LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


divendres, 23 de gener de 2009

MANS - Dora Serra i Espada




N’estava orgullosa de les seves mans. Eren  ben blanques, de pell fina, com de paper de seda, de dits llargs i ungles rosades i fortes. A més, eren destres. Sabien fer de tot: ganxet, cosir, tant brodar com sargir, dibuixar, planxar... el que fos. Tants anys d’usar-les com a eina de treball i seguien sent la part del seu cos que més admirava. A l’hivern les cobria amb uns guants de llana perquè el fred no les malmetés. Retallava les ungles cada setmana quan s’asseia  davant el cove de la costura, abans d’agafar la planxa i començar la tasca de tot un dia repassant camises de cotó, emmidonant colls i punys... li quedaven ben cansades al vespre i fins unes butllofes començaven a formar-se als seus palmells. S’hi posava una crema i en un parell de dies ja tornaven a fer goig. Les amagava de la mirada de la mestressa, envejosa de la seva pell fina i blanca. Només les mostrava amb orgull al seu Gerard, els dies festius que podien trobar-se en aquella placeta amb una font i uns arbres olorosos que cada any, a finals d’hivern s’engalanaven de flors grogues, molt oloroses. Ell les contemplava orgullós i les tocava amb les seves, tan endurides a causa de la seva feina de paleta. Quina diferència de mans! Reien de notar tanta diferència. Però tant les unes com les altres sabien acaronar i ser tendres i transmetre confiança i amor. 

De ben menuda, als vuit anys, la Maruixa ja era una experta toquillera. Aquelles mans ja estaven avesades al treball dolç de la llana i el ganxet. Els seus mantons semblaven ales d’àngel. En podia fer un cada dia. Les companyes toquilleres del poble, l’envejaven i li posaven traves perquè no fos sempre la perfecta  mentre treballaven totes plegades, a ella, la Maruixa, li posaven a la falda el llibre de contes que la mestra els havia donat a l’escola, i la feien llegir. Ella llegia i treballava. I tot ho feia bé. Quan arribava la nit, abans d’anar al llit, es rentava les mans i se les untava amb una mica d’oli perquè es mantinguessin suaus i blanques.

El sou que en treia de la feina de ganxet era tan minso que, als dotze anys va haver de deixar l’escalfor de la casa paterna, malgrat les llàgrimes de la mare que perdia l’ultima de les seves quatre filles, per anar a servir a Barcelona. Fins la mestra del poble va plorar la marxa de la Maruixa perquè li dolia que aquella noieta fos una més dels immigrants de la gran ciutat. Li sabia greu que la seva capacitat intel·lectual quedés interrompuda. Li deia a la mare: senyora Maria, deixi que doni classes extra a la seva Maruixa. És una nena intel·ligent i mereix una millor formació per a guanyar-se la vida el dia de demà. Pensi que la Maruixa a més de tenir bones mans per a tota mena de feines i labors, té un intel·lecte despert que s’hauria de cultivar, que és un bon negoci la cultura. Ni el pare ni la mare entenien aquests arguments de la mestra i la Maruixa va ser enviada a Barcelona, a casa d’uns cosins que s’’ocuparien de buscar-li una bona casa on anar a servir. Era l’unica sortida per a una noia de poble dins de la ciutat: entrar de minyona en alguna casa bona. De res no serviren les súpliques de la bona professora. La Maruixa, tota sola, un dia va agafar un tren que la va portar a la gran ciutat i els parents li van trobar aquella casa bona on anar a servir, una casa del carrer Balmes, d’aquelles famílies que podien tenir tres i quatre minyones per a diferents tasques.

La Maruixa havia de demostrar el seu valer i les seves mans atenien totes les feines, fins les dures de rentar roba i fregar el terra. Ni tan sols tenia una mica d’oli per amorosir-les a la nit quan anava al llit, cansada de trescar tot el dia. Es mirava les mans i patia, temorosa de perdre la blancor i la finor.  

Aviat, la mestressa va descobrir les habilitats de la noia i aquelles mans van deixar de fregar i rentar olles i cassoles per a passar a ser la cambrera, la cosidora, i també la mainadera d’una colla de criatures a les quals banyava, vestia, pentinava i acompanyava a escola i en acabat l’horari  escolar els ajudava a fer els deures cosa que li va permetre aprendre a escriure millor, a dibuixar i a conèixer més a fons els estudis primaris. Com recordava la mestra del poble i les paraules que deia a la mare la cultura és un bon negoci...De moment, el fet d’aprendre més de lletra li obria unes portes invisibles cap a un món misteriós: el dels llibres i els seus contes i les seves històries i aquest fet la feia feliç.

Mentre habilitava les mans i l’intel·lecte, el seu cos es desenvolupava, passava totes les malalties infantils igual que els nens i es transformava en una dona. Seguia tenint cura dels petits de la casa però es podia donar el plaer de llegir novel·les de la mestressa i anar agafant confiança en ella mateixa i saber construir-se una cuirassa contra els agents exteriors del seu entorn, en resum, sabia què volia i com podia aconseguir-ho sense deixar de ser dolça, amable i dòcil. De tant en tant, encara la capficava el fet de les seves mans blanques, fortes i ben modulades. No volia pas fer-les malbé; eren com un joiell per a ella. Ara, quan arribava la nit, s’hi posava cremes que les deixaven ben suaus.

La mestressa la va saber apreciar mentre estigué a la casa i fins després, quan es va casar i va formar la seva pròpia llar. Ella era la minyona mainadera i la mestressa era la senyora, però en el fons i amb els anys, van ser dues bones amigues, fins capaces de compartir secrets. Però ai8xò va passar molts anys després, viscuda ja l’experiència d’una guerra i quan ja els fils de l’una i l’altra es feren grans. Ara encara era una noia jove que només vivia de somnis.

