ANIMA'T !!
Els espàrrecs
A la tardor i a les primeries de l’hivern les companyies elèctriques s’han cuidat de fer desbrossar a consciència els sotes de les línies d’alta tensió. Convé que quedin ben nets de matolls i bardisses, per evitar incendis forestals durant la temporada d’estiu. Això converteix aquells espais en una mena d’avingudes diàfanes, de bon transitar, on el concepte “collir espàrrecs” és més exacte que no pas el de “caçar-los”, com és corrent d’anomenar aquest esport de profit a la comarca. L’arribada del bon temps ha vingut acompanyada de pluges sovintejades, que en certa manera han trencat el malefici de tants mesos de sequera obstinada. Fa anys que en Damià no coneixia una temporada tan esplèndida : els espàrrecs tenen un gruix de dit petit i fa goig veure’ls aixecar-se tan drets, tan foscos de color, enmig del jaç que ha quedat després de l’estassada.
D’ençà que va jubilar-se, a aquesta època de l’any en Damià viu en un estat de permanent desfici. És un autèntic despertar de la primavera : somia els brots de les esparregueres i es desviu per ser el primer de sortir, de bon matí, a trescar per les feixes encara xopes de rosada a la recerca de les tiges tendres. N’és un entusiasta reconegut. Una vegada, un client anglès li va explicar que, al seu país, el ciutadà que sent cantar el primer rossinyol escriu una carta al diari. La publicació de la missiva és l’anunci popular de l’arribada de la primavera. Li semblà una idea tan ben trobada i entranyable que havia pensat adaptar-la a la manera d’aquí i escriure a la premsa donant part de la troballa del primer espàrrec de la temporada.
Sap que sota els traçats elèctrics les collites seran assegurades i que podrà tornar a casa amb una bona garba sota el braç. Però si hi ha una zona per on especialment li agrada passejar-se, aquesta és el mar de vinyes que hi ha cap als primers pendents de muntanya, allà on el paisatge abandona l’absoluta horitzontalitat. Allí pot agermanar dos autèntics plaers primaverals : els espàrrecs i veure com broten els ceps. Si la temporada ve avançada, encara n’hi ha un tercer : aquells solitaris presseguers de vinya florits. Un espectacle per als sentits, que encara ningú ha tingut l’acudit de fer pagar entrada per poder-ne gaudir.
Sap que sota els traçats elèctrics les collites seran assegurades i que podrà tornar a casa amb una bona garba sota el braç. Però si hi ha una zona per on especialment li agrada passejar-se, aquesta és el mar de vinyes que hi ha cap als primers pendents de muntanya, allà on el paisatge abandona l’absoluta horitzontalitat. Allí pot agermanar dos autèntics plaers primaverals : els espàrrecs i veure com broten els ceps. Si la temporada ve avançada, encara n’hi ha un tercer : aquells solitaris presseguers de vinya florits. Un espectacle per als sentits, que encara ningú ha tingut l’acudit de fer pagar entrada per poder-ne gaudir.
Els esclats de verdor de les retorçades, venerables, plantes de garnatxa, carinyena i alguna escadussera picapolla el reconforten. Una vegada més comença el cicle màgic de la vida al camp, el renaixement de la natura, que finirà passat l’estiu. A finals de setembre -o als volts del Pilar, algun any- es tornarà a produïr el miracle que transformarà el fruit de la vinya en vi. El vi ! El vi ha estat el gran amor professional d’en Damià. Durant quaranta anys ha treballat al Gran Hotel i s’ha fet càrrec del celler. Va començar-hi com a aprenent de cambrer i, a mesura que la casa s’anà fent gran i guanyant en prestigi, la seva vàlua professional també augmentava. Quan el director va planejar donar una orientació decididament gastronòmica al restaurant, en Damià veié com se’l començava a anomenar d’aquella manera tan sorprenent, a la francesa : sommelier. Experimentà com el guarnien amb un llarg davantal, i com les ampolles de la carta -cada vegada més valuoses- arribaven dels racons més llunyans. Al llarg de tantes temporades entre copes de vi, la seva professió esdevingué un autèntic sacerdoci. Moltes hores d’estudi, sessions de tast inacabables i la forja d’una autèntica cultura vinícola. No hi havia zona productora que li fos desconeguda : dels closos de la Borgonya a les terrasses del Priorat, de les finques amb nom de marquès de la Rioja als châteaux de Bordeus, de les catedrals de Xerès als desnivells del Rhin…Ha vist passar les més selectes ampolles de les millors denominacions d’origen del món. Per això, poder veure en directe l’espectacle de la brotació de les vinyes és un vivència impagable, un acte de respecte i veneració que el connecta directament –ara, que ja està retirat- amb aquell món que tant ha estimat.
Sap que els espàrrecs i el vi fan mala parella : tota aquella potència vegetal –verdor en estat pur- casa malament amb l’elegància i l’aroma dels vins. Quan, de tornada a casa, es disposa a coure’ls i menjar-los, acostuma a acompanyar-los amb un vi negre, senzill i honest, elaborat per la cooperativa local i que és fruit de vinyes contigües, immediates, als marges on els espàrrecs han nascut. En tots aquests anys al Gran Hotel ha conegut desenes de cuiners, però no recorda haver coincidit amb cap que en fos tan amant com ell. L’humil espàrrec no ha tingut mai carta de naturalesa com a ingredient de prestigi a les cartes del restaurant. Els xefs dels anys seixanta es van fer tips de servir llenguados meunière i còctels de gambes. Als anys setanta, les cuines estaven inundades de crema de llet, que ho negava tot : carn i peix. Entre els vuitanta i els noranta, van irrompre al restaurant les més diverses terrines i l’enginyós invent dels carpaccios. Des del celler, en Damià va haver d’empescar-se-les contínuament per trobar acompanyaments vínics convenients a les canviants modes als fogons i a la taula. Va haver-hi l’època dels blancs fragants i delicats, va viure l’aparició d’aquells rosats perfumadíssims i penetrants i va acabar enmig de la consolidació definitiva dels grans negres, aquells tan corpulents, voluptuosos, impenetrablement foscos.
Una cosa era el que passava al menjador, entre la clientela, i una altra de prou diferent era la que es compartia “en família”, als àpats entre els companys de la plantilla de l’establiment. N’hi havia que abominaven directament de la crema de llet, de determinades coccions i d’aquelles làmines de filet tallades tan fines com si haguéssin d’anar a parar al portaobjectes d’un microscopi. Els repassos més celebrats –el record no li fallarà mai- podien estar presidits pels memorables platillos que en Mateu (un cuiner de l’alçada d’un campanar) brodava. O per uns suquets mariners que hi cantaven els àngels. Uns arrossos caldosos no faltaven mai a l’hora de dinar, els dijous.
Aviat farà quatre anys que aquella vida –dura però enyorada- va acabar-se. Ara té tot el temps del món i pot matar les hores fent el que durant tant temps li ha estat privat. Pot fer-la petar amb els seus amics a la plaça i al cafè, pot anar –de tant en tant- de viatge amb la seva dona, tots dos, com si comencessin a festejar una altra vegada. Pot organitzar xefles i saraus a la caseta que van anar-se contruïnt a la costa, on no hi falta mai una bona cassola i unes magnífiques ampolles de bon vi. Mira d’aplicar, com si d’un precepte existencial inexcusable es tractés, aquella màxima que un dia va llegir en un llibre de Josep Pla, que també parlava de cuina : “De res, massa” . I procura no cometre cap excés.
Ni amb els espàrrecs. L’altre dia va fer-los remenats, amb gambetes pelades i una botifarra de perol ben estripada. Avui n’ha pogut haver un altre manat formidable. Les cames se les nota cansades de tant anar marges amunt i pendents avall, però es sent el cor eixamplat per la placidesa del paisatge i l’espectacle de la primavera. Com que s’ha llevat aviat i l’esmorzar no ha estat massa consistent, sent un rau-rau a l’estómac. Aviat serà hora de dinar i el cap li barrina que una bona truita d’espàrrecs no seria mala proposta. Arribant a casa, abans d’entrar a la cuina, mirarà de passar per l’hort i collir un parell d’alls tendres. Trinxats ben menuts i batuts amb els ous, seran el definitiu toc de gràcia que elevarà l’àpat a categoria de tres estrelles.
“Pare, em quedo a la placeta, jo” No sé què faria aquest nano sense la plaça. Mira que s’hi passa hores, amb la bicicleta i els amics. No ho trobarem enlloc, això, ja no en queden, de barris amb vida al carrer! Tothom tancat a casa amb pany i clau, i la canalla enganxada a l’ordinador. Bé que tirem, nosaltres, sense aquesta màquina dels nassos, bé que troba maneres de distreure’s, en Rafel. I quan té deures, ja va a casa d’en Kevin aquell, que quin nom que li van fotre, també.
És clar que no vol marxar, ell. Ni jo tampoc. Ni
Va ser
Demà em plantaré al Santa Caterina. I si no funciona potser l’hauré de posar jo, un anunci al diari, perquè si mires els de demandes només llegeixes jove i llicenciat. I no és el cas. Però són tan cars! Si m’hi decideixo, no puc pas escriure-hi quatre paraules mal triades. Ha de ser definitiu, que faci el pes als amos de seguida. Per exemple, en negreta i enquadrat, un escrit que digui: “Comptable a punt de fer 45 anys busca feina amb contracte indefinit. Està disposat a invalidar-se per aconseguir el certificat de discapacitat i obtenir una bonificació empresarial més alta. Els beneficis es repartiran a parts iguals entre l’empresa i el treballador.” Si ni així ho aconsegueixo, ja val més que em foti daltabaix del pont.
Truquen. Deu ser el pesat d’en Gruart que em ve a comunicar que ens tallaran l’aigua. És un bandarra! Es va quedar tan tranquil quan ens va deixar sense llum. Potser sí que haurem de fer un pensament!
* * *
Sort que ha marxat aquell fastigós! Estic tan cansada de sentir-lo! Només amenaces i més amenaces. No en té prou de deixar-nos a les fosques, no, que hem de tenir espelmes per tot arreu, i sense nevera, i sense rentadora. Farta que n’estic, de rentar a mà! Encara gràcies que tenim el terrat i el safareig, però ara que ve l’hivern em quedaran les mans glaçades. I quan torno del mercat, mira, poso la carn a fora, al costat de la balconera.
Diu que ens dona dos dies per marxar, que passades quaranta-vuit hores no sortirà ni una gota d’aigua de les aixetes. Ja s’ho temia, en Blai. Fa massa que dura això, però ja em diràs on hem d’anar. Sí que el pis és petit, és veritat: tot just un parell d’habitacions, un lavabo minúscul, un menjadoret i una cuina. I, tret de la d’entrada, sense portes, cortines i prou. I amb aquella taca d’humitat gegantina que va sortir fa un parell d’anys, que el nen va tapar amb un pòster de no sé qui, i que ja ens va costar prou disgustos. No hi va haver pas manera que ell enviés algú. “Si voleu, feu-ho vosaltres.” I ja em tens en Blai picant el guix, que no ho havia fet mai, pobre home. Al cap d’uns mesos va tornar a sortir i ara té unes quantes germanes al costat. A en Gruart, se li’n fot, és clar.
I després van venir les pells de plàtan. I d’altres porqueries. Tot escampat per l’escala perquè rellisquéssim i ens féssim força mal. Com devia riure quan anava llençant-hi les escombraries! Prou que hem de vigilar quan pugem, amb aquests escalons tan alts i tan gastats i aquesta barana de ferro vell que balla tant, que sí que caurem, sí, i ens trencarem tots els ossos del cos.
Ah! La silicona. Em deixava la silicona. A veure què era, doncs, aquella goma que tapava el forat del pany? No s’hi devia pas posar tota sola allà, oi? Aquella vegada, però, li va sortir el tret per la culata, mira. Perquè si no hagués vingut el serraller no se m’hauria acudit això de llogar habitacions. El vaig enredar un xic i en un moment va tenir les portes del primer i del segon obertes. Ui, si se n’assabentés en Gruart, que tenim hostes als altres pisos i que ens hi guanyem alguns euros! Com s’enfilaria!
Els Mora i els Bonastre no van aguantar la pressió. Ja ho entenc. Dues parelles d’avis, amb algun estalvi i fills casats: van preferir evitar la guerra i abandonar casa seva. Això que ells ja hi eren quan nosaltres vam arribar, que feia anys i panys que vivien aquí. No sé si els va indemnitzar. Potser sí. Nosaltres no els hem volgut, els diners que ens ofereix. Que són quatre xavos. Fixa’t que en guanyo més amb els lloguer de les habitacions!
No els deixo passar més de tres nits als pisos, però. Massa dies les mateixes cares rondant pel barri seria sospitós i en Gruart podria treure’n conclusions, que al carrer de Sant Francesc es coneix tothom. I encara gràcies dels veïns, eh?, que ens fan molt de costat. Tampoc no els agradaria que aquest edifici es tirés a terra. Obres i perill d’ensorrament. I que en Gruart no els cau gens bé, home! Tan cregut i tan fatxenda. Ja deu veure els pisos nous, ell, ben bé al centre de la ciutat, al mig del Barri Vell, imagina-te’n els preus, dels lloguers! Li deu semblar una misèria el que ens cobra, és clar.
Sento en Rafel que puja. Encara bo que no hi era quan ha vingut el mala bèstia d’en Gruart, perquè amb catorze anys ja pren posició i diu que està disposat a lluitar amb ungles i dents, si fa falta, que ell no es mou d’aquí. És que no coneix res més, pobre fill meu, que gairebé hi va néixer, en aquest carrer. La veritat és que tota aquesta història l’obsessiona. És el primer cop que el veig així, tan decidit: no se’n va i no en parlem més.
* * *
“Que no, que no tinc deures, mama, pesada. Que me’n vaig una estona al terrat!” Ara vindrà. A aquesta hora arriba de la feina, es canvia, i em regala la vista. Sempre igual: primer es descorda la faldilla i la deixa caure, després es treu el jersei, la brusa i les mitges, i es passeja una estona amunt i avall només amb les calces i els sostenidors. I sé que em coneix, que sap que la desitjo, perquè cada dia s’acosta a la finestra, mira un instant cap aquí i somriu. I després, allà mateix, s’acaba de despullar per a mi. Ho fa a poc a poc, el braç dret, l’esquerre, una cama, l’altra, i queda nua, ben nua, amb aquells pits que miren enlaire i aquella mata negra que amaga un tresor. Es gira i li veig el cul, rodonet i fort, i de seguida em tiben els pantalons. No baixo i em tanco al lavabo fins que ella desapareix dins la foscor de casa seva.
Com volen que abandoni aquesta casa? No penso marxar-ne mai! No sé ni com es diu i la perdria per sempre! O sigui que ja li poden dir al senyor Gruart que se’n vagi a la merda, que nosaltres ens quedem. I si el dia que vingui no li pensen plantar cara, ja ho faré jo!
* * *
Va costar molt, però molt. Em vaig haver de discutir amb el nano i tot! Aquell marrec va gosar encarar-se’m! Em va engegar un rotllo sobre els col·legues del barri i una amiga que hi tenia i es va posar com un gall de panses. Gairebé em va convèncer, que em va fer gràcia veure aquell homenet defensant territori. Però la pela és la pela. Ni aigua ni llum i encara aguantaven! Increïble! Fins que no vaig deixar de cobrar-los no els vaig poder fotre fora. Hi van caure de quatre grapes. Els retornava els diners i, apa, al carrer per lloguers impagats.
Diu que se’n van anar a viure a la vora de l’aeroport, en un dels edificis vells que l’ajuntament vol tirar a terra. Veus com en van trobar, de casa a bon preu? I havien d’estar-se al meu pis tant sí com no, ells, a tocar-me allò que no sona. La botiguera em va dir que havien tornat al barri per no sé què i que anaven explicant que el brunzit dels avions no es podia suportar. Són d’aquells que mai no estan contents.
Tan bé que haurien quedat els apartaments! El projecte era boníssim: tres habitatges de qualitat, amb els millors acabats i una paret de pedra vista. Però aquest arc del dimoni ens ha ben fotut. Quan van tirar a terra la part posterior de la finca vam topar-hi de seguida. Resulta que és del claustre de l’antic convent dels franciscans. I és intocable. Fa més de mig any que l’obra està aturada.
Núria Martí Constans (Calella de la Costa-Girona. És llicenciada en Filologia Catalana i s'ha dedicat a l'ensenyament des de l'any 1992, activitat que compagina amb l'escriptura. Va ser finalista al premi Just Casero 2007 amb la novel·la "Hores prohibides", novel·la que el Club de lectura "Sant Narcís" presentarà el proper dia 7 d'abril.
Foto: Google
De ben menuda, als vuit anys,
El sou que en treia de la feina de ganxet era tan minso que, als dotze anys va haver de deixar l’escalfor de la casa paterna, malgrat les llàgrimes de la mare que perdia l’ultima de les seves quatre filles, per anar a servir a Barcelona. Fins la mestra del poble va plorar la marxa de
Aviat, la mestressa va descobrir les habilitats de la noia i aquelles mans van deixar de fregar i rentar olles i cassoles per a passar a ser la cambrera, la cosidora, i també la mainadera d’una colla de criatures a les quals banyava, vestia, pentinava i acompanyava a escola i en acabat l’horari escolar els ajudava a fer els deures cosa que li va permetre aprendre a escriure millor, a dibuixar i a conèixer més a fons els estudis primaris. Com recordava la mestra del poble i les paraules que deia a la mare la cultura és un bon negoci...De moment, el fet d’aprendre més de lletra li obria unes portes invisibles cap a un món misteriós: el dels llibres i els seus contes i les seves històries i aquest fet la feia feliç.
