LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


dilluns, 8 de desembre de 2008

L'AMOR VIATJA EN BUS - Sílvia Riera i Picó



Dia rere dia, setmana darrera setmana, la seva vida era força monòtona. Gairebé mai passava res que l’ajudès a tirar endavant. Els dies com avui, que la tristesa la envaïa, li agradava seure al carrer i observar la gent que passava mentre esperava l’autobús, preguntant-se com devia ser la vida d’aquelles persones que passaven sense veure’s, ignorant la resta de la gent que tenien al cantó i no coneixien. Però la Carlota era diferent, quan veia una persona trista no podia evitar preguntar-se que li devia haver passat. De cop va sentir un soroll de cotxes i va tornar a la realitat, el bus estava a la cantonada, així que es va aixecar i el va anar a esperar a la parada.
Un cop dins de l’autobús, es va asseure en el lloc de sempre. Aquell autobús anava bastant buit, però això a ella li era igual. En la única cosa que pensava en aquell moment era que al passar per aquell lloc l’autobús no s’aturés. En aquell lloc hi havia trobat el noi que li agradava. Tenien una relació estranya, tots dos sabien que eren més que amics, però mai s'ho havien dit l'un a l’altre. Cada cop que passava per allà sentia una cosa estranya a l’estòmac. 
En Pau era un noi alt, d’ulls blaus que recordaven el mar, de cabells castanys clars, una mica més alt que ella, molt maco, agradable, i una persona en la que sempre hi pots confiar. La Carlota se l’estimava, encara que li costés reconèixer-ho. 
Aquell lloc, si no hagués estat perquè si havia trobat en Pau i havien parlat després de tant de temps de no veure's cara a cara, però sempre que ho necessitaven s’ajudaven, i si es veien era amb amics i sempre i havia algú que tenia pressa. Aquella vegada va ser diferent, amb una sola mirada es van transmetre molts sentiments i la resta de la gent que hi havia no se’n van adonar. Ells no s’ho podien creure, el temps s’havia aturat per els dos, la resta de la gent era ingènua al que passava. De cop en Jordi, un dels amics d’en Pau, va dir que havien de marxar i el temps va tornar al ritme normal. Després de molt de temps es van quedar ells dos sols.

De sobte
 la Carlota va sentir que algú li parlava, era una senyora que li demanava de forma molt amable si podia treure la motxilla del seient. La Carlota va torna a la realitat un cop mes i va treure la motxilla permetent així que la senyora pogués seure. Quan va mirar per la finestra va veure que estaven apunt d’arribar a aquell lloc, i es va preguntar per què l’afectava tant si hi havia passat moltes altres vegades; només era una plaça, com qualsevol altra, però el seu intent de convençer's a si mateixa no li va servir de res. Es va armar de valor i va assumir que s’ho fes com s’ho fes hauria de continuar passant per la plaça per tornar a casa. Finalment va resultar que no era tan terrible, va notar,  com de costum, aquella estranya sensació a la panxa, continuava sense saber, o no ho volia admetre, que en realitat era ella, era com les pessigolles que es noten a la panxa quan s'està enamorat. Si fa o no fa era la mateixa sensació.
Per fi va arribar a casa i va fer com si res, va fer el que feia sempre, primer anar a la seva habitació, deixar les coses i saludar els pares, després és posava a fer deures, sopar, una estona el messenger per parlar amb els amics, o la tele depenent del dia i de la qualitat dels programes i desprès se n'anava a dormir. Així eren les seves setmanes, totes iguals.

Però un dia va decidir que ja n’hi havia prou de tot allò, que s’havia acabat d'amagar-se. Havia de enfrontar-se a tot, i començaria per parlar amb en Pau sobre el que els passava. Però, que li diria, si ni ella sabia el que volia? Com en volia parlar amb en Pau? Tot plegat era una mica complicat, era una d’aquelles coses que costen tant d’entendre i parlar. I, per variar, anava sobre l'amor.
Silvia Riera Picó. Girona
Imatge: Quim Curbet (Voltes de la Plaça de l'Assumpció. Sant Narcís)

Cap comentari: