LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


diumenge, 1 de març de 2009

EL PIS DE SANT FRANCESC -Núria Martí Constans (Girona)


   “Pare, em quedo a la placeta, jo” No sé què faria aquest nano sense la plaça. Mira que s’hi passa hores, amb la bicicleta i els amics. No ho trobarem enlloc, això, ja no en queden, de barris amb vida al carrer! Tothom tancat a casa amb pany i clau, i la canalla enganxada a l’ordinador. Bé que tirem, nosaltres, sense aquesta màquina dels nassos, bé que troba maneres de distreure’s, en Rafel. I quan té deures, ja va a casa d’en Kevin aquell, que quin nom que li van fotre, també.
   És clar que no vol marxar, ell. Ni jo tampoc. Ni la Virgínia, ves. Però si aquell mal covat d’en Gruart no ens deixa tranquils, no tindrem altre remei que cardar el camp. Si almenys trobés feina! Però mira que fa temps que en busco, eh? I res. Avui ja m’he mirat totes les esqueles del diari: l’ha dinyat un banquer –devia tenir calé llarg perquè l’imprès ocupava mitja pàgina– i un professor: l’institut s’ha unit al dol. Els altres, cap pista de l’ofici. I no puc pas fer de banquer ni de mestre. O sigui que demà, sant tornem-hi, potser els morts m’hi ajudaran.
   Va ser la Virgínia qui m’ho va dir, això d’aprofitar les vacants dels que se’n van. I és ben bona idea! Però ara que hi penso, potser m’hi podria avançar. A l’últim pas, vull dir. Rumiem-ho: si anés als hospitals i em fes passar per voluntari social –és fàcil, només necessito una bata blanca– podria visitar els malalts greus que estan sense acompanyants i esbrinar de què treballen. I llavors m’aniria a oferir a l’empresa per omplir el buit. Si l’altre s’ha de morir de totes, totes, no li faria pas cap mal, no? 
   Demà em plantaré al Santa Caterina. I si no funciona potser l’hauré de posar jo, un anunci al diari, perquè si mires els de demandes només llegeixes jove i llicenciat. I no és el cas. Però són tan cars! Si m’hi decideixo, no puc pas escriure-hi quatre paraules mal triades. Ha de ser definitiu, que faci el pes als amos de seguida. Per exemple, en negreta i enquadrat, un escrit que digui: “Comptable a punt de fer 45 anys busca feina amb contracte indefinit. Està disposat a  invalidar-se per aconseguir el certificat de discapacitat i obtenir una bonificació empresarial més alta. Els beneficis es repartiran a parts iguals entre l’empresa i el treballador.” Si ni així ho aconsegueixo, ja val més que em foti daltabaix del pont.
   Truquen. Deu ser el pesat d’en Gruart que em ve a comunicar que ens tallaran l’aigua. És un bandarra! Es va quedar tan tranquil quan ens va deixar sense llum. Potser sí que haurem de fer un pensament!
* * * 
 Sort que ha marxat aquell fastigós! Estic tan cansada de sentir-lo! Només amenaces i més amenaces. No en té prou de deixar-nos a les fosques, no, que hem de tenir espelmes per tot arreu, i sense nevera, i sense rentadora. Farta que n’estic, de rentar a mà! Encara gràcies que tenim el terrat i el safareig, però ara que ve l’hivern em quedaran les mans glaçades. I quan torno del mercat, mira, poso la carn a fora, al costat de la balconera.
   Diu que ens dona dos dies per marxar, que passades quaranta-vuit hores no sortirà ni una gota d’aigua de les aixetes. Ja s’ho temia, en Blai. Fa massa que dura això, però ja em diràs on hem d’anar. Sí que el pis és petit, és veritat: tot just un parell d’habitacions, un lavabo minúscul, un menjadoret i una cuina. I, tret de la d’entrada, sense portes, cortines i prou. I amb aquella taca d’humitat gegantina que va sortir fa un parell d’anys, que el nen va tapar amb un pòster de no sé qui, i que ja ens va costar prou disgustos. No hi va haver pas manera que ell enviés algú. “Si voleu, feu-ho vosaltres.” I ja em tens en Blai picant el guix, que no ho havia fet mai, pobre home. Al cap d’uns mesos va tornar a sortir i ara té unes quantes germanes al costat. A en Gruart, se li’n fot, és clar.
   I després van venir les pells de plàtan. I d’altres porqueries. Tot escampat per l’escala perquè rellisquéssim i ens féssim força mal. Com devia riure quan anava llençant-hi les escombraries! Prou que hem de vigilar quan pugem, amb aquests escalons tan alts i tan gastats i aquesta barana de ferro vell que balla tant, que sí que caurem, sí, i ens trencarem tots els ossos del cos.
   Ah! La silicona. Em deixava la silicona. A veure què era, doncs, aquella goma que tapava el forat del pany? No s’hi devia pas posar tota sola allà, oi? Aquella vegada, però, li va sortir el tret per la culata, mira. Perquè si no hagués vingut el serraller no se m’hauria acudit això de llogar habitacions. El vaig enredar un xic i en un moment va tenir les portes del primer i del segon obertes. Ui, si se n’assabentés en Gruart, que tenim hostes als altres pisos i que ens hi guanyem alguns euros! Com s’enfilaria!