Mentre habilitava les mans i l’intel·lecte, el seu cos es desenvolupava, passava totes les malalties infantils igual que els nens i es transformava en una dona. Seguia tenint cura dels petits de la casa però es podia donar el plaer de llegir novel·les de la mestressa i anar agafant confiança en ella mateixa i saber construir-se una cuirassa contra els agents exteriors del seu entorn, en resum, sabia què volia i com podia aconseguir-ho sense deixar de ser dolça, amable i dòcil. De tant en tant, encara la capficava el fet de les seves mans blanques, fortes i ben modulades. No volia pas fer-les malbé; eren com un joiell per a ella. Ara, quan arribava la nit, s’hi posava cremes que les deixaven ben suaus.
La mestressa la va saber apreciar mentre estigué a la casa i fins després, quan es va casar i va formar la seva pròpia llar. Ella era la minyona mainadera i la mestressa era la senyora, però en el fons i amb els anys, van ser dues bones amigues, fins capaces de compartir secrets. Però ai8xò va passar molts anys després, viscuda ja l’experiència d’una guerra i quan ja els fils de l’una i l’altra es feren grans. Ara encara era una noia jove que només vivia de somnis.
Un dia va conèixer aquell galant paleta que sempre cantava mentre treballava en la construcció de noves cases per aquella zona. Ell li parlava des de dalt de la bastida i
Els dies de festa, l’esperava aquell galant cantaire a la cantonada de la casa on treballava i passejaven junts. Les mans del paleta, robustes, endurides pel ciment, potents, eren, paradoxalment, dolces i tendres i desprenien un estrany sentiment de fidelitat, s’entrelligaven amb les seves, tan fines i blanques i, també, al mateix temps, fortes, fermes i tossudes.
Festejaren durant vuit anys. El noi, en Gerard, fill d’Horta, s’estava construint una casa al nou barri de can Quintana. Quan l’enllestís es casarien i hi viurien amb els pares i un germà solter, el gran, que ja l’anomenaven conco perquè creien que a la seva edat ja no es casaria.
Abans d’acabar les obres, la mare del xicot va tenir un atac de feridura. Tres homes paletes no podien atendre-la bé. Calia avançar el casament. Necessitaven unes mans femenines que es fessin càrrec de la llar.
Avui, festa de Nostra Senyora de Montserrat, en Gerard ha posat l’aliança d’or al quart dit de la mà esquerra de
Ara, la nova senyora Maruixa, perquè és costum donar títol de senyora a la dona emmaridada, avesada a trescar, se’n surt bé com a mestressa de la llar i infermera de la sogra, la qual, asseguda en una cadira de rodes, s’esforça, en va, a seguir portant les regnes del control domèstic. La nora s’hi va adaptant i sap acontentar-la i anar fent la seva.
A les nits, al costat del seu Gerard, li sembla que està al Paradís.
Així anaren passant els dies, les setmanes i els mesos.
Els dies, no obstant, eren ben feixucs tot i que mai no l’havia espantada la feina, però enyorava els nens del carrer Balmes que havien esdevingut els seus germans i fills, tot alhora, durant la seva adolescència. Enyorava els cartipassos escolars i els dibuixos i els llibres i novel·les que ara no eren al seu abast. Era la mestressa, la senyora Maruixa, i les veïnes la lloaven per la seva feina ben feta, pels seus bons modals i per tractar bé aquella sogra malalta. Li miraven les mans i les lloaven: eren ben boniques malgrat la dura feina que li tocava fer cada dia.
Els dilluns, que tocava fer bugada, es passava tot el matí al safareig. Les seves fines mans acabaven la jornada embotides i vermelles. Amb el temps, a cada rentada, la pell se li esberlava i les falanges li sagnaven. En arribar el fred de l’hivern va haver de suportar la tortura dels “penellons” que encara feien més insuportables les bugades! Però era la seva bugada, la de l’home que estimava i la família que havia acceptat de bon grat. Plorava per les seves mans i ja no sabia com tractar-les per continuar tenint-ne cura.
Recorda encara aquell dia de la primera bugada. Tenia el pati ple de roba estesa. S’havia entretingut a estendre-la amb ordre: els llençols voleiant en un filferro com banderoles de festa major; els mitjons aparellats, semblants a punts suspensius; les samarretes dels homes, les camises, els calçotets, com els instruments d’una orquestra... la roba de la sogra: un munt de calces i de draps de tovallola que calia posar a estovar cada dia —a la pobra dona se li escapava el pipí— com anuncis publicitaris... Allà, en un racó, les seves peces particulars: aquelles camisoles de cotó i de seda, tot fent conjunt amb les calces i els sostenidors, amb puntetes i brodats, que ella mateixa s’havia anat cosint, durant els anys de festeig; el vestit estampat per als dies de festa, i el gros davantal que es posava a la cuina, no fos cas que algun esquitx d’oli li embrutés la bata ratllada o el vestit de floretes menudes...
Els ulls i el cor li somreien.
No s’havia adonat de la presència de la sogra que, amb les mans arrapades a la barana de la cadira de rodes, aquelles mans mig deformades i dures com urpes que estrenyien tot allò que tocaven, sempre a punt d’escanyar, l’havien fet avançar pel pati i ara la tenia a tocar.. Mig arrossegant les paraules que, com les mans, es negaven a obeir el seus impulsos, li digué:.
—Aquests llençols no blanquegen prou! Aquí hi falta lleixiu! Aviat semblarà un corral de porcs, tot plegat! Moltes puntetes i punyetetes i no saps fer una bona bugada! De què serveixen les teves blanques mans?
La sogra, antiga bugadera d’Horta, estava tan orgullosa del seu ofici que tenia una por cerval de ser la rialla del poble si els seus llençols deixaven de blanquejar. Trobava aquella nora massa remilgosa, amb posats de dona de ciutat, que sempre parlava amb paraules fines; ni un simple renec no sortia de la seva boca! Certament que la tractava amb dolçor, però ben segur que es creia superior i tot ho feia per tenir el seu noi de part seva i algun dia li descobriria algun gros defecte, pitjor que aquell de la bugada poc blanca....
—Perdoneu, mare bona. Si em guieu vos, segur que la bugada sortirà més blanca d’ara en endavant.
La sogra va quedar tan parada d’aquesta resposta inesperada, que va tornar cap al menjador sense respondre. En el fons estava satisfeta de veure una nora que es deixaria instruir.
La va instruir en l’ofici, és ben cert, però sempre amb renys i grunys. Mai no li va dedicar una paraula de lloança!
Però com que
Va quedar embarassada i aviat seria mare. La felicitat del pròxim esdeveniment li donava forces per a encaixar qualsevol adversitat. En seu interior es va prometre que si tenia una nena, mai no li deixaria fer bugada. Les mans de la seva filla serien hàbils, blanques i fines i no sagnarien les seves falanges!
Va néixer una nena i després un nen i un altre. La sogra va aguantar quatre anys en la seva cadira de rodes. S’havia tornat més tendra i, de vegades cridava
Era la manera de ser agraïda amb ella, pensava
El germà conco, vés per on, s’havia casat! Ara només quedava el sogre, home callat i treballador que s’havia adaptat als gustos de la nora i la deixava fer, i el marit, tan atent i galant com quan, molts anys enrere, cantava cançons tot construint parets.
Van venir temps de guerra, temps de fam, temps de misèria i després temps de pau, d’anar construint poc a poc un món nou.
Ja no calia fer bugades. La tècnica del homes havia inventat màquines que lliuraven tantes dones de treballs escarrassats. Les mans de
Han passat molts anys. Ja no hi és ni el sogre, ni el cunyat conco ni el marit de mans encimentades, ni els fills que es van anar casant i portant nova mainada que omplia aquell pati de rialles.
La senyora Maruixa juga amb els seus néts, asseguda en una cadira de rodes, recita versos apresos en aquell poble on va fer de toquillera, canta cançons dels cuplets que va aprendre al costat del seu Gerard i les seves mans, malgrat estar arrugades, plenes de benes i pigues, encara són boniques de mirar. La seva pell, com paper d’estrassa setinada, sap acaronar la pell tendra dels infants.
Dora Serra i Espada (Barcelona)
1er premi Joan Casanelles
