la mort perquè estava cansada de veure i mirar el món amb ulls de gat. Els homes no sempre havien estat tolerants amb la presència dels gats a la terra, però els temps havien canviat i ara ja era tard per ella.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>Plovia. Sabia que aquell estiu no seria com els altres. No hi hauria estiu. Les pluges acompanyarien la nit i el dia dels mesos més càlids de l’any, sense treva ni descans; era un estiu absent. Seguia esperant, ajaguda i arraulida, movent la cua amb la parsimònia del qui sap que el final està a prop, entre les fulles mortes amuntegades a les llambordes grises, donant notes de color i vida en la vasta extensió del cementiri de Père Lachaise.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>Començaren a caure les primeres gotes, presagi dels jorns tardorals que no cessarien durant juliol i agost, mentre els turistes i els curiosos s’apressaven a obrir els paraigües i marxar cap a d’altres llocs d’interès cultural que estiguessin a recer.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>Es va quedar sola moltes més hores, però a les vuit del vespre encara hi havia una tènue llum trencada que es desprenia del cel parisenc. Les ombres s’allargaven i, sense estrèpit, ella el va sentir acostar-se mentre se li escapava un miol trist. Finalment, li va dir:</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>-T’esperava.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Es miraren amb tendresa còmplice, sense les paraules que es podrien haver dit dos gats que es retroben després de moltes vides separats l’un de l’altre, malgrat que el retrobament tenia un preu.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Els dos felins havien crescut a la càlida vora del riu Nil, en aquells temps que els gats eren sagrats i se’ls adorava com als déus, jugant feliços i caçant petites bestioles que també habitaven prop de les aigües fèrtils, espantant als ibis de plomes blanques i esquivant els fatals moviments predadors dels rèptils més temuts del planeta. No havien nascut de la mateixa mare, de la qual només en conservaven un record vague que assimilaven al gest protector de la gata que acull els petits entre les seves carns, però un dia es trobaren perseguint la mateixa papallona entre els joncs i des de llavors es feren inseparables.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Els cicles de la lluna transformaren el cabal de les aigües del riu i les terres ermes passaren a ser llims fecunds, de la mateixa manera que ell i ella creixeren, es feren independents de la mare i els germans, maduraren, i s’estimaren sota la protecció del temple de la deessa Bastet.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Eren feliços passejant entre els temples d’Egipte, on no els faltaven mai menges exquisides i tracte de privilegi fins que un sacerdot, detectant que ella estava prenyada, decidí regalar els dos gats a la filla del faraó perquè li fessin companyia, ja que una gata en estat que tenia un amic fidel era considerat signe de bona sort i d’eterna felicitat.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Els dies s’escolaven sense presses i la vida a palau era plàcida, s’avesaren al nou món de luxe i benestar que s’havia obert davant d’ells, fins que, com cada vespre, irrompé a la cambra la majordoma amb la infusió que ajudava a dormir a la princesa. Malauradament, aquella no va veure un tamboret que una criada despistada havia deixat de qualsevol manera al mig del pas i relliscà, fent que la infusió vessés a terra. Moguts pel terrabastall que s’havia creat i per la natural tendència a la curiositat que caracteritza els gats, es begueren el líquid que hi havia a terra. En pocs segons es començaren a trobar malament, respirant pesadament i amb dificultats fins que ho veieren tot negre, mentre sentien que algú cridava:</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">-Aviseu als guardes! Han intentat enverinar la princesa!</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">No arribaren a veure néixer els seus gatets perquè una boira glaçada s’havia escampat arreu i ja no pogueren despertar a l’estança de la princesa, deixant la primera vida a l’antic Egipte i el primer amor.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>II</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Havia perdut el compte de les vides viscudes al costat de la Història dels homes, sense rastre del seu fidel amic ni esperances de trobar-lo immediatament. Renéixer en cada una de les èpoques que li tocava viure era dolorós, tot li recordava als gatets que no havia pogut estimar, al seu company i a la vida feliç que es va veure cruelment interrompuda per l’egoisme i els actes malvats dels homes.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Les sis vides de gat que s’anaren succeint estigueren a cavall dels anys en que els regnes de l’Europa central patien hiverns extrems que semblaven eterns, fent del paisatge una extensió de quilòmetres i més quilòmetres de desert blanc, enmig d’esglésies que creixen arreu, acollint àngels i dimonis, indistintament. L’Edat Mitjana no fou precisament recordada amb enyor per cap felí; ella visqué sis vides que totes acabaren segades abruptament, a vegades perquè un grup de brètols es divertia apedregant els gats que prenien els raigs de sol que escalfaven la terra humida, o perquè els accidents de la naturalesa eren del tot imprevisibles i no avisaven a l’hora de fer malbé els hàbitats de les viles, patint-ne les conseqüències tota mena d’éssers vivents que es trobessin en el moment i en el lloc inadequat.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>III</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">En el despertar de la setena vida, a París, ja en els nostres dies, sabia que el curs de la seva existència s’estava apagant sense remei. No tenia por. Sabia que ell la trobaria perquè li va fer la promesa de reunir-se en l’última de les seves vides, passés el que passés, segellant el seu pacte no escrit a les vores del riu Nil, lloc on es veieren per primera vegada.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">-T’esperava.- Li digué sense retret. Era la promesa feta realitat i després de casi un mil·lenni de separació tornaven a mirar-se com si fos la primera vegada que la llum naixent del Nil els il·luminava. Ell havia viscut entre les tendes militars dels homes que lluitaren en algunes de les croades que els regnes cristians havien dut a terme en més pugnes inútils i sagnants, essent testimoni d’unes pàgines de la Història escrita que no s’haurien d’haver signat amb l’odi ni el patiment. Ella havia vagat en els boscos verges, fugint de la barbàrie religiosa i de les persecucions que alguns monestirs havien potenciat en detriment dels gats, acusats injustament de ser servents i missatgers del diable, fins que trobà refugi en la cort francesa d’Elionor d’Aquitània.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Tenien molt a explicar-se i a dir-se. Encara els restava l’última vida i havien decidit no separar-se l’un de l’altre fins que arribés la seva hora.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Aquesta història és ben certa, se’m cregui o no, ja que han sigut ells mateixos qui me l’han explicada, aquest estiu, quan vaig ser a París, mentre m’esperava entre les tombes més antigues del cementiri Père Lachaise. Van explicar-me la seva trobada tant desitjada i també van explicar-me tot allò que van haver de callar mentre espiaven les intrigues dels poderosos que actuaven moguts per les ànsies de poder o també, encara que costi de creure, per allò que els dictava el cor. Però això, amics, ja és una altra història que aquella simpàtica parella de gats no van explicar-me amb gaires detalls i que, per tant, no goso escriure per evitar caure en errors greus. Segurament esperaré a l’estiu vinent per a tornar-los a visitar i, si encara són vius, estic convençuda que estaran contents de veure’m i d’explicar-me altres històries.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="background-color: white; color: #333333; font-size: 11px; line-height: 14px;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Elara Pi (Girona, 1984) cursa estudis d'Història a la Universitat de Girona, i llenguatge musical i cant al Conservatori Isaac Albéniz de Girona. Actualment participa en diversos projectes d'investigació històrica de temàtica local i musical.</span></span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; font-size: x-small;"><i>Novembre 2011</i></span>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-92053707813013963042011-07-12T09:21:00.000-07:002011-11-08T07:43:01.576-08:00EGOCENTRISME - Montse Aloy<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZAbnqpav3W2TPOaMnuVNwlmmQTFXaK3nwyfMkwwkl-apziF2q3DZ41joQBk_iycyJgD0QX4sMy5oKLkRMzVpE2xyiIkvelBETHYywzKdJYmjtEwVMnS64zaO335zd2CAURh_La2CKeYZx/s1600/egocentrisme.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZAbnqpav3W2TPOaMnuVNwlmmQTFXaK3nwyfMkwwkl-apziF2q3DZ41joQBk_iycyJgD0QX4sMy5oKLkRMzVpE2xyiIkvelBETHYywzKdJYmjtEwVMnS64zaO335zd2CAURh_La2CKeYZx/s200/egocentrisme.png" width="141" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 20px;">ENVIO DIBUIX. stop. PHOTOSHOP ESPATLLAT. stop. FAX EMBARGAT. stop. MÒBIL SENSE SALDO. stop. PENIS, MIDA ÀUREA. stop. COGNOM ADIENT. stop. ENVIEU ADREÇA I TELÈFON. stop.</span><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 20px;"><br />
</span><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 20px;">Li van donar la fenya. A l'anunci hi posava: "Es busca 3r soci per empresa striptís. Ens diem Giacomo Veni i Massimo Vidi."</span></div><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 20px;"><br />
</span></div><div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, sans-serif; line-height: 20px;"><i><span class="Apple-style-span" style="font-size: x-small;">Enviat per Montse Aloy Roca</span></i></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-25590191155835011302011-07-12T06:09:00.000-07:002011-07-12T06:09:39.225-07:00LA DONA DEL TEMPS - Concepció Saurí i Ros<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-CqXdAcDNXKs6W27gN6vxR2V218MUaT8_o0nBvPLJ8jr8owTKT97BmTPAuV5snyHh5ScT7vbluH_MXgl0acx4gPaS8MfJc5bognkvHC1URVxucWTmeRTdq7R7cMPTeAgFO0vES2b5y8gV/s1600-h/dona+del+temps1.jpg"><img alt="" border="0" height="166" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5217800274050171698" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-CqXdAcDNXKs6W27gN6vxR2V218MUaT8_o0nBvPLJ8jr8owTKT97BmTPAuV5snyHh5ScT7vbluH_MXgl0acx4gPaS8MfJc5bognkvHC1URVxucWTmeRTdq7R7cMPTeAgFO0vES2b5y8gV/s400/dona+del+temps1.jpg" style="cursor: hand; display: block; margin: 0px auto 10px; text-align: center;" width="151" /></a><br />
<div align="center"><br />
<span style="font-family: 'trebuchet ms'; font-size: 130%;">La dona del temps</span> </div><div align="center"></div><div align="center"><em>Concepció Saurí i Ros</em></div><div align="center"></div><div align="justify"><br />
<span style="font-family: 'trebuchet ms';">No ho reconeixeria ni que em torturessin –és un dir, és clar- però aquest noi sembla una escultura grega, de l’època en què els escultors grecs buscaven la perfecció i quasi l’aconseguien. I no faig cap mal a ningú si me’l miro i hi parlo una mica, no? Tothom necessita petits al·licients per aixecar-se cada matí... El problema és que el temps que fa i el que farà és l’únic tema de conversa que tenim, a més de dir-nos bon dia, jo demanar una baguette i de vegades un croissant de xocolata -tot i que no ho hauria de fer-, ell preguntar-me si vull alguna cosa més, jo contestar que no, ell dir-me quant val i donar-me les gràcies, i repetir tots dos en estèreo els bons dies inicials abans de marxar. Les preguntes i les afirmacions sobre la temperatura, el vent o la pluja –que no li estan mai bé, sempre troba que n’hi ha poc o massa- i les previsions de futur –més aviat pessimistes- no tenen un lloc precís en la nostra breu conversa: poden donar-se d’entrada, intercalades entre el cobrament i les gràcies, o al final. És el nostre únic tema en comú, sí... Per això unes setmanes després de la inauguració de la fleca he incorporat un nou hàbit al reguitzell que ja tinc, i ho he fet per ell: cada dia, abans d’anar a comprar el pa, em connecto a internet i miro en una web de meteorologia com estan les isòbares i com tenim els anticiclons i les baixes pressions. Així aconsegueixo anar més lluny del sí que es veritat o del vols dir? d’abans; la nostra conversa va progressant i guanyant intensitat i podria ser que, abans de l’estiu, puguem intercanviar impressions sobre si hi ha o no hi ha canvi climàtic al planeta. Serà massa! </span></div><div align="justify"><span style="font-family: 'Trebuchet MS';"></span></div><div align="justify"><span style="font-family: 'Trebuchet MS'; font-size: 85%;"><em>Concepció Saurí i Ros, (Esclanyà. Baix Empordà), ha estat la guanyadora del Primer premi, de la categoria de majors de 17 anys, del Premi de Narrativa d'enguany, convocat pel Club de lectura "Sant Narcís".</em></span></div><div align="justify"><em><span style="font-family: 'Trebuchet MS'; font-size: 85%;"></span></em></div><div align="justify"><em><span style="font-family: 'Trebuchet MS'; font-size: 85%;"></span></em></div><div align="justify"><em><span style="font-family: 'Trebuchet MS'; font-size: 85%;">Fotografia: Google</span></em></div><div align="justify"><span style="font-family: 'Trebuchet MS'; font-size: 85%;"></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-28320420945364845542010-03-16T15:49:00.000-07:002010-03-17T17:06:20.445-07:00RECORDS D'UNA VIDA - Núria Anglada (Palafrugell)<div class="MsoTitle"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div></div><div class="MsoNormal" style="text-align: center;"><div style="text-align: left;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPPl2QLlewRU5EbFTe6cX12xrn55LL-VwcJmHsvfC78Y5TrILDUNQWyhYAw5tPkeWPsJibDOOvwCd12wb_Trumc3jPepoCC7CNWY0hDIfGKUVpNhkPAq8mdBU9AyRrETzgDloNwDkxUm_8/s1600-h/carta-flor.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPPl2QLlewRU5EbFTe6cX12xrn55LL-VwcJmHsvfC78Y5TrILDUNQWyhYAw5tPkeWPsJibDOOvwCd12wb_Trumc3jPepoCC7CNWY0hDIfGKUVpNhkPAq8mdBU9AyRrETzgDloNwDkxUm_8/s320/carta-flor.jpg" /></a></div><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Temps. Irremediablement passa el temps. Ahir va ser un altre dia. El que va passar ahir forma part del passat, del record, de la història, la nostra història. Només això. Els fets, les paraules, les mirades, els somriures, els plors, tot. Res dura una eternitat. Tot acaba, igual que va acabar l’ahir, igual que acabarà l’avui, el demà, les setmanes, els mesos, els anys.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Recordo els dies que vam passar junts i que avui queden tan lluny. Era la teva mirada la que feia bategar el meu cor amb força. Eren les teves paraules les que em feien ser feliç. Eren les teves carícies, després d’un petó, les que em reconfortaven en els mals moments. Però, tot ha acabat. Queden en la meva memòria tots aquells moments de tristesa i de felicitat que vam passar junts.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Penso en el dia que em vas demanar la mà. Davant de tota la família, amb el consentiment del meu pare i per sorpresa meva, et vas agenollar als meus peus, vas agafar-me la mà entre les teves i em vas posar un anell en el dit anular. Després de més de quaranta anys, continuo portant-lo com si fos una part més de la meva mà.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Times New Roman';"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">I el dia del casament. Ho recordo com si fos avui mateix: l’altar, el pare Àngel oficiant la cerimònia, tota la nostra família unida, el vestit blanc que jo portava, el teu tern blau, les flors que adornaven tota la església, la llum del sol entrant per un dels rosetons, el “</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">si, vull”, el petó i l’arròs de quan vam sortir com a marit i muller per la porta principal.</span></span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Times New Roman';"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Vam anar a viure a la masia de la teva família. Allà va néixer el nostre fill, en Pau. Van ser moments econòmicament durs, però molt feliços. Vam passar com vam poder. Jo vaig haver de començar a cosir per guanyar un petit sou. Tu passaves tot el dia al camp.</span></span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Times New Roman';"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Els teus pares van morir; els meus també. Llei de vida. Sempre ens vam tenir l’un a l’altre per fer front a les adversitats. Fins i tot quan en Pau va emmalaltir i els metges no ens donaven esperances, tu em vas consolar. Plorava i mirava per la finestra com queien les gotes de pluja sobre el camp que unes hores abans havia il·luminat el sol. Durant uns dies semblava que en Pau s’havia recuperat, però, malgrat tot, no estava del tot bé: caminava per la casa capjup, no sortia, preferia quedar-se assegut en una cadira o tancar-se a l’habitació. Va recaure i va empitjorar. El metge ens deia que amb penicil·lina potser milloraria una mica, però la nostra economia no era suficient com per poder fer front a les despeses que suposava comprar-ne una mica. Així que no vam poder fer res per ell, només estar al seu costat en aquells moments tan tràgics. Quan va morir, jo estava asseguda al seu llit, al seu costat, i vaig començar a plorar desconsoladament. De seguida que vas sentir els meus plors, vas venir. Em vas abraçar i em vas protegir. Per uns segons, allà, entre els teus braços, em vaig sentir reconfortada. Tu també ploraves, malgrat voler-ho evitar. Et vaig sentir sanglotant a la meva espatlla.</span></span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Times New Roman';"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Encara érem joves, llavors. La mort d’un fill no se supera mai i menys si l’has vist agonitzar entre els teus braços sense cap possibilitat de salvar-lo ni, tan sols, de fer res per alleugerir el seu patiment.</span></span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Times New Roman';"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Va néixer l’Anna. Amb el seu somriure il·luminava i donava color, de nou, a la casa. Els millors moments de les nostres vides els vam passar veient-la jugar.</span></span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Times New Roman';"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Els anys van passar per tots. L’Anna es va convertir en una dona i es va casar. De la unió, en va néixer el nostre nét. L’Anna va voler que es digués Pau. Amb ell vaig reviure moments que mai oblidaré.</span></span></span></span></div></div><div class="MsoBodyTextIndent"><div style="text-align: left;"><span style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Ara tinc 64 anys i tu en tindries 68. Des dels 22 anys que he estat al teu costat. He viscut sempre amb tu. Hem passat junts quasi mig segle i encara t’estimo com al principi o, fins i tot, més. Et trobo a faltar. A les nits, em giro i espero que, estiguis on estiguis, m’escoltis, m’entenguis i m’ajudis, com has fet sempre.</span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Els dies sense tu són eterns. Les hores passen lentament. Abans em llegies històries, jugàvem amb en Pau, passejàvem junts... Res és igual ara: Sota la teva làmpada, continuo llegint aquell llibre que tu vas començar; en Pau tindrà un germanet amb qui jugar i tot canviarà; els passejos s’han acabat, perquè no m’agrada passejar sola. Tot és diferent sense tu.</span></span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">»Espera’m. Aviat tornarem a estar junts. Recorda: t’estimo igual que abans o encara més.</span></span></span></div></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; margin-left: 0cm; margin-right: 0cm; margin-top: 6.0pt; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Mercè</span></span></div><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><br />
</span></span></div></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; margin-left: 0cm; margin-right: 0cm; margin-top: 6.0pt; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><i><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Fa un mes que vaig trobar aquesta curiosa carta al cementiri, al costat de la làpida d’Antoni Quer. No vaig poder evitar llegir-la. Dos dies després, vaig veure l’esquela de la viuda d’aquest home. <o:p></o:p></span></i></span></div></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; margin-left: 0cm; margin-right: 0cm; margin-top: 6.0pt; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><i><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Amb el permís de la família, he decidit reproduir-la, ja que és una mostra preciosa d’amor vertader, un amor que algun dia espero aconseguir jo. Tal com diu la cançó Els vells amants de Serrat: “S’estimen com jo voldria ser estimat (si els costums que segueixo ho permeten)”.<o:p></o:p></span></i></span></div></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; margin-left: 0cm; margin-right: 0cm; margin-top: 6.0pt; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><i><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Per acabar, m’agradaria acabar tal com començava aquesta història, fent referència al pas del temps i ho faré amb una cita de Virgili: “FUGIT IRREPARABILE TEMPUS”.</span></i></span><o:p></o:p></div></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-67303520831803660852009-10-14T14:05:00.000-07:002009-10-14T14:07:29.424-07:00UNA BONA RELACIÓ? - Miquel Pascal (Olot)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDuacOE3ITPCeBwa-sD1OVy3kMnddHMMyu8oI69Vrg8vPF2j4HDJCOIHoWW0FmPPEVAnOlWcFhGtz-E3esFh_rTw_u3oX01uhhh5ffhryR-cIkdSKlZ6KXwG50GI-vyRnzAOKgoeBSQsoq/s1600-h/escena+sofa1.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDuacOE3ITPCeBwa-sD1OVy3kMnddHMMyu8oI69Vrg8vPF2j4HDJCOIHoWW0FmPPEVAnOlWcFhGtz-E3esFh_rTw_u3oX01uhhh5ffhryR-cIkdSKlZ6KXwG50GI-vyRnzAOKgoeBSQsoq/s320/escena+sofa1.JPG" /></a><br />
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif; font-weight: bold;">UNA BONA RELACIÓ?</span><br />
</div><div style="text-align: left;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="font-size: small;">Tenen una relació extraordinàriament bona.</span></span><br />
</div><div style="text-align: left;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="font-size: small;">S'entenen tant i tant bé que ella li diu una nit mentre l'abraça al sofà; "és com si fóssim el mateix ésser, com si fóssim una sola persona".</span></span><br />
</div><div style="text-align: left;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="font-size: small;">Ell se'n separa. Es mostra agitat i intranquil; "no diguis això, que tinc pànic a la soledat"</span></span><br />
</div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-62151047739695617922009-10-14T10:23:00.000-07:002009-10-14T10:24:24.598-07:00CAMINADA AFORTUNADA - Miquel Pascal (Olot)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjJG3RG30PkzxzKsmCu53xRRKXWzNL62ct1X0R2X0i1XkPCtS8wtJQwxd47-Lbyursk_qQ7YYx7AePn02H3n7InjGW4x4yP1P1JqsXV_91_9IsvYiyXbBKiJvR1_EUIsIENI5NSDmYqSQ8A/s1600-h/mirada1.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjJG3RG30PkzxzKsmCu53xRRKXWzNL62ct1X0R2X0i1XkPCtS8wtJQwxd47-Lbyursk_qQ7YYx7AePn02H3n7InjGW4x4yP1P1JqsXV_91_9IsvYiyXbBKiJvR1_EUIsIENI5NSDmYqSQ8A/s320/mirada1.JPG" /></a><br />
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><b>CAMINADA AFORTUNADA</b></span><br />
</div><div style="text-align: left;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="font-size: small;">Aixeco la vista i passa pel meu costat. Una breu creuada de mirades, espessa i dolça. Esguard nocturn i pregon, cabells de pou endins. Una brisa carregada d'aromes de lilàs em recorre. Lleu contacte, pràcticament inexistent, intuïció de percepció tàctil. Una camada més enllà deturo el pas i respiro profund, arrítmic. Aquest instant i els 27 batecs de cor posteriors han merescut la jornada.</span></span><br />
</div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-43983713338600823342009-10-14T09:57:00.000-07:002009-10-14T09:59:08.011-07:00CONEIXEMENTS - Miquel Pascal (Olot)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgtl79kXrASs9pdl_ZFqWyj8k795oujQ4ElistChTj8zPtJhe6IHZNBAa7Tx4_WUDigko2VsLN6kH7D-byYOvixeSMtPzUCcn-sNiopDsvlTExWDyZG_mDhzCEWvPyx-W5C3NWpA7z_ftGU/s1600-h/home+espantat1.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgtl79kXrASs9pdl_ZFqWyj8k795oujQ4ElistChTj8zPtJhe6IHZNBAa7Tx4_WUDigko2VsLN6kH7D-byYOvixeSMtPzUCcn-sNiopDsvlTExWDyZG_mDhzCEWvPyx-W5C3NWpA7z_ftGU/s320/home+espantat1.JPG" /></a><br />
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><b>CONEIXEMENTS</b></span><br />
</div><div style="text-align: center;"><div style="text-align: left;"><span lang="CA"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Fa un mes vaig acabar el curset d’espants. Ha durat gairebé mig any, dos dies a la setmana, prop de dues-centes hores. He perfeccionat tant la meva tècnica que ara tinc un altre problema. Cada cop que entro en una habitació tots els presents salten esporuguits. Saludo a la dona i la deixo mig taquicàrdica. Els meus fills ploren quan </span><st1:personname productid="em veuen. Els" w:st="on"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">em veuen. Els</span></st1:personname><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"> amics ja no </span><st1:personname productid="em saluden. I" w:st="on"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">em saluden. I</span></st1:personname><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"> és que</span><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"> </span><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">sóc un alumne aplicat i ara faig molta por. Espanto sense voler. M’he hagut de matricular al curset per amabilitzar l’aspecte. Desitjo tant començar el nou curset! Espero que no marxin corrents tots els assistents ni que el suspenguin altre cop per falta de quòrum</span></span><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">.</span><br />
</div></div><o:smarttagtype name="PersonName" namespaceuri="urn:schemas-microsoft-com:office:smarttags"></o:smarttagtype>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-52739068610940343272009-04-19T10:39:00.000-07:002011-11-08T07:47:31.822-08:00ESPÀRRECS - Josep M Sansalvador i Provensals (Sarrià de Ter)<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjxIe-EtinLhd78LKm-OGz2IGJxWUzRcJruz5N-j9KvKMbMuZKLmSorsMJAehjbdXHyeKFKJmBc6OmY1gHmyeH7KWNY-0SE4gfLE37AKXFxfJgeIh1wAEqepASDPMe5Z8rIHL7c_shIuOZZ/s1600-h/esp%C3%A0rrec1.JPG"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5326459919489016738" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjxIe-EtinLhd78LKm-OGz2IGJxWUzRcJruz5N-j9KvKMbMuZKLmSorsMJAehjbdXHyeKFKJmBc6OmY1gHmyeH7KWNY-0SE4gfLE37AKXFxfJgeIh1wAEqepASDPMe5Z8rIHL7c_shIuOZZ/s320/esp%C3%A0rrec1.JPG" style="cursor: hand; cursor: pointer; float: left; height: 207px; margin: 0 10px 10px 0; width: 146px;" /></a><br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Els espàrrecs</span></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: left;"><span lang="ES" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">A la tardor i a les primeries de l’hivern les companyies elèctriques s’han cuidat de fer desbrossar a consciència els sotes de les línies d’alta tensió. Convé que quedin ben nets de matolls i bardisses, per evitar incendis forestals durant la temporada d’estiu. Això converteix aquells espais en una mena d’avingudes diàfanes, de bon transitar, on el concepte “collir espàrrecs” és més exacte que no pas el de “caçar-los”, com és corrent d’anomenar aquest esport de profit a la comarca. L’arribada del bon temps ha vingut acompanyada de pluges sovintejades, que en certa manera han trencat el malefici de tants mesos de sequera obstinada. Fa anys que en Damià no coneixia una temporada tan esplèndida : els espàrrecs tenen un gruix de dit petit i fa goig veure’ls aixecar-se tan drets, tan foscos de color, enmig del jaç que ha quedat després de l’estassada. </span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: left;"><span lang="ES" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span lang="ES">D’ençà que va jubilar-se, a aquesta època de l’any en Damià viu en un estat de permanent desfici. És un autèntic despertar de la primavera : somia els brots de les esparregueres i es desviu per ser el primer de sortir, de bon matí, a trescar per les feixes encara xopes de rosada a la recerca de les tiges tendres. N’és un entusiasta reconegut. Una vegada, un client anglès li va explicar que, al seu país, el ciutadà que sent cantar el primer rossinyol escriu una carta al diari. La publicació de la missiva és l’anunci popular de l’arribada de la primavera. Li semblà una idea tan ben trobada i entranyable que havia pensat adaptar-la a la manera d’aquí i escriure a la premsa donant part de la troballa del primer espàrrec de la temporada.<br />
<br />
</span> <span lang="ES">Sap que sota els traçats elèctrics les collites seran assegurades i que podrà tornar a casa amb una bona garba sota el braç. Però si hi ha una zona per on especialment li agrada passejar-se, aquesta és el mar de vinyes que hi ha cap als primers pendents de muntanya, allà on el paisatge abandona l’absoluta horitzontalitat. </span><span lang="EN-GB">Allí pot agermanar dos autèntics plaers primaverals : els espàrrecs i veure com broten els ceps. </span><span lang="ES">Si la temporada ve avançada, encara n’hi ha un tercer : aquells solitaris presseguers de vinya florits. Un espectacle per als sentits, que encara ningú ha tingut l’acudit de fer pagar entrada per poder-ne gaudir.<br />
</span></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span lang="ES">Sap que sota els traçats elèctrics les collites seran assegurades i que podrà tornar a casa amb una bona garba sota el braç. Però si hi ha una zona per on especialment li agrada passejar-se, aquesta és el mar de vinyes que hi ha cap als primers pendents de muntanya, allà on el paisatge abandona l’absoluta horitzontalitat. </span><span lang="EN-GB">Allí pot agermanar dos autèntics plaers primaverals : els espàrrecs i veure com broten els ceps. </span><span lang="ES">Si la temporada ve avançada, encara n’hi ha un tercer : aquells solitaris presseguers de vinya florits. Un espectacle per als sentits, que encara ningú ha tingut l’acudit de fer pagar entrada per poder-ne gaudir.</span></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: left;"><span lang="ES" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span lang="ES">Els esclats de verdor de les retorçades, venerables, plantes de garnatxa, carinyena i alguna escadussera picapolla el reconforten. Una vegada més comença el cicle màgic de la vida al camp, el renaixement de la natura, que finirà passat l’estiu. A finals de setembre -o als volts del Pilar, algun any- es tornarà a produïr el miracle que transformarà el fruit de la vinya en vi. El vi ! El vi ha estat el gran amor professional d’en Damià. Durant quaranta anys ha treballat al Gran Hotel i s’ha fet càrrec del celler. Va començar-hi com a aprenent de cambrer i, a mesura que la casa s’anà fent gran i guanyant en prestigi, la seva vàlua professional també augmentava. Quan el director va planejar donar una orientació decididament gastronòmica al restaurant, en Damià veié com se’l començava a anomenar d’aquella manera tan sorprenent, a la francesa : sommelier. Experimentà com el guarnien amb un llarg davantal, i com les ampolles de la carta -cada vegada més valuoses- arribaven dels racons més llunyans. Al llarg de tantes temporades entre copes de vi, la seva professió esdevingué un autèntic sacerdoci. Moltes hores d’estudi, sessions de tast inacabables i la forja d’una autèntica cultura vinícola. No hi havia zona productora que li fos desconeguda : dels closos de la Borgonya a les terrasses del Priorat, de les finques amb nom de marquès de la Rioja als châteaux de Bordeus, de les catedrals de Xerès als desnivells del Rhin…Ha vist passar les més selectes ampolles de les millors denominacions d’origen del món. Per això, poder veure en directe l’espectacle de la brotació de les vinyes és un vivència impagable, un acte de respecte i veneració que el connecta directament –ara, que ja està retirat- amb aquell món que tant ha estimat.<br />
<br />
</span> <span lang="ES">Sap que els espàrrecs i el vi fan mala parella : tota aquella potència vegetal –verdor en estat pur- casa malament amb l’elegància i l’aroma dels vins. Quan, de tornada a casa, es disposa a coure’ls i menjar-los, acostuma a acompanyar-los amb un vi negre, senzill i honest, elaborat per la cooperativa local i que és fruit de vinyes contigües, immediates, als marges on els espàrrecs han nascut. En tots aquests anys al Gran Hotel ha conegut desenes de cuiners, però no recorda haver coincidit amb cap que en fos tan amant com ell. L’humil espàrrec no ha tingut mai carta de naturalesa com a ingredient de prestigi a les cartes del restaurant. Els xefs dels anys seixanta es van fer tips de servir llenguados meunière i còctels de gambes. Als anys setanta, les cuines estaven inundades de crema de llet, que ho negava tot : carn i peix. Entre els vuitanta i els noranta, van irrompre al restaurant les més diverses terrines i l’enginyós invent dels carpaccios. Des del celler, en Damià va haver d’empescar-se-les contínuament per trobar acompanyaments vínics convenients a les canviants modes als fogons i a la taula. Va haver-hi l’època dels blancs fragants i delicats, va viure l’aparició d’aquells rosats perfumadíssims i penetrants i va acabar enmig de la consolidació definitiva dels grans negres, aquells tan corpulents, voluptuosos, impenetrablement foscos.</span></span></div><div class="MsoNormal" style="text-align: left;"><span lang="ES"><span lang="ES" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"></span></span></div><div class="MsoNormal"><span lang="ES" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Una cosa era el que passava al menjador, entre la clientela, i una altra de prou diferent era la que es compartia “en família”, als àpats entre els companys de la plantilla de l’establiment. N’hi havia que abominaven directament de la crema de llet, de determinades coccions i d’aquelles làmines de filet tallades tan fines com si haguéssin d’anar a parar al portaobjectes d’un microscopi. Els repassos més celebrats –el record no li fallarà mai- podien estar presidits pels memorables platillos que en Mateu (un cuiner de l’alçada d’un campanar) brodava. O per uns suquets mariners que hi cantaven els àngels. Uns arrossos caldosos no faltaven mai a l’hora de dinar, els dijous.<br />
<br />
Aviat farà quatre anys que aquella vida –dura però enyorada- va acabar-se. Ara té tot el temps del món i pot matar les hores fent el que durant tant temps li ha estat privat. Pot fer-la petar amb els seus amics a la plaça i al cafè, pot anar –de tant en tant- de viatge amb la seva dona, tots dos, com si comencessin a festejar una altra vegada. Pot organitzar xefles i saraus a la caseta que van anar-se contruïnt a la costa, on no hi falta mai una bona cassola i unes magnífiques ampolles de bon vi. Mira d’aplicar, com si d’un precepte existencial inexcusable es tractés, aquella màxima que un dia va llegir en un llibre de Josep Pla, que també parlava de cuina : “De res, massa” . I procura no cometre cap excés.<br />
<br />
Ni amb els espàrrecs. L’altre dia va fer-los remenats, amb gambetes pelades i una botifarra de perol ben estripada. Avui n’ha pogut haver un altre manat formidable. Les cames se les nota cansades de tant anar marges amunt i pendents avall, però es sent el cor eixamplat per la placidesa del paisatge i l’espectacle de la primavera. Com que s’ha llevat aviat i l’esmorzar no ha estat massa consistent, sent un rau-rau a l’estómac. Aviat serà hora de dinar i el cap li barrina que una bona truita d’espàrrecs no seria mala proposta. Arribant a casa, abans d’entrar a la cuina, mirarà de passar per l’hort i collir un parell d’alls tendres. Trinxats ben menuts i batuts amb els ous, seran el definitiu toc de gràcia que elevarà l’àpat a categoria de tres estrelles.</span></div><span class="Apple-style-span" style="color: white;"><br />
</span><br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="color: #333333; font-size: 13px;"><br />
</span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-84137068327953455742009-03-01T15:53:00.000-08:002011-11-08T08:46:05.973-08:00EL PIS DE SANT FRANCESC -Núria Martí Constans (Girona)<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiezhwaKeVu8yhDnRTxptWUrDFfZblIz9mtVc25U1OAF-mANRMPNQuLk2BKBwUOPOcMJebnM9Bi5_LF0ZK0_KpeaHe1HH-HBsHw-lLTn2HP2M2gl2FmAt58t9GlNvLKVeOHSYbs3j0zUzXW/s1600-h/escala+conte.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5308373051763589970" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiezhwaKeVu8yhDnRTxptWUrDFfZblIz9mtVc25U1OAF-mANRMPNQuLk2BKBwUOPOcMJebnM9Bi5_LF0ZK0_KpeaHe1HH-HBsHw-lLTn2HP2M2gl2FmAt58t9GlNvLKVeOHSYbs3j0zUzXW/s200/escala+conte.jpg" style="cursor: hand; cursor: pointer; float: left; height: 200px; margin: 0 10px 10px 0; width: 135px;" /></a><br />
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: verdana;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">“Pare, em quedo a la placeta, jo” No sé què faria aquest </span><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">nano</span></i><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> sense la plaça. Mira que s’hi passa hores, amb la bicicleta i els amics. No ho trobarem enlloc, això, ja no en queden, de barris amb vida al carrer! Tothom tancat a casa amb pany i clau, i la canalla enganxada a l’ordinador. Bé que tirem, nosaltres, sense aquesta màquina dels nassos, bé que troba maneres de distreure’s, en Rafel. I quan té deures, ja va a casa d’en Kevin aquell, que quin nom que li van fotre, també. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family: verdana;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: verdana;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: verdana;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">És clar que no vol marxar, ell. Ni jo tampoc. Ni </span><st1:personname productid="la Virg■nia" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">la Virgínia</span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">, ves. Però si aquell mal covat d’en Gruart no ens deixa tranquils, no tindrem altre remei que cardar el camp. Si almenys trobés feina! Però mira que fa temps que en busco, eh? I res. Avui ja m’he mirat totes les esqueles del diari: l’ha dinyat un banquer –devia tenir calé llarg perquè l’imprès ocupava mitja pàgina– i un professor: l’institut s’ha unit al dol. Els altres, cap pista de l’ofici. I no puc pas fer de banquer ni de mestre. O sigui que demà, sant tornem-hi, potser els morts m’hi ajudaran.</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Va ser </span><st1:personname productid="la Virg■nia" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">la Virgínia</span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> qui m’ho va dir, això d’aprofitar les vacants dels que se’n van. I és ben bona idea! Però ara que hi penso, potser m’hi podria avançar. A l’últim pas, vull dir. Rumiem-ho: si anés als hospitals i em fes passar per voluntari social –és fàcil, només necessito una bata blanca– podria visitar els malalts greus que estan sense acompanyants i esbrinar de què treballen. I llavors m’aniria a oferir a l’empresa per omplir el buit. Si l’altre s’ha de morir de totes, totes, no li faria pas cap mal, no?</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Demà em plantaré al Santa Caterina. I si no funciona potser l’hauré de posar jo, un anunci al diari, perquè si mires els de demandes només llegeixes </span><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">jove i llicenciat</span></i><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">. I no és el cas. Però són tan cars! Si m’hi decideixo, no puc pas escriure-hi quatre paraules mal triades. Ha de ser definitiu, que faci el pes als amos de seguida. Per exemple, en negreta i enquadrat, un escrit que digui: “C</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">omptable a punt de fer 45 anys busca feina amb contracte indefinit. Està disposat a invalidar-se per aconseguir el certificat de discapacitat i obtenir una bonificació empresarial més alta. Els beneficis es repartiran a parts iguals entre l’empresa i el treballador</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">.” <span class="Apple-style-span" style="color: white;">Si ni així ho aconsegueixo, ja val més que em foti daltabaix del pont.</span></span><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Truquen. Deu ser el pesat d’en Gruart que em ve a comunicar que ens tallaran l’aigua. És un bandarra! Es va quedar tan tranquil quan ens va deixar sense llum. Potser sí que haurem de fer un pensament!</span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: center;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">* * *</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Sort que ha marxat aquell fastigós! Estic tan cansada de sentir-lo! Només amenaces i més amenaces. No en té prou de deixar-nos a les fosques, no, que hem de tenir espelmes per tot arreu, i sense nevera, i sense rentadora. Farta que n’estic, de rentar a mà! Encara gràcies que tenim el terrat i el safareig, però ara que ve l’hivern em quedaran les mans glaçades. I quan torno del mercat, mira, poso la carn a fora, al costat de la balconera. </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Diu que ens dona dos dies per marxar, que passades quaranta-vuit hores no sortirà ni una gota d’aigua de les aixetes. Ja s’ho temia, en Blai. Fa massa que dura això, però ja em diràs on hem d’anar. Sí que el pis és petit, és veritat: tot just un parell d’habitacions, un lavabo minúscul, un menjadoret i una cuina. I, tret de la d’entrada, sense portes, cortines i prou. I amb aquella taca d’humitat gegantina que va sortir fa un parell d’anys, que el nen va tapar amb un pòster de no sé qui, i que ja ens va costar prou disgustos. No hi va haver pas manera que ell enviés algú. “Si voleu, feu-ho vosaltres.” I ja em tens en Blai picant el guix, que no ho havia fet mai, pobre home. Al cap d’uns mesos va tornar a sortir i ara té unes quantes germanes al costat. A en Gruart, se li’n fot, és clar. </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">I després van venir les pells de plàtan. I d’altres porqueries. Tot escampat per l’escala perquè rellisquéssim i ens féssim força mal. Com devia riure quan anava llençant-hi les escombraries! Prou que hem de vigilar quan pugem, amb aquests escalons tan alts i tan gastats i aquesta barana de ferro vell que balla tant, que sí que caurem, sí, i ens trencarem tots els ossos del cos.</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Ah! La silicona. Em deixava la silicona. A veure què era, doncs, aquella goma que tapava el forat del pany? No s’hi devia pas posar tota sola allà, oi? Aquella vegada, però, li va sortir el tret per la culata, mira. Perquè si no hagués vingut el serraller no se m’hauria acudit això de llogar habitacions. El vaig enredar un xic i en un moment va tenir les portes del primer i del segon obertes. Ui, si se n’assabentés en Gruart, que tenim hostes als altres pisos i que ens hi guanyem alguns euros! Com s’enfilaria! </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Els Mora i els Bonastre no van aguantar la pressió. Ja ho entenc. Dues parelles d’avis, amb algun estalvi i fills casats: van preferir evitar la guerra i abandonar casa seva. Això que ells ja hi eren quan nosaltres vam arribar, que feia anys i panys que vivien aquí. No sé si els va indemnitzar. Potser sí. Nosaltres no els hem volgut, els diners que ens ofereix. Que són quatre xavos. Fixa’t que en guanyo més amb els lloguer de les habitacions!</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="color: white;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">No els deixo passar més de tres nits als pisos, però. Massa dies les mateixes cares rondant pel barri seria sospitós i en Gruart podria treure’n conclusions, que al carrer de Sant Francesc es coneix tothom. I encara gràcies dels veïns, eh?, que ens fan molt de costat. Tampoc no els agradaria que aquest edifici es tirés a terra. Obres i perill d’ensorrament. I que en Gruart no els cau gens bé, home! Tan cregut i tan fatxenda. Ja deu veure els pisos nous, ell, ben bé al centre de la ciutat, al mig del Barri Vell</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="color: white;">,</span> imagina-te’n els preus, dels lloguers! Li deu semblar una misèria el que ens cobra, és clar. </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Sento en Rafel que puja. Encara bo que no hi era quan ha vingut el mala bèstia d’en Gruart, perquè amb catorze anys ja pren posició i diu que està disposat a lluitar amb ungles i dents, si fa falta, que ell no es mou d’aquí. És que no coneix res més, pobre fill meu, que gairebé hi va néixer, en aquest carrer. La veritat és que tota </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="color: white;">aquesta història l’obsessiona.</span> <span class="Apple-style-span" style="color: white;">És el primer cop que el veig així, tan decidit: no se’n va i no en parlem més.</span></span><span class="Apple-style-span" style="color: black; font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div align="center" class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: center;"><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">* * *</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">“Que no, que no tinc deures, mama, pesada. Que me’n vaig una estona al terrat!” Ara vindrà. A aquesta hora arriba de la feina, es canvia, i em regala la vista. Sempre igual: primer es descorda la faldilla i la deixa caure, després es treu el jersei, la brusa i les mitges, i es passeja una estona amunt i avall només amb les calces i els sostenidors. I sé que em coneix, que sap que la desitjo, perquè cada dia s’acosta a la finestra, mira un instant cap aquí i somriu. I després, allà mateix, s’acaba de despullar per a mi. Ho fa a poc a poc, el braç dret, l’esquerre, una cama, l’altra, i queda nua, ben nua, amb aquells pits que miren enlaire i aquella mata negra que amaga un tresor. Es gira i li veig el cul, rodonet i fort, i de seguida em tiben els pantalons. No baixo i em tanco al lavabo fins que ella desapareix dins la foscor de casa seva.</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span style="color: black;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="color: white;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Com volen que abandoni aquesta casa? No penso marxar-ne mai! No sé ni com es diu i la perdria per sempre! O sigui que ja li poden dir al senyor Gruart que se’n vagi a la merda, que nosaltres ens quedem. I si el dia que vingui no li pensen plantar cara, ja ho faré jo! </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></span></div><div align="center" class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: center;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">* * *</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Va costar molt, però molt. Em vaig haver de discutir amb el </span><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">nano</span></i><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> i tot! Aquell marrec va gosar encarar-se’m! Em va engegar un rotllo sobre els col·legues del barri i una amiga que hi tenia i es va posar com un gall de panses. Gairebé em va convèncer, que em va fer gràcia veure aquell homenet defensant territori. Però la pela és la pela. Ni aigua ni llum i encara aguantaven! Increïble! Fins que no vaig deixar de cobrar-los no els vaig poder fotre fora. Hi van caure de quatre grapes. Els retornava els diners i, apa, al carrer per lloguers impagats.</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Diu que se’n van anar a viure a la vora de l’aeroport, en un dels edificis vells que l’ajuntament vol tirar a terra. Veus com en van trobar, de casa a bon preu? I havien d’estar-se al meu pis tant sí com no, ells, a tocar-me allò que no sona. La botiguera em va dir que havien tornat al barri per no sé què i que anaven explicant que el brunzit dels avions no es podia suportar. Són d’aquells que mai no estan contents.</span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Tan bé que haurien quedat els apartaments! El projecte era boníssim: tres habitatges de qualitat, amb els millors acabats i una paret de pedra vista. Però aquest arc del dimoni ens ha ben fotut. Quan van tirar a terra la part posterior de la finca vam topar-hi de seguida. Resulta que és del claustre de l’antic convent dels franciscans. I és intocable. Fa més de mig any que l’obra està aturada.</span><span class="Apple-style-span"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"> </span></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium;">Núria Martí Constans </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium;">(Calella de la Costa-Girona. És llicenciada en Filologia Catalana i s'ha dedicat a l'ensenyament des de l'any 1992, activitat que compagina amb l'escriptura. Va ser finalista al premi Just Casero 2007 amb la novel·la </span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium;">"Hores prohibides"</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium;">, novel·la que el Club de lectura "Sant Narcís" presentarà el proper dia 7 d'abril. </span></span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><o:p><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Aquest conte forma part del recull </span><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">Naturalesa Humana</span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;">, premi Sant Jordi de Narrativa 2008 de Sarrià de Ter.</span></o:p></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; font-style: italic;">Foto: Google</span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; text-align: justify;"><br />
</div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-79513369160142786032009-01-23T08:11:00.000-08:002009-04-15T17:19:16.974-07:00MANS - Dora Serra i Espada<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWqmsdiB96pyS7OLGJLvlQZCHJP6M9ZdqTOc6bAodQaqkeXvgPB3ldVan6tKDYG9NRUINbpg-QIl9Sp_ji10VfoQlBm_fJOrOGByv5vxFk6TCSIoTaY6mZPaN4sHTzdyhrwsQC3mdu_z_f/s1600-h/MANS+AMPL..JPG"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 192px; height: 144px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWqmsdiB96pyS7OLGJLvlQZCHJP6M9ZdqTOc6bAodQaqkeXvgPB3ldVan6tKDYG9NRUINbpg-QIl9Sp_ji10VfoQlBm_fJOrOGByv5vxFk6TCSIoTaY6mZPaN4sHTzdyhrwsQC3mdu_z_f/s320/MANS+AMPL..JPG" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5294526735733180578" /></a><br /><br /><br /><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style=" font-weight: bold; font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>N’estava orgullosa de les seves mans. Eren</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">ben blanques, de pell fina, com de paper de seda, de dits llargs i ungles rosades i fortes. A més, eren destres. Sabien fer de tot: ganxet, cosir, tant brodar com sargir, dibuixar, planxar... el que fos. Tants anys d’usar-les com a eina de treball i seguien sent la part del seu cos que més admirava. A l’hivern les cobria amb uns guants de llana perquè el fred no les malmetés. Retallava les ungles cada setmana quan s’asseia</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">davant el cove de la costura, abans d’agafar la planxa i començar la tasca de tot un dia repassant camises de cotó, emmidonant colls i punys... li quedaven ben cansades al vespre i fins unes butllofes començaven a formar-se als seus palmells. S’hi posava una crema i en un parell de dies ja tornaven a fer goig. Les amagava de la mirada de la mestressa, envejosa de la seva pell fina i blanca. Només les mostrava amb orgull al seu Gerard, els dies festius que podien trobar-se en aquella placeta amb una font i uns arbres olorosos que cada any, a finals d’hivern s’engalanaven de flors grogues, molt oloroses. Ell les contemplava orgullós i les tocava amb les seves, tan endurides a causa de la seva feina de paleta. Quina diferència de mans! Reien de notar tanta diferència. Però tant les unes com les altres sabien acaronar i ser tendres i transmetre confiança i amor.</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span></span><br /></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style=" font-weight: bold;font-family:'trebuchet ms';"> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">De ben menuda, als vuit anys, </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> ja era una experta </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">toquillera</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">. Aquelles mans ja estaven avesades al treball dolç de la llana i el ganxet. Els seus mantons semblaven ales d’àngel. En podia fer un cada dia. Les companyes </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">toquilleres</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> del poble, l’envejaven i li posaven traves perquè no fos sempre la </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">perfecta</span></span></i><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">mentre treballaven totes plegades, a ella, </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">, li posaven a la falda el llibre de contes que la mestra els havia donat a l’escola, i la feien llegir. Ella llegia i treballava. I tot ho feia bé. Quan arribava la nit, abans d’anar al llit, es rentava les mans i se les untava amb una mica d’oli perquè es mantinguessin suaus i blanques.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">El sou que en treia de la feina de ganxet era tan minso que, als dotze anys va haver de deixar l’escalfor de la casa paterna, malgrat les llàgrimes de la mare que perdia l’ultima de les seves quatre filles, per anar a servir a Barcelona. Fins la mestra del poble va plorar la marxa de </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> perquè li dolia que aquella noieta fos una més dels immigrants de la gran ciutat. Li sabia greu que la seva capacitat intel·lectual quedés interrompuda. Li deia a la mare: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">senyora Maria, deixi que doni classes extra a la seva Maruixa. És una nena intel·ligent i mereix una millor formació per a guanyar-se la vida el dia de demà. Pensi que </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> a més de tenir bones mans per a tota mena de feines i labors, té un intel·lecte despert que s’hauria de cultivar, que és un bon negoci la cultura.</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> Ni el pare ni la mare entenien aquests arguments de la mestra i </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> va ser enviada a Barcelona, a casa d’uns cosins que s’’ocuparien de buscar-li una bona casa on anar a servir. Era l’unica sortida per a una noia de poble dins de la ciutat: entrar de minyona en alguna casa bona. De res no serviren les súpliques de la bona professora. </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">, tota sola, un dia va agafar un tren que la va portar a la gran ciutat i els parents li van trobar aquella casa bona on anar a servir, una casa del carrer Balmes, d’aquelles famílies que podien tenir tres i quatre minyones per a diferents tasques. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La Maruixa</span></span></span></st1:personname><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> havia de demostrar el seu valer i les seves mans atenien totes les feines, fins les dures de rentar roba i fregar el terra. Ni tan sols tenia una mica d’oli per amorosir-les a la nit quan anava al llit, cansada de trescar tot el dia. Es mirava les mans i patia, temorosa de perdre la blancor i la finor.</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></i><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Aviat, la mestressa va descobrir les habilitats de la noia i aquelles mans van deixar de fregar i rentar olles i cassoles per a passar a ser la cambrera, la cosidora, i també la mainadera d’una colla de criatures a les quals banyava, vestia, pentinava i acompanyava a escola i en acabat l’horari</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">escolar els ajudava a fer els deures cosa que li va permetre aprendre a escriure millor, a dibuixar i a conèixer més a fons els estudis primaris. Com recordava la mestra del poble i les paraules que deia a la mare </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la cultura és un bon negoci...</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">De moment, el fet d’aprendre més de lletra li obria unes portes invisibles cap a un món misteriós: el dels llibres i els seus contes i les seves històries i aquest fet la feia feliç. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Mentre habilitava les mans i l’intel·lecte, el seu cos es desenvolupava, passava totes les malalties infantils igual que els nens i es transformava en una dona. Seguia tenint cura dels petits de la casa però es podia donar el plaer de llegir novel·les de la mestressa i anar agafant confiança en ella mateixa i saber construir-se una cuirassa contra els agents exteriors del seu entorn, en resum, sabia què volia i com podia aconseguir-ho sense deixar de ser dolça, amable i dòcil. De tant en tant, encara la capficava el fet de les seves mans blanques, fortes i ben modulades. No volia pas fer-les malbé; eren com un joiell per a ella. Ara, quan arribava la nit, s’hi posava cremes que les deixaven ben suaus.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La mestressa la va saber apreciar mentre estigué a la casa i fins després, quan es va casar i va formar la seva pròpia llar. Ella era la minyona mainadera i la mestressa era la senyora, però en el fons i amb els anys, van ser dues bones amigues, fins capaces de compartir secrets. Però ai8xò va passar molts anys després, viscuda ja l’experiència d’una guerra i quan ja els fils de l’una i l’altra es feren grans. Ara encara era una noia jove que només vivia de somnis. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Un dia va conèixer aquell galant paleta que sempre cantava mentre treballava en la construcció de noves cases per aquella zona. Ell li parlava des de dalt de la bastida i </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">, de primer s’avergonyia de mirar-lo, però com que el veia cada dia en anar a buscar els nens a l’escola i en tornar-los cap a casa, va acabar per saludar-lo i per parlar-li amb signes. Els nens li deien, </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">mira el teu xicot que canta per a tu...</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></i></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Els dies de festa, l’esperava aquell galant cantaire a la cantonada de la casa on treballava i passejaven junts. Les mans del paleta, robustes, endurides pel ciment, potents, eren, paradoxalment, dolces i tendres i desprenien un estrany sentiment de fidelitat, s’entrelligaven amb les seves, tan fines i blanques i, també, al mateix temps, fortes, fermes i tossudes. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Festejaren durant vuit anys. El noi, en Gerard, fill d’Horta, s’estava construint una casa al nou barri de can Quintana. Quan l’enllestís es casarien i hi viurien amb els pares i un germà solter, el gran, que ja l’anomenaven conco perquè creien que a la seva edat ja no es casaria. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Abans d’acabar les obres, la mare del xicot va tenir un atac de feridura. Tres homes paletes no podien atendre-la bé. Calia avançar el casament. Necessitaven unes mans femenines que es fessin</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">càrrec de la llar.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Avui, festa de Nostra Senyora de Montserrat, en Gerard ha posat l’aliança d’or al quart dit de la mà esquerra de </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">i</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">allí s’hi</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">quedarà per sempre.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Ara, la nova senyora Maruixa, perquè és costum donar títol de senyora a la dona emmaridada, avesada a trescar, se’n surt bé com a mestressa de la llar i infermera de la sogra, la qual, asseguda en una cadira de rodes, s’esforça, en va, a seguir portant les regnes del control domèstic. La nora s’hi va adaptant i sap acontentar-la i anar fent la seva. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">A les nits, al costat del seu Gerard, li sembla que està al Paradís. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Així anaren passant els dies, les setmanes i els mesos.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Els dies, no obstant, eren ben feixucs tot i que mai no l’havia espantada la feina, però enyorava els nens del carrer Balmes que havien esdevingut els seus germans i fills, tot alhora, durant la seva adolescència. Enyorava els cartipassos escolars i els dibuixos i els llibres i novel·les que ara no eren al seu abast. Era la mestressa, la senyora Maruixa, i les veïnes la lloaven per la seva feina ben feta, pels seus bons modals i per tractar bé aquella sogra malalta. Li miraven les mans i les lloaven: eren ben boniques malgrat la dura feina que li tocava fer cada dia.</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Els dilluns, que tocava fer bugada, es passava tot el matí al safareig. Les seves fines mans acabaven la jornada embotides i vermelles. Amb el temps, a cada rentada, la pell se li esberlava i les falanges li sagnaven. En arribar el fred de l’hivern va haver de suportar la tortura dels “penellons” que encara feien més insuportables les bugades! Però era la seva bugada, la de l’home que estimava i la família que havia acceptat de bon grat. Plorava per les seves mans i ja no sabia com tractar-les per continuar tenint-ne cura.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent3" style="text-align: left;line-height: normal; "><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Recorda encara aquell dia de la primera bugada. Tenia el pati ple de roba estesa. S’havia entretingut a estendre-la amb ordre: els llençols voleiant en un filferro com banderoles de festa major; els mitjons aparellats, semblants a punts suspensius; les samarretes dels homes, les camises, els calçotets, com els instruments d’una orquestra... la roba de la sogra: un munt de calces i de draps de tovallola que calia posar a estovar cada dia —a la pobra dona se li escapava el pipí— com anuncis publicitaris... Allà, en un racó, les seves peces particulars: aquelles camisoles de cotó i de seda, tot fent conjunt amb les calces i els sostenidors, amb puntetes i brodats, que ella mateixa s’havia anat cosint, durant els anys de festeig; el vestit estampat per als dies de festa, i el gros davantal que es posava a la cuina, no fos cas que algun esquitx d’oli li embrutés la bata ratllada o el vestit de floretes menudes...</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Els ulls i el cor li somreien. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">No s’havia adonat de la presència de la sogra que, amb les mans arrapades a la barana de la cadira de rodes, aquelles mans mig deformades i dures com urpes que estrenyien tot allò que tocaven, sempre a punt d’escanyar, l’havien fet avançar pel pati i ara la tenia a tocar.. Mig arrossegant les paraules que, com les mans,</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">es negaven a obeir el seus impulsos, li digué:.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">—Aquests llençols no blanquegen prou! Aquí hi falta lleixiu! Aviat semblarà un corral de porcs, tot plegat! Moltes puntetes i punyetetes i no saps fer una bona bugada! De què serveixen les teves blanques mans?</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La sogra, antiga bugadera d’Horta, estava tan orgullosa del seu ofici</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">que tenia una por cerval de ser la rialla del poble si els seus llençols deixaven de blanquejar. Trobava aquella nora massa remilgosa, amb posats de dona de ciutat, que sempre parlava amb paraules fines; ni un simple renec no sortia de la seva boca! Certament que la tractava amb dolçor, però ben segur que es creia superior i tot ho feia per tenir el seu noi de part seva i algun dia li descobriria algun gros defecte, pitjor que aquell de la bugada poc blanca....</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La Maruixa</span></span></span></st1:personname><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> tenia ganes de contestar airada, i al mateix temps, les ganes de plorar li escanyaven la veu. Va pensar que més bé se’n sortiria si callava perquè aquella sogra tenia una llengua massa esmolada i deia unes coses que </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> mai no havia sentit en els anys de servir en la casa bona. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">—Perdoneu, mare bona. Si em guieu vos, segur que la bugada sortirà més blanca d’ara en endavant.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La sogra va quedar tan parada d’aquesta resposta inesperada, que va tornar cap al menjador sense respondre. En el fons estava satisfeta de veure una nora que es deixaria instruir.</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La va instruir en l’ofici, és ben cert, però</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">sempre amb renys i grunys. Mai no li va dedicar una paraula de lloança!</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Però com que </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">, a més de tenir unes mans hàbils, era llesta com un esquirol i comptava amb el suport del seu home, que sempre la defensava i li donava la raó, va saber adaptar-se a totes les situacions, aguantar xàfecs i mals caràcters i anar-se imposant, suaument, als sogres, al cunyat i a tota la parentela que es presentés.</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Va quedar embarassada i aviat seria mare. La felicitat del pròxim esdeveniment li donava forces per a encaixar qualsevol adversitat. En seu interior es va prometre que si tenia una nena, mai no li deixaria fer bugada. Les mans de la seva filla serien hàbils, blanques i fines i no sagnarien les seves falanges!</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Va néixer una nena i després un nen i un altre. La sogra va aguantar quatre anys en la seva cadira de rodes. S’havia tornat més tendra i, de vegades cridava </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> amb veu endolcida perquè li portés la petita al seu costat, i li cantava cançons de </span></span><st1:personname productid="La Mare" st="on"><i style="mso-bidi-font-style:normal"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La Mare</span></span></i></st1:personname><i style="mso-bidi-font-style:normal"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> de Déu, quan era xiqueta... </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></i></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Era la manera de ser agraïda amb ella, pensava </span></span><st1:personname productid="la Maruixa. No" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa. No</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> en sabia més! Fins la va estimar: era una dona tan esquerpa, tan desvalguda, que res li costava a </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> de compartir amb ella la felicitat que gaudia amb el dseu Gerard i els seus tres fills. La sogra va morir en pau, al costat d’auqella família que sempre la va respectar i aguantar el seu mal caràcter. Van ser les mans de </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> les que li van tancar les parpelles.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">El germà conco, vés per on, s’havia casat! Ara només quedava el sogre, home callat i treballador que s’havia adaptat als gustos de la nora i la deixava fer, i el marit, tan atent i galant com quan, molts anys enrere, cantava cançons tot construint parets. </span></span></span><span style=""><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Van venir temps de guerra, temps de fam, temps de misèria i després temps de pau, d’anar construint poc a poc un món nou.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Ja no calia fer bugades. La tècnica del homes havia inventat màquines que lliuraven tantes dones de treballs escarrassats. Les mans de </span></span><st1:personname productid="la Maruixa" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">la Maruixa</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> no van tornar-se a clivellar ni a passar el dolor de s penellons a l’hiver. Les mirava i sentia pena de veure-les plenes de pigues i unes venes boterudes que les malmetien. Només les ungles continuaven rosades i ben formades. Ja tant se li’n feia de les seves mans. Li preocupaven més les de la seva filla, que acaronava i els hi posava pomades quan la nena es deixava.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">Han passat molts anys. Ja no hi és ni el sogre, ni el cunyat conco ni el marit de mans encimentades, ni els fills que es van anar casant i portant nova mainada que omplia aquell pati de rialles.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:18.0pt"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">La senyora Maruixa juga amb els seus néts, asseguda en una cadira de rodes, recita versos apresos en aquell poble on va fer de </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">toquillera</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">, canta cançons dels cuplets que va aprendre al costat del seu Gerard i les seves mans, malgrat estar arrugades, plenes de benes i pigues, encara són boniques de mirar. La seva pell, com paper d’estrassa setinada, sap acaronar la pell tendra dels infants.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" align="right" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style=""><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Dora Serra i Espada <span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;">(Barcelona)</span></span></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" align="right" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;">1er premi Joan Casanelles</span></span></p></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-87684621843636459842009-01-18T14:45:00.001-08:002009-04-15T17:17:43.507-07:00I DESPRÉS SILENCI - Jesús M Tibau<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVJQqoOQ6E7Wb-RvUouvPClTYiH1ER7xNOh64rP3ZYwCbey3Xwqd-RmISFX_t49GGCaReljAN1o_hW6eC26d4mnmiWukIyufI3l60J02GGJcbPVmBaMmgQRIIlZ7ICb8tUOk8oYxMe_Y-P/s1600-h/postres+de+music+llegint.JPG"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 268px; height: 153px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVJQqoOQ6E7Wb-RvUouvPClTYiH1ER7xNOh64rP3ZYwCbey3Xwqd-RmISFX_t49GGCaReljAN1o_hW6eC26d4mnmiWukIyufI3l60J02GGJcbPVmBaMmgQRIIlZ7ICb8tUOk8oYxMe_Y-P/s400/postres+de+music+llegint.JPG" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5292771022029689890" /></a><br /><div align="justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><br /></span></div><div align="justify" style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style=" font-weight: bold;font-family:'trebuchet ms';font-size:18px;"><br /></span></div><div align="justify" style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style=" font-weight: bold; font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:large;">I DESPRÉS SILENCI</span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"></span></span></span></div><div align="justify" style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style=" font-weight: bold; font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"> un conte contra la guerra*</span></span></span><br /></div><div align="justify" style="text-align: center;"><br /></div><div align="justify" style="text-align: center;"><br /></div><div align="justify" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:'trebuchet ms';">L’aire dels carrers és massa espès, d’una densitat que aclapara. Una boira opaca vigila les cantonades i transita impune per la buidor del poble, com un fantasma que no dorm ni a les nits més tranquil·les. Però no es tracta de boira, sinó de pols, d’una pols de runa agonitzant que ens recordarà per sempre la misèria dels hòmens. Pols, boira, por… tant hi fa, el vell no deixarà que entrin a casa. Té ben tancades les portes, les finestres, els porticons, i per més seguretat, s’hi gira d’esquena, abocat vora la llar de foc, concentrat en el fum tebi de la pipa.</span><br /></div><div align="justify" style="text-align: left;"><span style="color: rgb(255, 255, 255);"><em><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">.</span></span></span></em></span></div><div align="justify" style="text-align: left;"><em><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">De tant en tant s’endormisca, acaronat per l’escalfor de les brases. Fa temps que va perdre l’oïda, com tantes altres coses, però en dies com aquests això és un privilegi dels anys. El desperta un so llunyà, esmorteït, ofegat per unes orelles cansades, alguna cosa semblant a una traca. S’imagina els carrers guarnits de festa, les banderes de colors, el jovent ballant al so de la xaranga, com als seus anys bons, quan festejava la Maria. Gairebé la pot veure, vestida de diumenge, mirant-lo de reüll i tapant-se el riure amb la mà, coqueta. </span></span></span></em></div><div align="justify" style="text-align: left;"><span style="color: rgb(255, 255, 255);"><em><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">.</span></span></span></em></span></div><div align="justify" style="text-align: left;"><em><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">El so es fa més potent, les parets tremolen, i ell té un últim desig d’aixecar-se, sortir al carrer, unir-se a la gresca; però s’ho repensa. No són trompetes, ni petards, ni riures el que s’atansa, sinó una pluja de vergonya i de bombes, que apagarà per sempre els records d’un vell i el foc de la seua pipa.</span></span></span></em></div><div align="justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div><div align="justify" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">* Conte que forma part del recull "Postres de músic" (Ed. Empúries)</span></span></div><div align="justify"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic;font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div><div align="justify" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Jesús M. Tibau,<span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;"> és escriptor i Coordinador del club de lectura de Tortosa.</span></span></span></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-42846367563533754622009-01-16T16:11:00.000-08:002009-04-15T17:16:17.370-07:00EN MENUT, UN GOS PETENER - Dora Serra i Espada<p class="MsoTitle" style="text-align: right;"></p><div style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Dedicat als meus renebots </span></span></span></span><span style="text-transform:uppercase"><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">SerrA [</span></span></span><span class="Apple-style-span" style="text-transform: none; "><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Guillem, Maria, Aisa, Hafdal·la, Aina, Clara i Bernat]</span></span></span></span></span></span></span></span><br /></div><p class="MsoTitle" align="right" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Una tarda d’estiu, en Menut, que encara no sabia que aquest seria el seu nom, va deixar la companyia de la mare i els tres germans que no feia més de trenta dies que havien nascut, i va considerar que ja era prou ferm per aventurar-se a viure la seva pròpia vida sense escoltar la veu ploricosa de la mare: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">em matareu d’un salt del cor! M’esteu xuclant l’ànima! Sou una colla de golafres i mal educats! Així us trepitgés la màquina de batre i us perdés de vista! </span></span></i><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">De segur que la mare sabia el que es deia i tenia tota la raó del món: eren una colla de golafres, allí tots xuclant de les mamelles de la mare que cada dia estava més pansida i els quatre gossos germans anar creixent i fent anar la cua batzim-batzam, com un espantamosques vulgar. Oh i el pitjor del cas és que si badaves una mica et quedaves sense mamella per xumar i apa! A menjar una papallona que passava en un vol ras, o una llagosta d’aquelles que saltaven com boges entre l’herba mig seca de ran del camí...</span></span><br /></p><p class="MsoTitle" align="right" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>En Menut se sentia valent per córrer aventures, sortir a conèixer món i triar-se una família.</span></p><p class="MsoTitle" align="right" style="text-align: left;"><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Va travessar el camp de patateres que hi havia prop del mas, va travessar un camí de carro, una reixa de ferro, una carretera asfaltada, va esquivar un cotxe, una camioneta, va gratar l’herba de la cuneta, la va tastar i va arxivar aquell gust amarg en un racó del seu cervell, decidint espontàniament que serviria per purgar quan estaria amb la panxa massa plena.</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Camina que caminaràs entre mates de farigola, llentiscles i ginestars, les seves orelles van sentir els passos d’un home que baixava la muntanya carregat amb un feix d’herba, no pas com la de la cuneta, sinó verda i olorosa com aquella que havia vist rosegar als conills de les gàbies que hi havia al mas on havia viscut fins feia un munt de temps impossible de calcular, li semblava que molt! Perquè tenia una gana! </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Quan l’home passà ran seu, en Menut va bellugar la cua en senyal de bona acollida i fins va procurar enlairar les orelles i ventar-les endavant i enrere, senyal d’amistat i alegria. L’home se’l va mirar i va dir: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Ai Menut, Menut, què en farem de tu? </span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Seguidament va fer petar els dits de la mà dreta i el gos va fer un bot enjogassat. L’home va travessar la carretera i enfilà uns carrers desconeguts, mentre el gos el seguia quatre passos enrere, sense perdre’l de vista. Es va aturar davant d’una casa amb porta de fusta i vidres de colors, la va obrir i abans de donar temps al gos per decidir què havia de fer, la porta es va tancar davant dels seu morro. En Menut va fer un petit grinyol, es va asseure sobre les potes del darrere i va esperar. El temps corria, ho notava perquè el sol que de primer li escalfava el llom esquerre, ara amb prou feines li aclaria el llom dret. Això volia dia que aviat vindria l’ombra i la fredor de la nit. En Menut ploriquejava i fregava el morro al replà davant de la porta de fusta i vidres. Esperava l’home del feix d’herba i l’home no sortia! </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Per fi es va obrir la porta i va treure el cap una dona amb un davantal i una escombra: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">aquesta deu ser la mestressa, </span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">es va dir en Menut,</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> faré una remenada de cua a veure si li agrado. </span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Va remenar la cua, va bellugar les orelles, va grinyolar dolçament i la dona, palplantada, mirant-lo i res més. Aleshores va sentir els passos de l’amo, perquè havia decidit que aquell seria el seu amo, l’home del feix d’herba. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">—</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Encara és aquí aquest gos petener?</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> —Va dir amb veu de bon humor. </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Potser ens l’haurem d’afillar. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></i></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">La dona va somriure, es va ajupir i li va passar la mà per sobre</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> </span></span></i><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">l’esquena. Quina delícia! Allò era més agradable que la llengua de la mare! El Menut va fer quatre bots entorn de la dona de l’escombra i va mirar cap dintre d’aquell rebedor on s’endevinava la silueta de l’home. Es va jaure amb les podes del davant ben estirades i el morro repenjant-s’hi suaument i amb els ulls ben oberts, mig plorosos, suplicants, els mirava tots dos, ara l’amo, ara la mestressa. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">—Menut, vine aquí! —era la veu de l’amo.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">D’un bot es va posar dempeus sobre les quatre potes i, amb el cor ple de joia, avançà cap a l’home i li va llepar la mà. <span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:Georgia;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"></span></span></span></span></span></span></span></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:Georgia;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Aviat es va acostumar a la nova llar. Era ben diferent del mas on havia nascut, sempre al ras, entre gallines i oques, eines del camp i de tant en tant el pagès que es treia del davant tota la gossada amb una guitza o la mestressa que deixava en un perol les restes del dinar o els ossos que abans havien pelat la colla de treballadors. En aquesta nova casa hi havia ordre, disciplina i </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc.</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> Aquesta era la frase que repetia sovint la mestressa que es deia Evelina, perquè així l’anomenava l’amo i ell al seu torn, es deia Rafel. L’Evelina era amable però s’havien de complir les seves ordres sense protestar i ai d’aquell que no les complís! La primera vegada que se li va escapar el pipí al Menut va ser a la cuina. La mestressa va fer un xiscle i va dir:</span></span></span></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>—</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Això no ho repetiràs mai més! El pipí s’ha de fer al racó del fons de l’eixida! </span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>El va agafar pel collar de pell negre que li havien posat el primer dia, un collar molt bonic amb el seu nom gravat: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Menut, </span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">i el va portar davant de l’urinari pels gossos. </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></i></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><i><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>—El pipí, aquí i la caca també! Recorda-ho bé!</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></i></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Li va costar tres dies de recordar-ho i l’Evelina no el va perdonar ni una vegada. Tant de dia com de nit, l’agafava per la corretja i cap a l’urinari de gossos! El quart dia ja no va necessitar que l’avisessin. Quan va estar llest, va anar a trobar la mestressa i feia un posat tot content, assegut sobre les potes del darrere, bellugant la cua i les orelles i esgarrapant-li el davantal amb la pota dreta. Ella el va entendre. Van anar tots dos cap al racó de l’eixida i va tenir el primer premi: un tros de coca ensucrada de la que havia sobrat de l’esmorzar.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Va viure moltes aventures en el seu nou domicili. Va fer coneixença amb les gallines, els conills, els ànecs. Aquests eren força entremaliats i de vegades el picotejaven. El Menut els bordava i empaitava i els ànecs cridaven i obrien les ales i corrien pels parterres de flors i enmig dels enciams, fins que la mestressa treia el cap per la finestra de la cuina i els escridassava i tot tornava a l’ordre.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>En Menut va créixer, no gaire, perquè era un gos petener i aquesta mena de gossos sempre són esquifits: un parell de pams de llargada, una mica menys d’alçada i para de comptar. Estava gras, això sí, perquè descansava i menjava bé. El pèl se li va enfosquir com de color de cafè amb llet i l’orella esquerra, quan va créixer, no s’aguantava ferma i dreta com l’altra, es torçava com una fulla pansida. Tenia una taca negra sota la barbeta i això li donava un to de distinció. L’amo, en Rafel, va començar a emportar-se’l a la muntanya quan anava a buscar herba pels conills i en Menut era el gos més feliç de món. Quan veia altres gossos els bordava que era com si els saludés. Un dia va veure una gosseta tota negra que anava perduda i sense collar i se’n va enamorar. Volia que l’amo la portés cap a casa però en Rafel no estava per enamoraments: li va fer un crit i la va amenaçar amb el bastó perquè s’allunyés del seu camí.</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">En Menut va tornat cap a casa tot moix i quasi empipat amb l’amo. L’endemà passat, quan tornava cap a la muntanya, l’home va dir: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Mira Menut, si trobes la teva enamorada, parla-li i acompanya-la tan com vulguis, però no me la portis a casa. M’has entès? Tens permís per festejar.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></i></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>En Menut va trobar la seva enamorada prop del forat del vent i van viure una dolça aventura d’amor durant tota un setmana, cada tarda de les cinc fins que es ponia el sol. Quan fosquejava, en Rafel sortia a la porta de casa i xiulava: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Xiiit, Menut, cap a casa falta gent! </span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">El gos, obedient, tornava al seu cau, perquè, en el fons s’estimava més l’amo i la mestressa que no la gosseta negra que ja començava a fer-li nosa. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><o:p><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Els dies i les setmanes anaven passant i els ànecs van créixer el suficient per a ser portats a la gallinaire que els va vendre a la seva parada del mercat. Les plomes fines com a borrissol de la panxa dels ànecs van servir per fer un coixí que l’Evelina va col·locar sobre el balancí amb una funda tota plena de dibuixos de molts colors que ella, la molt traçuda, havia cosit. També van anar passants les cries dels conills que cada diumenge un servia per donar bon gust a l’arròs a la cassola que l’Evelina preparava. Una bona ració d’ossos amb una mica de tall, servien per alimentar el Menut. Els trobava deliciosos!</span></span></o:p></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Un dia en va passar una de molt grossa quan era a la muntanya a collir herba amb en Rafel: l’amo anava fent el seu feix i el Menut seguia les evolucions i va veure com una serp s’entaforava entre l’herba i s’encauava dins del feix. Quin patir, pobre Menut! Va començar a bordar, a esgarrapar els pantalons de l’amo que volia muntar el feix a l’esquena. L’amo no l’entenia i es començava a enfadar. Li va clavar una patacada a les costelles perquè el deixés tranquil. El Menut va grinyolar i es va apartar. L’amo caminava muntanya avall amb el feix a l’esquena i el Menut el seguia tres passes enrere sense deixar de grinyolar, atent al que podia succeir. Aquella serp era astuta i s’amagava ben quieta entre l’herba, esperant el moment de sortir rabent i clavar els seus ullals verinosos al cos de l’home. Sentia l’olor de la seva pell, de la sang humana que tant li agradava i la feia créixer forta i arrogant... Ja eren a la carretera, ja deixaven pas als cotxes i tiraven carrers avall, cap a la casa amb la porta de fusta i vidres de colors... El Menut grinyolava cada vegada més sovint i més fort, tant que l’amo es posava nerviós: </span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">però què coi li passa en aquesta bèstia? Tant de mal t’he fet amb aquell copet a les costelles? Què vols? Per què m’estires els pantalons? Què passa? </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></i></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>En Rafel va descarregar el feix davant de la porta en el moment que la serp treia el cap entre l’herba i la corda del lligam. El Menut s’hi va tirar a sobre com un llop, la va enganxar pel coll i la serp se li va entortolligar al morro. Sort va tenir de l’amo que va ser amatent a ajudar-lo i treure-li de sobre aquell rèptil llefiscós i esmunyedís. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Van fer tant de soroll que va sortir l’Evelina i fins uns quants veïns. L’amo, entenent la gesta del gos, va explicar l’experiència viscuda i tothom va aplaudir el Menut que es va sentir tan important com el rei de la selva. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><o:p><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>En Menut va passar l’hivern fent algunes excursions amb l’amo, també va tenir tres aventures amb gosses forasteres que l’enamoraven, però que aviat el cansaven: una de pèl blanc i morro allargassat, quasi el va embogir d’amor. Era tan bonica! Però la gossa s’estimava més contemplar-se en el mirall de l’aigua dels bassals amb clapes de gel, que no pas complaure en Menut amb les seves arrambades amoroses. </span></span></span><i><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Va, aquestes femelles presumides no em faran mai el pes! </span></span></span></i><span class="Apple-style-span" style=" ;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Es deia en Menut per consolar-se en veure’s mig rebutjat. I així s’acabava l’aventura i en començava una altra.</span></span></span></span></o:p></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Ara, feia dies que jeia dins la seva barraca, perquè tenia una casa de fusta que li va fer en Rafel els primers mesos de conviure amb ells, que era tan còmoda, amb palla neta que la mestressa tenia cura de canviar sovint, sense la molèstia dels ànecs, veient com queien unes volves de neu que tot ho emblanquinaven i un plat d’aigua i un altre de menjar que mai no li mancava, el Menut era el gos més feliç del món.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>—</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Et fas vell, Menut, i dropo! —</span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">li deia en Rafel quan el contemplava ajagut , tot llepant-se una pota suaument.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Més dropa era la tortuga! Feia unes setmanes que convivia al pati amb les quatre gallines i el gall. Era un regal que la gallinaire li havia fet a l’Evelina el dia del seu sant, tot i que la mestressa deia que ja estava farta de tenir cura de bèsties, que per això ja havien desbaratat els conillers i aviat traurien el galliner, que tots plegats ja s’havien fet massa grans per tenir tanta feina,.</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Que a ciutat no cal tenir aviram a casa, que ja hi havia molts supermercats on la gent es proveïa de tot i que l’Ajuntament s’havia tornat molt exigent en això de la sanitat. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>—</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Una tortuga no et donarà gens de feina, Evelina, que és una bèstia molt discreta i només amb un tomàquet al dia en té prou i de sobres, que ella sola s’espavila i no cal ni que li facis un cau: també se’l sabrà procurar tota sola! </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></i></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Veritablement, la tortuga era una bèstia pacífica i més gandula que en Menut i els seus amos: quan havia fet la volta al pati, mirava el gos amb uns ulls que semblaven dos caps d’agulla, arronsava el coll, com aquell que plega un tovalló i l’entaforava dins de la closca. Si podia, es quedava dins de la barraca del gos, sense moure’s durant hores. El Menut s’hi va acostumar i de tant en tant li llepava aquella closca grisa i escamosa.<span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:Georgia;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"></span></span></span></span></span></span></span></p><p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:Georgia;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>I així va passar l’hivern i va tornar el bon temps, però les anades a la muntanya a fer herba pels conills ja era història passada. Ara l’amo només s’aventurava a la recerca de bolets quan arribava la tardor i encara no massa sovint. És que l’amo també s’havia fet vell, prou que se n’adonava en Menut. Quan feien una pujada panteixava de valent. S’asseia a fer una cigarreta i li deia al Menut:</span></span><i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> Ai, nano, si l’Evelina ens veiés, quin escàndol que organitzaria! </span></span></i><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">En Menut remenava la cua i refregava el morro contra els pantalons de l’amo, tot content de ser còmplice del seu secret. No entenia quin gust trobava l’home en xumar aquella cigarreta que només el fum ja feia esbufegar el gos. Oh, i en Rafel tossia com un rellotge batallant les campanades de les dotze!</span></span></span></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>I van passar més estius i tardors i hiverns...</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>L’amo es va posar malalt i no sortia de casa. El menut es passava el dia ajagut davant la porta del dormitori fins que l’Evelina el feia fora perquè anés a menjar a la seva barraca i a fer el pipí. El Menut patia perquè notava que aquella olor que desprenia la humanitat de l’amo, s’anava esvaint. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Fins que es va fondre.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>En Menut va udolar i va sortir cap al pati, tot cercant en va la olor de l’amo que s’allunyava entre el vent i el sol.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Després d’aquella experiència tot va canviar en aquella casa. L’Evelina no tenia cura d’en Menut ni donava un tomàquet a la tortuga. Només feia un ram de flors i les posava davant d’una retrat d’en Rafel.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>En Menut va seguir el camí que havien fet el dia que s’emportaren l’amo dintre d’una caixa de fusta color d’avellana. Va tornar al bosc, entre llentiscles i romanins. Hi va tornat cada dia mentre va aguantar-se dempeus. Els seus ulls s’humitejaven i la cua ja no bellugava batzim-batzam. Al vespre, quan el sol ja no li esclafava el llom, tornava cap a la casa de la porta de fusta i vidres de colors. L’Evelina l’esperava. Tots dos junts, seien al menjador a mirar la tele.</span></span></span></p><p class="MsoBodyTextIndent"></p><p></p><p class="MsoBodyTextIndent"><span style=""><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Dora Serra i Espada <span class="Apple-style-span" style="font-weight: normal;">(Barcelona)</span></span></span></span></span></span></p><p class="MsoNormal" align="right" style="text-align: left;text-indent: 18pt; "><br /></p>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-14878778131729608132008-12-08T07:23:00.000-08:002011-11-08T08:49:28.375-08:00L'AMOR VIATJA EN BUS - Sílvia Riera i Picó<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiL7B9XP2AgM1SI1I6cyAxDn44_8yxdZWZIvJYUKEI87nReso2iEKOZLRebLf5xR5ZlPW8JaSkiSm50fyKV9RBGl-Oalqcy8rPqtSZrHYojXNggOYrEFJ91M1iCOMmL9zqDZmRY-c1uLAf6/s1600-h/pla%C3%A7a+assumpci%C3%B31.JPG"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5277441946830309234" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiL7B9XP2AgM1SI1I6cyAxDn44_8yxdZWZIvJYUKEI87nReso2iEKOZLRebLf5xR5ZlPW8JaSkiSm50fyKV9RBGl-Oalqcy8rPqtSZrHYojXNggOYrEFJ91M1iCOMmL9zqDZmRY-c1uLAf6/s320/pla%C3%A7a+assumpci%C3%B31.JPG" style="cursor: hand; cursor: pointer; float: left; height: 126px; margin: 0 10px 10px 0; width: 120px;" /></a><br />
<div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Times New Roman'; font-size: 19px;"><br />
</span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">Dia rere dia, setmana darrera setmana, la seva vida era força monòtona. Gairebé mai passava res que l’ajudès a tirar endavant. Els dies com avui, que la tristesa la envaïa, li agradava seure al carrer i observar la gent que passava mentre esperava l’autobús, preguntant-se com devia ser la vida d’aquelles persones que passaven sense veure’s, ignorant la resta de la gent que tenien al cantó i no coneixien. Però</span></span><span class="EC_Apple-converted-space"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">la Carlota</span></span><span class="EC_Apple-converted-space"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">era diferent, quan veia una persona trista no podia evitar preguntar-se que li devia haver passat. De cop va sentir un soroll de cotxes i va tornar a la realitat, el bus estava a la cantonada, així que es va aixecar i el va anar a esperar a la parada.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"><br />
</span></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: 'trebuchet ms';">Un cop dins de l’autobús, es va asseure en el lloc de sempre. Aquell autobús anava bastant buit, però això a ella li era igual. En la única cosa que pensava en aquell moment era que al passar per aquell lloc l’autobús no s’aturés. En aquell lloc hi havia trobat el noi que li agradava. Tenien una relació estranya, tots dos sabien que eren més que amics, però mai s'ho havien dit l'un a l’altre. Cada cop que passava per allà sentia una cosa estranya a l’estòmac. </span></span></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA"><span style="color: white;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">En Pau era un noi alt, d’ulls blaus que recordaven el mar, de cabells castanys clars, una mica més alt que ella, molt maco, agradable, i una persona en la que sempre hi pots confiar. La Carlota</span></span><span class="EC_Apple-converted-space"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">se l’estimava, encara que li costés reconèixer-ho. </span></span></span></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA"><span style="color: white;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">Aquell lloc, si no hagués estat perquè si havia trobat en Pau i havien parlat després de tant de temps de no veure's cara a cara, però sempre que ho necessitaven s’ajudaven, i si es veien era amb amics i sempre i havia algú que tenia pressa. Aquella vegada va ser diferent, amb una sola mirada es van transmetre molts sentiments i la resta de la gent que hi havia no se’n van adonar. Ells no s’ho podien creure, el temps s’havia aturat per els dos, la resta de la gent era ingènua al que passava. De cop en Jordi, un dels amics d’en Pau, va dir que havien de marxar i el temps va tornar al ritme normal. Després de molt de temps es van quedar ells dos sols.<br />
<br />
De sobte</span></span><span class="EC_Apple-converted-space"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">la Carlota</span></span><span class="EC_Apple-converted-space"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">va sentir que algú li parlava, era una senyora que li demanava de forma molt amable si podia treure la motxilla del seient.</span></span><span class="EC_Apple-converted-space"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">La Carlota</span></span><span class="EC_Apple-converted-space"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms';">va torna a la realitat un cop mes i va treure la motxilla permetent així que la senyora pogués seure. Quan va mirar per la finestra va veure que estaven apunt d’arribar a aquell lloc, i es va preguntar per què l’afectava tant si hi havia passat moltes altres vegades; només era una plaça, com qualsevol altra, però el seu intent de convençer's a si mateixa no li va servir de res. Es va armar de valor i va assumir que s’ho fes com s’ho fes hauria de continuar passant per la plaça per tornar a casa. Finalment va resultar que no era tan terrible, va notar, com de costum, aquella estranya sensació a la panxa, continuava sense saber, o no ho volia admetre, que en realitat era ella, era com les pessigolles que es noten a la panxa quan s'està enamorat. Si fa o no fa era la mateixa sensació.</span></span></span></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: 'trebuchet ms';">Per fi va arribar a casa i va fer com si res, va fer el que feia sempre, primer anar a la seva habitació, deixar les coses i saludar els pares, després és posava a fer deures, sopar, una estona el messenger per parlar amb els amics, o la tele depenent del dia i de la qualitat dels programes i desprès se n'anava a dormir. Així eren les seves setmanes, totes iguals.<br />
<br />
Però un dia va decidir que ja n’hi havia prou de tot allò, que s’havia acabat d'amagar-se. Havia de enfrontar-se a tot, i començaria per parlar amb en Pau sobre el que els passava. Però, que li diria, si ni ella sabia el que volia? Com en volia parlar amb en Pau? Tot plegat era una mica complicat, era una d’aquelles coses que costen tant d’entendre i parlar. I, per variar, anava sobre l'amor.</span></span></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms'; font-size: 13px;"></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms'; font-size: 13px;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;">Silvia Riera Picó. Girona</span></span></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: x-small;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Imatge: Quim Curbet (Voltes de la Plaça de l'Assumpció. Sant Narcís)</span></span></div><div class="EC_MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms'; font-size: 13px;"><br />
</span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-47773552133796032852008-11-28T08:15:00.000-08:002009-04-15T17:15:02.325-07:00PARETS FINES - Carles Sala<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOORqAbaNLuqU1iVBRZiKmNHaY89xtzqc4ym1zpuQybGMZ1B2nasNEV5ygww7Mv84UfngYY_QoIkaNxJm8D5LxUbchEZks7MuR0yRgEA2qm3mgOwv3GJfZLdhLt_lAQc4Az85uZ3NkkQ2E/s1600-h/CLARINET.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 117px; height: 115px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOORqAbaNLuqU1iVBRZiKmNHaY89xtzqc4ym1zpuQybGMZ1B2nasNEV5ygww7Mv84UfngYY_QoIkaNxJm8D5LxUbchEZks7MuR0yRgEA2qm3mgOwv3GJfZLdhLt_lAQc4Az85uZ3NkkQ2E/s200/CLARINET.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5273744957101941602" /></a><br /><p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.05pt;line-height: 200%"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.05pt"><br /></p><p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.05pt"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">L’Ambròs era clarinetista de professió. Havia voltat </span></span><st1:personname productid="la Seca" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">la Seca</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> i </span></span><st1:personname productid="la Meca" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">la Meca</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> col·laborant amb orquestres i acompanyant cantants de renom d’arreu del món. Però amb el pas dels anys s’havia cansat de tant anar amunt i avall, i havia decidit instal·lar-se en una tranquil·la ciutat costanera per dedicar-se de ple a la composició. Volia que a partir d’aleshores fossin les seves partitures les que recorreguessin un país darrera l’altre, i que altres intèrprets toquessin aquelles obres en nom seu. Per aquest motiu, l’Ambròs havia anat a viure en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li durien la inspiració que necessitava. Tenia la intenció de compondre cada dia des de la posta de sol fins ben entrada la matinada, aprofitant la calma nocturna per submergir-se en el treball creatiu. L’endemà, dormiria fins a mig matí, i aprofitaria les tardes per tocar les composicions amb el seu clarinet. Per trencar un xic la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.<br /></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.0pt"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Però les coses no van anar ben bé com havia previst. Des que vivia a la nova llar, amb prou feines havia pogut compondre un parell o tres de cançons. Cada vespre quan s’asseia davant del pentagrama, una cridòria digna d’un camp de futbol i una veu de locutor esvalotat li arribaven per la paret que donava a cal veí, i feien del tot inútil qualsevol intent de concentrar-se. A més, tots els matins a punta d’alba, quan tot just feia un parell d’hores que s’havia ficat al llit, un rebombori gens propi d’aquells moments del dia el despertava sobtadament.</span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.0pt"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">“Aquí és impossible descansar! –remugava–. I encara menys compondre una cançó!”.</span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.0pt"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">L’Iu era un atleta de cap a peus. Quan era petit ja tenia una dèria fora mida pels salts i les corredisses, i també per tot el que comportés anar darrera d’una pilota. De més gran, havia guanyat un munt de copes i medalles practicant els esports més diversos, i havia recorregut els cinc continents participant a curses i campionats. Però el seu afany per competir li demanava més emocions, i va decidir que a partir d’aleshores dedicaria tots els esforços a preparar-se per les olimpíades. Per aquest motiu, l’Iu s’havia instal·lat en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li donarien l’empenta necessària per entrenar sense descans. Tenia la intenció de llevar-se cada dia a punta d’alba i dedicar tot el matí a posar-se en forma al petit gimnàs de casa seva, saltant a corda i fent exercicis de tota mena. Després, baixaria a la platja i nedaria una estona, i havent dinat faria una migdiada fins a mitja tarda. Llavors es dedicaria a relaxar-se i a treballar la concentració amb tècniques orientals fins que arribés el vespre, l’hora d’encendre el televisor i empassar-se qualsevol competició que retransmetessin pel canal esportiu. Per trencar una mica la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.</span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.0pt"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Però la realitat no va ser exactament com l’havia imaginada. Des que vivia a la nova llar, gairebé no havia pogut fer cap migdiada, un dels pilars bàsics del seu entrenament. Així que es començava a endormiscar, el so d’un clarinet irrompia provinent de la casa del veí, talment com si la paret que els separava no existís. I, com que cada tarda passava el mateix, l’Iu tenia son la resta de dia, i a l’hora de relaxar-se es quedava mig clapat, i als matins li costava Déu i ajuda llevar-se... I així no hi havia qui s’entrenés!</span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.0pt"><span lang="CA"><o:p><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> Com ja deveu haver endevinat, l’Ambròs i l’Iu eren veïns, tot i que mai no s’havien trobat l’un davant de l’altre; mai fins el dia que d’un cop de pesa l’Iu va fer un forat de més de tres pams a la paret del menjador. Eren quarts d’onze del matí, i el terrabastall que va causar l’incident va ser tan fort que l’Ambròs va saltar del llit d’un bot. Quan va veure l’esbornac a la paret i el seu veí a l’altra banda es va acabar de desvetllar de cop. “Ehem, bon dia... –va dir l’Iu tot educat–. No entenc què ha passat, només ha estat un copet de no res...”. “Doncs ningú ho diria –va respondre l’Ambròs–. I permeti’m que li digui que des que sóc aquí m’ha despertat cada matí!”. “Em sap greu... –es va disculpar l’Iu– Vol un cafè? És el mínim que li puc oferir, ja que li he trencat el son i la paret d’aquesta manera...”</span></span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify;text-indent:9.0pt"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Aquell matí, els dos homes van esmorzar plegats, asseguts cadascú a la seva banda i amb el cafè al mig, i l’Ambròs va descobrir que tenia un veí que no sabia diferenciar un clarinet d’una trompeta, i l’Iu es va assabentar que al costat de casa hi vivia un home que no havia vist mai un partit de futbol. Aquella tarda, l’Iu va quedar tan meravellat veient com el músic tocava el seu instrument que li va passar per alt de fer la tan sagrada migdiada. I quan va arribar el vespre, l’Ambròs va quedar tan captivat per les explicacions que el seu veí li feia dels espectacles esportius que televisaven, que en tota la nit no va dedicar ni un sol minut a compondre. L’endemà al matí, els dos homes van tornar a esmorzar plegats, i quan l’Ambròs va comentar que s’havia aixecat molt encarcarat el seu company li va contestar: “No m’estranya, estar tantes hores assegut no pot ser bo de cap manera. Hauries de fer una mica d’exercici.” I li va deixar una bicicleta estàtica que feia set pams ben bons, de manera que van haver d’engrandir una mica més el forat que ara els unia. L’endemà, que era diumenge, van coincidir que passarien el dia fent bricolatge, i que el que corria més pressa era arreglar l’esbornac de la paret. “Òndia! Però si tapem el forat no em podràs acabar d’explicar això del fora de joc, que la veritat em costa una mica d’entendre...” –va dir l’Ambròs–. “Ni jo podré ser espectador dels teus assajos!” –va afegir l’Iu. La qüestió és que, finalment, aquell matí van acabar d’enderrocar el tros de paret que encara restava, i hi van posar un marc de fusta que va quedar d’allò més polit.</span></span></span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">D’aleshores ençà, l’Ambròs i l’Iu comparteixen el menjador de casa seva, i cada dia aprenen un munt de coses l’un de l’altre. I probablement l’Ambròs no serà mai un compositor de renom, ni l’Iu guanyarà cap medalla en les properes olimpíades... Però segur que seran els veïns més ben avinguts de la ciutat.</span></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style=""><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;">Carles Sala. Girona</span></span></span></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">* <span class="Apple-style-span" style="color: rgb(255, 0, 0);">Aquest conte va ser publicat el juny d'enguany a la revista Cavall Fort</span></span></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">** L<span class="Apple-style-span" style="color: rgb(255, 0, 0);">'autor ha guanyat recentment el premi Guillem Cifre de Colonya, de literatura juvenil, organitzat per l'editorial La Galera i la Caixa de Pollença, amb el llibre </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(255, 0, 0);">Bona nit, Júlia</span></span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(255, 0, 0);">, que ha publicat l'esmentada editorial.</span></span></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:x-small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Imatge: Google</span></span></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><br /></span></p><p></p>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-67581248310522474072008-11-26T12:44:00.001-08:002009-04-15T17:12:00.954-07:00DECISIÓ - Concepció Saurí i Ros<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7QhFG832ZGzgrpJS_0YZHKKvhyphenhyphenh4AkJXkdE73IEFlV0f8LrTarv96YvNwYcsi9BLArbZG6KKXmlxbY1J18yW8_oCxHnr2kWZCIUpPffExiQLkB43HvjAurtSmDVWwO3LwvLONZuizl17D/s1600-h/bol%C3%ADgraf.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 109px; height: 69px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7QhFG832ZGzgrpJS_0YZHKKvhyphenhyphenh4AkJXkdE73IEFlV0f8LrTarv96YvNwYcsi9BLArbZG6KKXmlxbY1J18yW8_oCxHnr2kWZCIUpPffExiQLkB43HvjAurtSmDVWwO3LwvLONZuizl17D/s320/bol%C3%ADgraf.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5273070148481537234" /></a><br /><br /><div><br /></div><div><p class="MsoNormal" style="text-align:justify;line-height:150%"><span lang="CA" style="mso-bidi-;font-family:Arial;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Em queda molt poc temps. I encara sort que han començat per l’altra banda de la taula! Ja han donat la seva opinió sis dels dinou tècnics i les postures estan força clares: hi ha dos blocs irreconciliables, dos blocs que –de moment- no aconsegueixen imposar el seu punt de vista; estan tres a tres.</span></span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoBodyText3" style="line-height:150%"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">No sé si sempre ens trobarem igual. No conec encara el terreny que trepitjo; hauré d’assistir a algunes sessions més abans de conèixer a fons els pactes i les aliances internes, les filies i les fòbies dins de l’organització. El crèdit inicial d’amabilitat per part de tothom se m’està esgotant; una vegada hagi votat, se m’assignarà sense remei a una de les dues grans corrents d’opinió que es dibuixen: sis a sis, i encara no sé per quina decantar-me. </span></span></span></p> <p class="MsoBodyText" style="text-align:justify;line-height:150%"><span lang="CA" style="line-height: 150%; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">He intentat plantejar-me la qüestió objectivament, i no me n’he sortit; a cada argumentació hi trobo pros i contres. I, a sobre, la intuïció em falla; no es decideix per una de les dues propostes, i ni tan sols m’indica quin és el bàndol que </span></span><st1:personname productid="em conv←. Nou" st="on"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">em convé. Nou</span></span></st1:personname><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> a nou, i ja em toca!</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="line-height:150%"><span lang="CA"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Em miro per últim cop els companys i, amb els sentits esmolats per l’adrenalina, m’adono d’un detall que fins ara m’havia passat per alt: la persona que tinc just al davant porta un bolígraf exactament igual que el meu! No és un dels incòmodes bic, que serveixen –en aquests nivells- per presumir falsament de senzillesa; ni tampoc un d’aquells bolígrafs de luxe i de marca, que et costen un disgust quan el perds. És una eina poc aparatosa però molt efectiva, per treballar i alhora disfrutar: sí senyor, ens podem entendre amb algú que té els mateixos criteris que jo en coses tan bàsiques com aquesta! I, sense dubtar, desfaig el darrer empat.