   Els Mora i els Bonastre no van aguantar la pressió. Ja ho entenc. Dues parelles d’avis, amb algun estalvi i fills casats: van preferir evitar la guerra i abandonar casa seva. Això que ells ja hi eren quan nosaltres vam arribar, que feia anys i panys que vivien aquí. No sé si els va indemnitzar. Potser sí. Nosaltres no els hem volgut, els diners que ens ofereix. Que són quatre xavos. Fixa’t que en guanyo més amb els lloguer de les habitacions!
    No els deixo passar més de tres nits als pisos, però. Massa dies les mateixes cares rondant pel barri seria sospitós i en Gruart podria treure’n conclusions, que al carrer de Sant Francesc es coneix tothom. I encara gràcies dels veïns, eh?, que ens fan molt de costat. Tampoc no els agradaria que aquest edifici es tirés a terra. Obres i perill d’ensorrament. I que en Gruart no els cau gens bé, home! Tan cregut i tan fatxenda. Ja deu veure els pisos nous, ell, ben bé al centre de la ciutat, al mig del Barri Vell, imagina-te’n els preus, dels lloguers! Li deu semblar una misèria el que ens cobra, és clar.
   Sento en Rafel que puja. Encara bo que no hi era quan ha vingut el mala bèstia d’en Gruart, perquè amb catorze anys ja pren posició i diu que està disposat a lluitar amb ungles i dents, si fa falta, que ell no es mou d’aquí. És que no coneix res més, pobre fill meu, que gairebé hi va néixer, en aquest carrer. La veritat és que tota aquesta història l’obsessiona. És el primer cop que el veig així, tan decidit: no se’n va i no en parlem més.
* * *
   “Que no, que no tinc deures, mama, pesada. Que me’n vaig una estona al terrat!” Ara vindrà. A aquesta hora arriba de la feina, es canvia, i em regala la vista. Sempre igual: primer es descorda la faldilla i la deixa caure, després es treu el jersei, la brusa i les mitges, i es passeja una estona amunt i avall només amb les calces i els sostenidors. I sé que em coneix, que sap que la desitjo, perquè cada dia s’acosta a la finestra, mira un instant cap aquí i somriu. I després, allà mateix, s’acaba de despullar per a mi. Ho fa a poc a poc, el braç dret, l’esquerre, una cama, l’altra, i queda nua, ben nua, amb aquells pits que miren enlaire i aquella mata negra que amaga un tresor. Es gira i li veig el cul, rodonet i fort, i de seguida em tiben els pantalons. No baixo i em tanco al lavabo fins que ella desapareix dins la foscor de casa seva.
   Com volen que abandoni aquesta casa? No penso marxar-ne mai! No sé ni com es diu i la perdria per sempre! O sigui que ja li poden dir al senyor Gruart que se’n vagi a la merda, que nosaltres ens quedem. I si el dia que vingui no li pensen plantar cara, ja ho faré jo!
* * *
   Va costar molt, però molt. Em vaig haver de discutir amb el nano i tot! Aquell marrec va gosar encarar-se’m! Em va engegar un rotllo sobre els col·legues del barri i una amiga que hi tenia i es va posar com un gall de panses. Gairebé em va convèncer, que em va fer gràcia veure aquell homenet defensant territori. Però la pela és la pela. Ni aigua ni llum i encara aguantaven! Increïble! Fins que no vaig deixar de cobrar-los no els vaig poder fotre fora. Hi van caure de quatre grapes. Els retornava els diners i, apa, al carrer per lloguers impagats.
   Diu que se’n van anar a viure a la vora de l’aeroport, en un dels edificis vells que l’ajuntament vol tirar a terra. Veus com en van trobar, de casa a bon preu? I havien d’estar-se al meu pis tant sí com no, ells, a tocar-me allò que no sona. La botiguera em va dir que havien tornat al barri per no sé què i que anaven explicant que el brunzit dels avions no es podia suportar. Són d’aquells que mai no estan contents.
   Tan bé que haurien quedat els apartaments! El projecte era boníssim: tres habitatges de qualitat, amb els millors acabats i una paret de pedra vista. Però aquest arc del dimoni ens ha ben fotut. Quan van tirar a terra la part posterior de la finca vam topar-hi de seguida. Resulta que és del claustre de l’antic convent dels franciscans. I és intocable. Fa més de mig any que l’obra està aturada.                                     
Núria Martí Constans (Calella de la Costa-Girona. És llicenciada en Filologia Catalana i s'ha dedicat a l'ensenyament des de l'any 1992, activitat que compagina amb l'escriptura. Va ser finalista al premi Just Casero 2007 amb la novel·la "Hores prohibides", novel·la que el Club de lectura "Sant Narcís" presentarà el proper dia 7 d'abril. 
Aquest conte forma part del recull Naturalesa Humana, premi Sant Jordi de Narrativa 2008 de Sarrià de Ter.
Foto: Google

Cap comentari: