LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


divendres, 28 de novembre de 2008

PARETS FINES - Carles Sala



L’Ambròs era clarinetista de professió. Havia voltat la Seca i la Meca col·laborant amb orquestres i acompanyant cantants de renom d’arreu del món. Però amb el pas dels anys s’havia cansat de tant anar amunt i avall, i havia decidit instal·lar-se en una tranquil·la ciutat costanera per dedicar-se de ple a la composició. Volia que a partir d’aleshores fossin les seves partitures les que recorreguessin un país darrera l’altre, i que altres intèrprets toquessin aquelles obres en nom seu. Per aquest motiu, l’Ambròs havia anat a viure en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li durien la inspiració que necessitava. Tenia la intenció de compondre cada dia des de la posta de sol fins ben entrada la matinada, aprofitant la calma nocturna per submergir-se en el treball creatiu. L’endemà, dormiria fins a mig matí, i aprofitaria les tardes per tocar les composicions amb el seu clarinet. Per trencar un xic la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.

Però les coses no van anar ben bé com havia previst. Des que vivia a la nova llar, amb prou feines havia pogut compondre un parell o tres de cançons. Cada vespre quan s’asseia davant del pentagrama, una cridòria digna d’un camp de futbol i una veu de locutor esvalotat li arribaven per la paret que donava a cal veí, i feien del tot inútil qualsevol intent de concentrar-se. A més, tots els matins a punta d’alba, quan tot just feia un parell d’hores que s’havia ficat al llit, un rebombori gens propi d’aquells moments del dia el despertava sobtadament.

“Aquí és impossible descansar! –remugava–. I encara menys compondre una cançó!”.

L’Iu era un atleta de cap a peus. Quan era petit ja tenia una dèria fora mida pels salts i les corredisses, i també per tot el que comportés anar darrera d’una pilota. De més gran, havia guanyat un munt de copes i medalles practicant els esports més diversos, i havia recorregut els cinc continents participant a curses i campionats. Però el seu afany per competir li demanava més emocions, i va decidir que a partir d’aleshores dedicaria tots els esforços a preparar-se per les olimpíades. Per aquest motiu, l’Iu s’havia instal·lat en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li donarien l’empenta necessària per entrenar sense descans. Tenia la intenció de llevar-se cada dia a punta d’alba i dedicar tot el matí a posar-se en forma al petit gimnàs de casa seva, saltant a corda i fent exercicis de tota mena. Després, baixaria a la platja i nedaria una estona, i havent dinat faria una migdiada fins a mitja tarda. Llavors es dedicaria a relaxar-se i a treballar la concentració amb tècniques orientals fins que arribés el vespre, l’hora d’encendre el televisor i empassar-se qualsevol competició que retransmetessin pel canal esportiu. Per trencar una mica la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.

Però la realitat no va ser exactament com l’havia imaginada. Des que vivia a la nova llar, gairebé no havia pogut fer cap migdiada, un dels pilars bàsics del seu entrenament. Així que es començava a endormiscar, el so d’un clarinet irrompia provinent de la casa del veí, talment com si la paret que els separava no existís. I, com que cada tarda passava el mateix, l’Iu tenia son la resta de dia, i a l’hora de relaxar-se es quedava mig clapat, i als matins li costava Déu i ajuda llevar-se... I així no hi havia qui s’entrenés!

 Com ja deveu haver endevinat, l’Ambròs i l’Iu eren veïns, tot i que mai no s’havien trobat l’un davant de l’altre; mai fins el dia que d’un cop de pesa l’Iu va fer un forat de més de tres pams a la paret del menjador. Eren quarts d’onze del matí, i el terrabastall que va causar l’incident va ser tan fort que l’Ambròs va saltar del llit d’un bot. Quan va veure l’esbornac a la paret i el seu veí a l’altra banda es va acabar de desvetllar de cop. “Ehem, bon dia... –va dir l’Iu tot educat–. No entenc què ha passat, només ha estat un copet de no res...”. “Doncs ningú ho diria –va respondre l’Ambròs–. I permeti’m que li digui que des que sóc aquí m’ha despertat cada matí!”. “Em sap greu... –es va disculpar l’Iu– Vol un cafè? És el mínim que li puc oferir, ja que li he trencat el son i la paret d’aquesta manera...”

Aquell matí, els dos homes van esmorzar plegats, asseguts cadascú a la seva banda i amb el cafè al mig, i l’Ambròs va descobrir que tenia un veí que no sabia diferenciar un clarinet d’una trompeta, i l’Iu es va assabentar que al costat de casa hi vivia un home que no havia vist mai un partit de futbol. Aquella tarda, l’Iu va quedar tan meravellat veient com el músic tocava el seu instrument que li va passar per alt de fer la tan sagrada migdiada. I quan va arribar el vespre, l’Ambròs va quedar tan captivat per les explicacions que el seu veí li feia dels espectacles esportius que televisaven, que en tota la nit no va dedicar ni un sol minut a compondre. L’endemà al matí, els dos homes van tornar a esmorzar plegats, i quan l’Ambròs va comentar que s’havia aixecat molt encarcarat el seu company li va contestar: “No m’estranya, estar tantes hores assegut no pot ser bo de cap manera. Hauries de fer una mica d’exercici.” I li va deixar una bicicleta estàtica que feia set pams ben bons, de manera que van haver d’engrandir una mica més el forat que ara els unia. L’endemà, que era diumenge, van coincidir que passarien el dia fent bricolatge, i que el que corria més pressa era arreglar l’esbornac de la paret. “Òndia! Però si tapem el forat no em podràs acabar d’explicar això del fora de joc, que la veritat em costa una mica d’entendre...” –va dir l’Ambròs–. “Ni jo podré ser espectador dels teus assajos!” –va afegir l’Iu. La qüestió és que, finalment, aquell matí van acabar d’enderrocar el tros de paret que encara restava, i hi van posar un marc de fusta que va quedar d’allò més polit.

D’aleshores ençà, l’Ambròs i l’Iu comparteixen el menjador de casa seva, i cada dia aprenen un munt de coses l’un de l’altre. I probablement l’Ambròs no serà mai un compositor de renom, ni l’Iu guanyarà cap medalla en les properes olimpíades... Però segur que seran els veïns més ben avinguts de la ciutat.

Carles Sala. Girona

* Aquest conte va ser publicat el juny d'enguany a la revista Cavall Fort

** L'autor ha guanyat recentment el premi Guillem Cifre de Colonya, de literatura juvenil, organitzat per l'editorial La Galera i la Caixa de Pollença, amb el llibre Bona nit, Júlia, que ha publicat l'esmentada editorial.

Imatge: Google