</span></span></span></p><p class="MsoNormal" style="line-height:150%"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:'trebuchet ms';font-size:13px;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Concepció Saurí. Palafrugell</span></span></span></p><p class="MsoNormal" style="line-height:150%"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic; font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-size:x-small;">Imatge: Google</span></span></p></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-50150566146791816222008-11-24T03:05:00.000-08:002009-04-15T17:12:27.529-07:00DESINTOXICACIÓ - Josep M Sansalvador<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhRxbKYl_fb8KBzIcYnLC8T4i0_9SF2EO0zCnYoLZi893gvKkcQoZgt6BebsrvBG6mO585QCdhWm7QWV98ZBqrDwgvB7NVyCJzGCQw5qMMeVHKpkxkNWsrPccCjshWrnBFK3VzPeWGJgRP/s1600-h/llibres.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 78px; height: 98px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhRxbKYl_fb8KBzIcYnLC8T4i0_9SF2EO0zCnYoLZi893gvKkcQoZgt6BebsrvBG6mO585QCdhWm7QWV98ZBqrDwgvB7NVyCJzGCQw5qMMeVHKpkxkNWsrPccCjshWrnBFK3VzPeWGJgRP/s400/llibres.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5272178657130886242" /></a><p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:Arial;font-size:13px;"><br /></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora </span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament</span></span><span style="mso-spacerun:yes"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> </span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">sense més dilació.</span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><br /></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span style=" Arial","sans-serif""><o:p><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> -Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorguen els advertiments fets a l’hora, a algú que no ha volgut escoltar.</span></span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span style=" Arial","sans-serif""><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><o:p></o:p></span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span style=" Arial","sans-serif""><o:p><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"> Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust.</span></span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span style=" Arial","sans-serif""><o:p><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex–lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.</span></span></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span style=" Arial","sans-serif""><o:p><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">J</span></span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">osep M. Sansalvador. Sarrià de Ter, 2008</span></span></span></span></o:p></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic; "><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(255, 0, 0);"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Aquest conte ha estat el guanyador, la setmana passada, de "El conte dels diumenges", de l'espai "El Suplement" de Catalunya Ràdio, i llegit en l'esmentat programa el 23 de novembre de 2008.</span></span></span></span></p>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-52095639114201184292008-11-24T00:36:00.000-08:002009-04-15T17:09:49.851-07:00DUES PINYES AMIGUES - Magda Ruiz<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMyH72Z4P1Y6xKvdDShSaeZ9Rj7TzH9p1t01mngCDnGs3Dx8XUcPqad1Wz03V6cemoRbbilyQyYLEV6OpeVtj6aMKZOjLrocGXBx7TD7LTzm560mfUCN3lxs8_DGA24jnvvXlk8gJeKWct/s1600-h/pinyes2.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 141px; height: 79px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMyH72Z4P1Y6xKvdDShSaeZ9Rj7TzH9p1t01mngCDnGs3Dx8XUcPqad1Wz03V6cemoRbbilyQyYLEV6OpeVtj6aMKZOjLrocGXBx7TD7LTzm560mfUCN3lxs8_DGA24jnvvXlk8gJeKWct/s400/pinyes2.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5272142069804498690" /></a><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZuym6LzgwiQUhk5KO3rSp-tWVmDbqwxE2FvPGQVL8MPUDWvNZAQkdF4VDCKFCZzAPI6TCmVYpWGU4jrF8guKK5CfKawf3Nbke1kKrZ5R_Ubni9-aprEfVznEr6ahBgShPId-CK1Sz6Kkc/s1600-h/pinyes1.jpg"><br /></a><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Vet aquí que una vegada es trobaren dues pinyes dalt d'un arbre, i com que realment no tenien res a fer varen començar a explicar-se la seva vida. Una va dir que era allí perquè el vent, que du les coses d'un costat a l'altra, va fer que s'hi formés. L'altra va dir que hi havia arribat enganxada a les potes d'un ocell i així va nèixer al costat d'ella.</span></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Les dues eren molt felices, estaven juntes i gaudien que tenien sol i veien com marxava a buscar la lluna, del ventet tafaner que els explicava què passava més enllà d'on podien veure, dels ruixats que tenien tanta força a la primavera, però que les deleien perquè pujarien fortes i ufanoses. També del que no havien pogut gaudir mai: de les glaçades. </span></span></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Tot disfrutant de la natura comentàven entre elles què farien quan estiguèssin plenes de pinyons. Per què servirien els seus fruits?</span></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">-Què creus que faran amb els meus fruits?, diguè la més jove.</span></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">-No ho sé. Amb els meus pinyons faran uns panellets dels més bons-, li va respondre.</span></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">-Doncs jo crec que dels meus pinyons, com que seran petits, en faran bossetes per vendre-les per fer la picada.</span></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">-De tota manera, va dir la primera, jo crec que m'agradaria quedar-me a l'arbre per sempre. Seria tant feliç veient passar les orenetes quan arriben i fan els nius, les cigonyes camí dels aiguamolls i els campanars de l'Empordà, així any rere any gaudint de la continuïtat de la vida.</span></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">-Doncs tens tota la raó. Ara que ho penso, no he vist mai les aus quan marxen, ni les trelles de la tardor, ni quelcom que en diuen hivern, ja que em buiden i no m'entero del que passa.</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Tant engrescades estàven amb les seves cabòries que no es varen adonar de l'arribada d'una gran au a l'arbre.No es van saber explicar si va ser un falcó, una àliga o qualsevol altre au de rapinya que es poden veure pels boscos. El que si va passar fou que una d'elles s'en va anar de cop a terra quedant totalment esbardellada i l'altra va anar ressolant, de pi en pi, fins a caure a un rierol. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><br /></span></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Quina tristor va envaïr les dues amigues. Separades, malmeses, però, tot i axí, les dues varen tenir el mateix pensament. És la última vegada que m'aturo a pensar en el demà. Millor mantenir el dia a dia i l'amistat.</span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Magda Ruiz. Girona.</span></span></span></span></p> <p class="MsoNormal"><br /></p><p class="MsoNormal"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:'trebuchet ms';font-size:13px;"><br /></span></p>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-42871011667156935432008-09-23T06:25:00.000-07:002009-04-15T17:08:56.274-07:00CONTES DE CARRER (Basats en fets reals) - Gerard Bagué<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJi7rZvE412i7FkCNgAYb45CF5-zZw7T7J3MtNlgTRJJkFvKA6UPk-_0zZIeVKZC_WNGOLzXrPy86UXx911JBN8y1pOdicQc5SlOVQFXGDbCAFxEyB6kZ1ecMqF2Wpm1xdsnJENhXdjcZS/s1600-h/bulldog.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJi7rZvE412i7FkCNgAYb45CF5-zZw7T7J3MtNlgTRJJkFvKA6UPk-_0zZIeVKZC_WNGOLzXrPy86UXx911JBN8y1pOdicQc5SlOVQFXGDbCAFxEyB6kZ1ecMqF2Wpm1xdsnJENhXdjcZS/s200/bulldog.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5249348337012243138" /></a><br /><div><br /></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;">La gossa</span></span></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'armonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La <span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Lucy</span>, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un brí d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber,ni tan sols savia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">La <span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Lucy</span> jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de lameva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyva les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en conexió directa amb la claveguera. Aquests pets, què a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. "No entenc per què li tens tanta mania", reblava.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien "més persona" la <span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Lucy</span>. El veterinari, al qual vaig recòrrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molts problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la<span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;"> Lucy</span>. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a esmorzar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduïr el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària on han ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: "Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!".</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">És estrany que desitji amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;">Gerard Bagué</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" ;font-family:'trebuchet ms';"><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Inspirat en la gossa "Mussa", en plena convalescència</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic;font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic;font-family:'trebuchet ms';">* Publicat al suplement Girona, de La Vanguardia,</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic;font-family:'trebuchet ms';">del 19 de setembre de 2008.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic;font-family:'trebuchet ms';">* Foto: Google.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style=" font-style: italic;font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-54293014275002876832008-09-05T16:21:00.001-07:002009-04-15T17:07:34.367-07:00LA GATA -Jaqueline Miró-Krust<div><br /></div><div style="TEXT-ALIGN: center"><span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-style-span" style="FONT-WEIGHT: bold"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">LA GATA</span></span></span></div><div style="TEXT-ALIGN: center"><br /></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Hola mar! Avui hi ha marinada, estàs remoguda i enfadada. Et sento remugar, mentre des del balcó de La Fosca t'observo, tot acariciant el meu gat. Això em fa pensar en un conte que vaig escriure aquest hivern i que ara t'explicaré.</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Era preciosa i es deia Mimí. Menuda, però esvelta i elegant, caminava com una reina. Es savia</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">admirada, contermplada. Uns ulls verds, grans, miraven sempre fixament, semblaven voler penetrar al fons de l'ànima, indagant amb la seva mirada de Gioconda els sentiments més profunds. </span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Li encantava prendre el sol. S'estirava lànguidament en una chaise-longue instal·lada en el jardí hon passava hores i hores voluptuosament, mig adormida, però sempre pendent de qui s'acostava, obrint els seus ulls de mirada profunda, que semblava que t'havia de despullar l'ànima.</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Molt sovint m'asseia al seu costat, amb un llibre, procurant ser silenciós per no molestar-la. A vegades era francament insociable, rebutjant o acceptant les meves carícies segons l'humor del moment. Autoritària, vanitosa, però voluble com la mateixa lluna era capaç de ser mimosa, dòcil i humil per aconseguir el que volia. Aleshores no dubtaba a asseure's dolçament, com nomès sabia fer-ho ella, a la meva falda, rondinant amb una finor i una elegància que em feien caure a les seves mans sense remei.</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;">Sempre m'ha agradat viatjar, veure mon, recòrrer pobles i muntanyes, conèixer gent nova... De tota manera les meves excursions no acostumaven a ser llargues a causa de la Mimí. No suportava moure's de casa. El seu jaç, els seus apetitosos àpats servits puntualment, el sol... No volia res més, i es negava en rodó a desplaçar-se encara que fos a hotels confortables, amb les màximes comoditats. Res la satisfeia. El seu amor per mí era un sentiment egoista i possesiu ja que tampoc consentia quedar-se sola. Em volia al seu costat, i, a ser possible, per a ella sola. Els estranys la disgustaven, procurant perdre de vista el més avila Mimí at possible les visites i recuperar la seva tranquil·litat i la meva persona.</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'Trebuchet MS';">Un dia, i cansat de tanta esclavitud, vaig decidir, per una vegada, prescindir d'ella i anarme'n uns dies fora. Vaig deixar la Mimí còmodament instal·lada amb una amiga mainadera que m'estimava com a un fill. Em va prometre cuidar d'ella en tot moment. Vaig marxar, no gaire tranquil, perquè els éssers possesius ens dominen i creen un complexe de culpabilitat constant, que ens impedeix ser feliços del tot. La nostra felicitat hauria de ser la seva, però els falta quelcom molt important: COMPARTIR.</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'Trebuchet MS';">Vaig ser fora quinze dies, feliç i sense preocupacions. Mentre tornava pensava quina seria la rebuda de la Mimí, coneixent el seu caràcter. No em sentia gaire tranquil. Vaig posar la clau al pany molt lentament, entrant tímidament, disposat a demanar perdó per el que fos. Però ningú es va presentar. El rebedor era buit. Caminant a poc a poc vaig cridar: Mimí! On ets? Ningú. Vaig recòrrer tota la casa, amb ansietat, arribant finalment a la cuina. Sobre la taula hi havia una nota, molt breu, concisa. Tremolant, ple de por i inquietud, em vaig disposar a llegir-la amb avidesa.</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'Trebuchet MS';">Deia: Marxo a Mèxic amb el Pepet (Se suposa que el Pepet, és el meu millor amic)</span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'Trebuchet MS';">Què hi farem!Ja deia jo que tenies nom de gata... </span></div><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'Trebuchet MS';"><br /></span></div><div style="TEXT-ALIGN: center"><br /></div><div style="TEXT-ALIGN: center"><span class="Apple-style-span" style="FONT-WEIGHT: bold;font-family:'trebuchet ms';"><p></p></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-21872997846118878972008-09-04T15:16:00.000-07:002009-04-15T17:05:57.068-07:00L'ENLLUSTRADOR - Jaqueline Miró-Krust<span class="Apple-style-span" style="font-size:medium;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';"><div style="text-align: center;"><p></p></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;">L'ENLLUSTRADOR</span></div><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"><p></p></span></div><div style="text-align: center;"><p></p></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 20px; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Quan a l'estiu , asseguda davant del mar, mirant-la, em sento tant relaxada que, tancant els ulls, penso en altres vivències, no tant boniques i alegres com les que ella m'inspira, però que m'ajuden a pensar en lo feliç que soc poguent ser prop d'ella.<span class="Apple-style-span" style="line-height: normal; "></span></span></span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: 20px; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><span class="Apple-style-span" style="line-height: normal; ">Un dia d'hivern, a Girona, passant camí del Mercat del Lleó, sota les voltes de Jaume I -i dic passava, perquè corrent com sempre, fins a aquell dia, no m'hi havia fixat mai-, el vaig veure.</span></span></span></div></span></span><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Em va cridar l'atenció, sobretot, la seva pulcritud. Estava assegut en un petit taburet; al costat tenia la seva caixa d'eines plena de betums de diversos colors i de raspalls. Duia cabellera llarga i barba blanques, una camisa immaculada i pantalons impecables... I semblava feliç...</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Un altra dia vaig tornar a passar per allà i també hi era. Treballava tot xerrant, enllustrant amb destresa les sabates a un client. Seguia tant correcte com sempre... I semblava feliç...</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">A partir d'aquell moment, quan passava per allí, camí del mercat, el buscava i sempre era sota les voltes. A mesura que passaven els anys, em vaig acostumar a veure'l. Sempre allà mateix, amb la seva camisa blanca immaculada, els pantalons irreprotxables i el seu etern somriure.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Un dia, però, no el vaig veure. Passaren alguns mesos fins que, anant pel carrer em va semblar reconèixer-lo. Estava assegut, com sempre, damunt del petit taboret, a la vora del carrer, però no tenia al seu costat la caixa d'eines, sinó una petita safata amb algunes monedes, que agraïa als benèvols viannants.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">El cor se m'encongí. M'hi vaig acostar per saludar-lo.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Com es troba? -vaig preguntar-li, sense gosar dir res més. Ell seguí amb el seu somriure de sempre, la mateixa pulcritud, nomès que en portar la barba més curta el feia semblar més remenut.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Ja veu -em respongué tot somrient-, els temps canvien i la meva feina ja no està de moda. M'he hagut de retirar... I semblava feliç...</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">Vaig callar tot pensant que no tothom té la jubilació que es mereix. I cada vegada que passava per on ell estava, jo hi col.laborava. Un dia, però, vaig deixar de veure'l, per sempre més.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'trebuchet ms';">On deu ser?, em vaig preguntar. Possiblement en un lloc on les sabates, sempre netes, necessitin, malgrat tot, ser enllustrades i retocades per un home menut, de camisa immaculada i pantalons impecables, que llueix un etern somriure... i que sempre sembla feliç.</span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-59629952135126606002008-08-03T03:20:00.000-07:002008-08-03T14:09:13.926-07:00ELS CONTES DE L'AISA I LA MARIA I LES NOVEL·LES D'EN HAFDAL·LA<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj0z0ERLJVT9oLlOfkTez6_By7yvnhV_Fdd6qihuEdywrD1YOcsYs2DDPYAVXgpJYH8MKaHhfO8wSvY7ePkR5yfMXWlg1Dc0WHkixMj1P87vqIUlIdz62lVw3Q_S5hrglbXXs1LwQIzxc1H/s1600-h/IMGP0727.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5230370511462307458" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 105px; CURSOR: hand; HEIGHT: 128px" height="128" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj0z0ERLJVT9oLlOfkTez6_By7yvnhV_Fdd6qihuEdywrD1YOcsYs2DDPYAVXgpJYH8MKaHhfO8wSvY7ePkR5yfMXWlg1Dc0WHkixMj1P87vqIUlIdz62lVw3Q_S5hrglbXXs1LwQIzxc1H/s200/IMGP0727.JPG" width="133" border="0" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjbB5nP8t-SKHzMWx_tRYX1bMIf-1uMAv6nUAiyeTik514WnbH2LxnEa6_tf-HlkxdBEt8ID_y-8a5GnGUZ5X9OTMMQZyCkWaOFE_RTOoW-E6IrdciHkyaNfgcQ01IEbIjzeItcjVmxeNbB/s1600-h/IMGP0728.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5230371129757726242" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; WIDTH: 99px; CURSOR: hand; HEIGHT: 126px" height="144" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjbB5nP8t-SKHzMWx_tRYX1bMIf-1uMAv6nUAiyeTik514WnbH2LxnEa6_tf-HlkxdBEt8ID_y-8a5GnGUZ5X9OTMMQZyCkWaOFE_RTOoW-E6IrdciHkyaNfgcQ01IEbIjzeItcjVmxeNbB/s200/IMGP0728.JPG" width="133" border="0" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghyphenhyphen4iFy2V1JK1zawXs9FTQ1zEYQRYKQtdWZ4SDEtHTQyMiO_IgSbSkZyu6NkU47OljHETofgRwNlsXlTmjzaky75OVxbMbKdVbZMPTvctrlTzbOQq_oLF-05GDQ-jtAseSxJXf2POK4YT8/s1600-h/IMGP0139.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5230370913859378802" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 101px; CURSOR: hand; HEIGHT: 126px; TEXT-ALIGN: center" height="108" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghyphenhyphen4iFy2V1JK1zawXs9FTQ1zEYQRYKQtdWZ4SDEtHTQyMiO_IgSbSkZyu6NkU47OljHETofgRwNlsXlTmjzaky75OVxbMbKdVbZMPTvctrlTzbOQq_oLF-05GDQ-jtAseSxJXf2POK4YT8/s200/IMGP0139.JPG" width="133" border="0" /></a><span style="font-family:trebuchet ms;font-size:85%;"> l'Aisa, en Hafdal·la i la Maria<br /></span><br /><div><div><div><div><div><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhFsQuTcNgCE3H50Yzzr2XRZx-wRMC1BVYJvXc8BxQKXe4xhGl_LV-F-LghsyDjom5yHlE06jJ9sU4Y4Tr6Vzj2HjXRGIiDZ23F1tQ8paxcHmHtAbY4VgdMZRFeuOaCcc-pFF5SIS6MKsNf/s1600-h/IMGP0727.JPG"></a></div><div></div><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhFsQuTcNgCE3H50Yzzr2XRZx-wRMC1BVYJvXc8BxQKXe4xhGl_LV-F-LghsyDjom5yHlE06jJ9sU4Y4Tr6Vzj2HjXRGIiDZ23F1tQ8paxcHmHtAbY4VgdMZRFeuOaCcc-pFF5SIS6MKsNf/s1600-h/IMGP0727.JPG"><span style="color:#000000;"></span></a></div><div></div><div></div><div></div><div></div><div><span style="font-family:trebuchet ms;"><span style="font-size:85%;">l'Aisa i la Maria (dues bessones de 7 anys), i en Hafdal·la (12 anys), us recomanen, perquè passeu un bon estiu, alguns contes amb els que s'ho han passat d'allò més bé.<br />Vet aquí els títols d'aquests contes: </span></div><div><div><span style="font-size:85%;"><em><strong>* MARIZUL, que somia, que somia, que somia.</strong>.., </em>de Bernardino Ribadavia i Maurizio A.C. Quarello</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong>* <em>BÈSTIES DE L'HORT</em></strong>, de Xavier Blanch i Marc Vicens</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong><em>* EL BALL DEL TIGRE</em></strong>, de Malachy Doyle</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong><em>* IMAGINA</em></strong>, de Norman Messenger</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong><em>* BLANQUET</em></strong>, de Piers Harper</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong><em>* LA SUPERMOSCA A L'ESCOLA</em></strong>, de Tedd Arnold</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong><em>* ELS CORBS DE PEARLBLOSSOM</em></strong>, de Aldous Huxley</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong><em>* EL GUARDIÀ DEL CARGOL DE MAR</em></strong>, de Chitra Divakaruni (novel·la)</span></div><div><span style="font-size:85%;"><strong><em>* TÚNELS</em></strong>, de Roderick Gordon i Brian Williams (novel·la)</span></div><br /><div><span style="font-size:85%;"></span></div><div><p><span style="font-size:85%;">Comentaris:</span></p></div><div align="justify"><span style="font-size:85%;">... la <strong>Maria,</strong> ens explica algunes coses de <em><strong>MARIZUL:</strong> " És un conte de molta fantasia i imaginació. Tot passa en un somni. La Marizul viatja per diferents països i a cada un d'ells li fan un regal: un cofre amb tots els perfums, una banya per escoltar tots els sons, una bola de vidre per veure tot el que ella vulgui... </em></span></div><div align="justify"><em><span style="font-size:85%;">Somia també amb un rei que no es pot adormir per culpa d'un mag..."</span></em></div><em><p align="justify"><span style="font-size:85%;"></span></em></p><div align="justify"><span style="font-size:85%;">... l'<strong>Aisa, </strong>ens diu del conte <em><strong>TANO</strong>,</em> de <em><strong>BÈSTIES DE L'HORT: </strong>" En Tano és un gat que és el rei de la família. Un altra gat que es diu Brut, també vol ser-ho, i això provoca una baralla. En la baralla en Brut li fa mal en un ull a en Tano i així aconsegueix ser ell el rei..."</em></span></span> </div><span style="font-size:85%;"><p align="justify"></span></p><div align="justify"><span style="font-size:85%;">... <span style="font-family:trebuchet ms;">en <strong>Hafdal·la</strong>, ens parla de <em><strong>TÚNELS</strong></em> i ens diu: <em>" La història ens sitúa a Londres, on Will, el protagonista, descobreix un món subterràni, habitat per persones que fan les mateixes feines que els que viuen a fora. Estan organitzats de manera semblant i han d'obeïr les decisions i les ordres d'un grup que els controla i els domina.</em></span></span></div><div align="justify"><em><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">Will descobreix que el seu pare, perdut feia temps, viu en aquests túnels i dedica els seus esforços a rescatar-lo d'aquell món... En Will trobarà el seu pare?..."</span></em></div><div align="justify"></div></div></div></div></div></div></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-71055667265552851072008-07-07T15:48:00.000-07:002009-04-15T17:02:15.586-07:00VA DE CONTES - María Curbet i Llover<div align="center"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaSeGC3a58epnISJkvXPTkUzwa7c3CbbC15Omi7C1Dpq0BrySFFQeenL9M5wYT4AK-kUKJAilC9Aig55s3adzwdi-D-uD79sy708c8PDrVkThg87mA7ixgyWN9Lbo9fWAevDB4H3S108UB/s1600-h/PETJADES+DE+GAT.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5220410736648215266" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 157px; CURSOR: hand; HEIGHT: 121px; TEXT-ALIGN: center" height="126" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaSeGC3a58epnISJkvXPTkUzwa7c3CbbC15Omi7C1Dpq0BrySFFQeenL9M5wYT4AK-kUKJAilC9Aig55s3adzwdi-D-uD79sy708c8PDrVkThg87mA7ixgyWN9Lbo9fWAevDB4H3S108UB/s320/PETJADES+DE+GAT.jpg" width="113" border="0" /></a><br /><span style="font-family:trebuchet ms;"><strong>Va de contes</strong></span>*</div><div align="left" style="text-align: left;"><br /></div><div align="left"><span style="font-family:Trebuchet MS;">Una vegada hi havia un pintor que pintava mussols grocs i musaranyes verdes, orenetes blanques i granotes picallades d'un color taronja abutanat. I tothom li preguntava: "Perquè pintes amb colors que no són reals?". I ell, després de pensar-ho dues vegades, contestava: "Jo els veig així, amb els ulls de la imaginació i m'agraden i em complauen i si m'empipeu gaire agafaré el gat i el faré caminar damunt la tela del quadre i els colors s'escamparan ells sols: el blanc amb el negre, el groc amb el verd i el roig amb el lila. Restarà tot ple de petjades, de gat</span> és clar."<br /></div><div align="justify"><span style="font-family:trebuchet ms;">Serà, com diria jo, una mena d'exèrcit d'escarabats en plena baralla. I a qui no li agradi que no s'ho miri.</span></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;">Als nens i a les nenes segur que els hi agradaria tenir el quadre de les petjades de gat i penjar-lo a l'entrada de casa i poder explicar als amiguets de la manera com ha estat confeccionat. I mentre se'l miren i se'l remiren es fa fosc i darrera la porta hi ha un gat i un gos i aquest conte ja està fos.</span></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;"><p></p></span></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;">- <span style="font-size:85%;"><em>Conte escrit el 2003.</em></span></span></div><div align="justify"><em><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;"></span></em><p></p></div><div align="justify"><em><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">-<span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;"> María Curbet i Llover</span> és membre del Club de lectura "Sant Narcís".</span></em></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;"><p></p></span></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;">- <em><span style="font-size:85%;">Fotografia: Google.</span></em></span></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;"></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-27652237176827286382008-07-07T01:19:00.000-07:002009-04-15T17:00:15.242-07:00DESTÍ, 'LA FRANCE' - Blanca Álvarez-Mató<div align="center"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuDDJCkDC6FGwfYyKm1wAjwsPUq-8g4WB1iNRa_NNpzrZT3tbmL1wBGtXGpjigx0zRiZyzH6NDqXPJxgRnBpRmHFwtRMMByjzi84ytdZUYwJwWEHxNDhi5rqLj19YpjioX7f4EC5-n24LW/s1600-h/bandera+fran%C3%A7a.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5220205485687352770" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuDDJCkDC6FGwfYyKm1wAjwsPUq-8g4WB1iNRa_NNpzrZT3tbmL1wBGtXGpjigx0zRiZyzH6NDqXPJxgRnBpRmHFwtRMMByjzi84ytdZUYwJwWEHxNDhi5rqLj19YpjioX7f4EC5-n24LW/s320/bandera+fran%C3%A7a.jpg" border="0" /></a> <p><br /></p><div align="center"><span style="font-family:trebuchet ms;">Destí, 'la France'*</span></div><div align="center"><span style="font-family:Trebuchet MS;"><p></p></span></div><div align="center"><span style="font-family:Trebuchet MS;"><p></p></span></div><div align="left"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'trebuchet ms'; ">Crida la France, la France, i entorpeix la xafogosa pasivitat dels viatjers. Una ànima caritativa li ho confirma: "oui", a la France va aquest tren. Es tanquen les portes. Procuro allunyar-me d'ell al màxim. Sant Celoni. M'assec davant del noi, que s'ha assegut i que escriu, i segueixo els seus movimients mirant-lo de cua d'ull. La curiositat m'envaeix: ¿Què dimonis estarà escrivint? Sils. No m'atreveixo a preguntar. Girona. El vull conèixer, m'agrada. ¿Serà el sentiment recíproc? Figueres. Em mira i somriu. Portbou. Es disposa a baixar; abans, però, em dona el que ha escrit: "Crida la France, la France...</span><br /></div><span style="font-family:Trebuchet MS;"><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;"><p></p></span></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;"><p></p></span></div><div align="justify"><span style="font-family:Trebuchet MS;">* <em><span style="font-size:85%;">Conte publicat a La Vanguardia, juliol 2007. Concurs contes curts de 100 paraules.</span></em></span></div><div align="justify"><em><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">** <span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold;">Blanca Àlvarez Mató</span>, va ser la guanyadora, en la categoria de menys de 17 anys, del II Premi de Narrativa, convocat pel Club de lectura "Sant Narcís".</span></em></div><div align="justify"></div><div align="justify"><em><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">* Traduït del castellà: Redacció blog.</span></em></div><div align="justify"><em><span style="font-family:Trebuchet MS;font-size:85%;">* Imatge: Google. Redacció blog</span></em></div></span></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5244858602919121920.post-7117348777174935542008-06-24T16:12:00.000-07:002009-04-15T16:55:49.474-07:00CONTES DE CARRER (Basats en fets reals) - Gerard Bagué<div align="center"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhs7ZqMHXutzRZAEvag8NaPAbRtXuQqFUl_ENcfIXgL0LVd_itFywVDiKrRt7bKowB4JzNm1FW5hN_5beFIA7j8Mj2qad3OqRePapobmUHCcxVCDWrPNgRVizheMV25R7bTk-mWRQJR77zd/s1600-h/Golfes+d%27una+casa.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5215602031804213714" style="margin: 0px auto 10px; display: block; width: 134px; height: 130px; text-align: center;" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhs7ZqMHXutzRZAEvag8NaPAbRtXuQqFUl_ENcfIXgL0LVd_itFywVDiKrRt7bKowB4JzNm1FW5hN_5beFIA7j8Mj2qad3OqRePapobmUHCcxVCDWrPNgRVizheMV25R7bTk-mWRQJR77zd/s400/Golfes+d%27una+casa.jpg" width="104" border="0" height="130" /></a><span style="font-size:180%;"><strong><span style=";font-family:trebuchet ms;font-size:130%;"></span></strong></span></div><div align="center"><span style="font-size:180%;"><strong><span style=";font-family:trebuchet ms;font-size:130%;"><p></p></span></strong></span><p></p></div><div align="center"><span style="font-family:trebuchet ms;"><strong>L'oncle </strong></span><span style="font-family:trebuchet ms;"><strong>de les golfes</strong>* </span></div><div align="center"><span style=";font-family:Trebuchet MS;font-size:180%;"><p></p></span><p></p></div><div align="center"><strong><span style=";font-family:Trebuchet MS;font-size:180%;"><p></p></span></strong><p></p></div><div align="center"><span style="font-size:180%;"><strong></strong><p><span style="font-family:courier new;"></span><strong></strong></p></span><p></p></div><div align="center"><span style="font-size:180%;"><strong></strong><p><span style="font-family:courier new;"></span><strong></strong></p></span><p></p></div><div align="justify"><span style="font-family:trebuchet ms;"><span style="font-size:100%;">Pels meus records infantils més reculats s'hi passeja, just abans d'anar a dormir, gairebé confós amb els somnis, un home cepat, coix i sense nom que apareixia del no res per fer-me jugar. Quan vaig néixer, l'any 43, feia</span> cinc anys que l'oncle Joan s'amagava a les golfes de casa. De dia romania silenciós, invisible, matant les hores elaborant peces d'artesania. Els vespres, en companyia dels pares, xiuxiuejava i enganxava l'orella a Radio Pirenaica. Quan jo començava a encadenar aquell reguitzell de perquès dels nens impertinents i curiosos, l'oncle va marxar. Temien que l'ús de raó que m'havia de permetre entendre la seva situació també propiciés una fatal indiscreció infantil. Tots sabien que que es jugava el presidi o l'afusellament. La vida clandestina de l'oncle a les golfes era un secret molt ben guardat, inaccessible a la branca de la família afí al bàndol franquista, a veïns i bons amics de tracte diari. Però viure tants anys amagat no deixava de ser una manera de morir a poc a poc. </span></div><div align="justify"><span style="font-family:trebuchet ms;">L'oncle Joan hauria travessat la ratlla de l'exili l'any 39, seguint les llargues corrues d'exiliats, si el seu escamot de soldats vençuts i famolencs no hagués tingut, a les acaballes de la guerra, una topada amb els feixistes al bosc de la Pobla de Lillet. Durant l'intercanvi de trets, que va deixar un mort de la banda dels nacionals, l'oncle va ser malferit en una cama. Va passar uns dies emboscat fins que el fill del barber del poble el va trobar moribund. Va tenir sort de caure en mans republicanes.</span></div><div align="justify"><span style="font-family:trebuchet ms;">La família del barber el va curar i alimentar, i van fer avisar la família. La meva mare, exhibint documentació falsificada amb la foto del pare, va anar a buscar l'oncle i, amb una sang freda elogiada mil cops a les sobretaules familiars, va creuar amb ells tots els controls fins al refugi segur de les golfes.</span></div><div align="justify"><span style="font-family:trebuchet ms;">Barcelona era una escala necessària per emprendre un exili ajornat durant masses anys. Però l'anonimat de la gran ciutat li va obrir noves perspectives. El món no s'havia aturat mentre ell s'amagava com una rata. Va retrobar un contractista d'obres de Bescanó que li va procurar nova identitat i li va oferir feina. Els primers anys es refugiava a les obres, però va anar prosperant amb l'embranzida de la construcció. Es va casar amb una bonica mulata dominicana, educada al Liceu Francès de Barcelona, i es va convertir en un reputat mestre d'obres a Santa Coloma de Gramenet. A mitjans dels cinquanta, amb uns viatges amb tren que eren tota una aventura pels més joves de la família, ja ens atreviem a visitar-lo.</span></div><div align="justify"><span style="font-family:trebuchet ms;">Mentre algun guàrdia civil encara ens preguntava amb malícia pel seu parador, resulta que l'oncle Joan vivia tranquil.lament a Barcelona, convertit en un respectat ciutadà que <em>el dia de la</em> <em>exaltación al trabajo de 1955</em> rebia de mans de José Solís Ruiz, un capitost del franquisme conegut com "la sonrisa del régimen", el títol de millor paleta d'Espanya. Encara conservo les medalles dels "premios de albañileria" que li va atorgar el franquisme , amb una bandera "rojigualda" que s'ha descolorit fins al punt que, si no fos per la inscripció, podria fer-se passar per una vella condecoració republicana.</span></div><div align="justify"><span style="font-family:georgia;"><span style="font-family:courier new;"><span style="font-family:trebuchet ms;">L'oncle ens va donar una darrera mostra de coratge. Quan va patir l'infart, no va voler que avisessin ningú i es va estirar al llit amb la dolorosa acceptació que havia arribat la seva hora. La tia guarda una devoció exemplar a la memòria del seu home. Durant 40 anys, no ha gosat tocar els seus estris d'afaitar de la lleixa del lavabo: una maquineta, una brotxa resseca i una ampolla de Floïd.</span> </span></span></div><p align="justify"></p><div align="justify"><span style="font-family:Courier New;"><p></p></span><p></p></div><div align="justify"><span style="font-family:Courier New;"><strong><span style="font-family:trebuchet ms;">Gerard Bagué</span> </strong><p><strong></strong></p></span><p></p></div><div align="justify"><strong><span style="font-family:Courier New;"><p></p></span></strong><p></p></div><div align="justify"><span style=";font-family:trebuchet ms;font-size:85%;"><em>Basat en els records d'Alfons i Lluís Mateu,</em></span></div><div align="justify"><em><span style=";font-family:trebuchet ms;font-size:85%;">nebots de Joan Mateu </span></em></div><div align="justify"><em><span style="font-size:85%;"><p><span style="font-family:trebuchet ms;"></span></p></span></em><p></p></div><div align="justify"><em><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:trebuchet ms;"><strong>*</strong> Publicat al suplement GIRONA, de La Vanguardia</span></span></em></div><div align="justify"><em><span style=";font-family:trebuchet ms;font-size:85%;">del divendres 20 de juny de 2008</span></em></div><div align="justify"><em><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Trebuchet MS;"><strong>*</strong> </span><span style="font-family:trebuchet ms;">Imatge: Google.</span></span></em></div><p><span style="font-size:85%;"></span><span style="font-family:georgia;"><span style="font-family:courier new;"></span></span></p><div align="justify"><br /></div><div align="center"></div>Lluis Hilhttp://www.blogger.com/profile/14841541919099190428noreply@blogger.com0