Un dia va conèixer aquell galant paleta que sempre cantava mentre treballava en la construcció de noves cases per aquella zona. Ell li parlava des de dalt de la bastida i la Maruixa, de primer s’avergonyia de mirar-lo, però com que el veia cada dia en anar a buscar els nens a l’escola i en tornar-los cap a casa, va acabar per saludar-lo i per parlar-li amb signes. Els nens li deien, mira el teu xicot que canta per a tu...

Els dies de festa, l’esperava aquell galant cantaire a la cantonada de la casa on treballava i passejaven junts. Les mans del paleta, robustes, endurides pel ciment, potents, eren, paradoxalment, dolces i tendres i desprenien un estrany sentiment de fidelitat, s’entrelligaven amb les seves, tan fines i blanques i, també, al mateix temps, fortes, fermes i tossudes.

Festejaren durant vuit anys. El noi, en Gerard, fill d’Horta, s’estava construint una casa al nou barri de can Quintana. Quan l’enllestís es casarien i hi viurien amb els pares i un germà solter, el gran, que ja l’anomenaven conco perquè creien que a la seva edat ja no es casaria.

Abans d’acabar les obres, la mare del xicot va tenir un atac de feridura. Tres homes paletes no podien atendre-la bé. Calia avançar el casament. Necessitaven unes mans femenines que es fessin  càrrec de la llar.

Avui, festa de Nostra Senyora de Montserrat, en Gerard ha posat l’aliança d’or al quart dit de la mà esquerra de la Maruixa  i  allí s’hi  quedarà per sempre.

Ara, la nova senyora Maruixa, perquè és costum donar títol de senyora a la dona emmaridada, avesada a trescar, se’n surt bé com a mestressa de la llar i infermera de la sogra, la qual, asseguda en una cadira de rodes, s’esforça, en va, a seguir portant les regnes del control domèstic. La nora s’hi va adaptant i sap acontentar-la i anar fent la seva.

A les nits, al costat del seu Gerard, li sembla que està al Paradís.

Així anaren passant els dies, les setmanes i els mesos.

Els dies, no obstant, eren ben feixucs tot i que mai no l’havia espantada la feina, però enyorava els nens del carrer Balmes que havien esdevingut els seus germans i fills, tot alhora, durant la seva adolescència. Enyorava els cartipassos escolars i els dibuixos i els llibres i novel·les que ara no eren al seu abast. Era la mestressa, la senyora Maruixa, i les veïnes la lloaven per la seva feina ben feta, pels seus bons modals i per tractar bé aquella sogra malalta. Li miraven les mans i les lloaven: eren ben boniques malgrat la dura feina que li tocava fer cada dia.    

Els dilluns, que tocava fer bugada, es passava tot el matí al safareig. Les seves fines mans acabaven la jornada embotides i vermelles. Amb el temps, a cada rentada, la pell se li esberlava i les falanges li sagnaven. En arribar el fred de l’hivern va haver de suportar la tortura dels “penellons” que encara feien més insuportables les bugades! Però era la seva bugada, la de l’home que estimava i la família que havia acceptat de bon grat. Plorava per les seves mans i ja no sabia com tractar-les per continuar tenint-ne cura.

Recorda encara aquell dia de la primera bugada. Tenia el pati ple de roba estesa. S’havia entretingut a estendre-la amb ordre: els llençols voleiant en un filferro com banderoles de festa major; els mitjons aparellats, semblants a punts suspensius; les samarretes dels homes, les camises, els calçotets, com els instruments d’una orquestra... la roba de la sogra: un munt de calces i de draps de tovallola que calia posar a estovar cada dia —a la pobra dona se li escapava el pipí— com anuncis publicitaris... Allà, en un racó, les seves peces particulars: aquelles camisoles de cotó i de seda, tot fent conjunt amb les calces i els sostenidors, amb puntetes i brodats, que ella mateixa s’havia anat cosint, durant els anys de festeig; el vestit estampat per als dies de festa, i el gros davantal que es posava a la cuina, no fos cas que algun esquitx d’oli li embrutés la bata ratllada o el vestit de floretes menudes...

Els ulls i el cor li somreien.

No s’havia adonat de la presència de la sogra que, amb les mans arrapades a la barana de la cadira de rodes, aquelles mans mig deformades i dures com urpes que estrenyien tot allò que tocaven, sempre a punt d’escanyar, l’havien fet avançar pel pati i ara la tenia a tocar.. Mig arrossegant les paraules que, com les mans,  es negaven a obeir el seus impulsos, li digué:.

—Aquests llençols no blanquegen prou! Aquí hi falta lleixiu! Aviat semblarà un corral de porcs, tot plegat! Moltes puntetes i punyetetes i no saps fer una bona bugada! De què serveixen les teves blanques mans?

La sogra, antiga bugadera d’Horta, estava tan orgullosa del seu ofici  que tenia una por cerval de ser la rialla del poble si els seus llençols deixaven de blanquejar. Trobava aquella nora massa remilgosa, amb posats de dona de ciutat, que sempre parlava amb paraules fines; ni un simple renec no sortia de la seva boca! Certament que la tractava amb dolçor, però ben segur que es creia superior i tot ho feia per tenir el seu noi de part seva i algun dia li descobriria algun gros defecte, pitjor que aquell de la bugada poc blanca....

La Maruixa tenia ganes de contestar airada, i al mateix temps, les ganes de plorar li escanyaven la veu. Va pensar que més bé se’n sortiria si callava perquè aquella sogra tenia una llengua massa esmolada i deia unes coses que la Maruixa mai no havia sentit en els anys de servir en la casa bona.

—Perdoneu, mare bona. Si em guieu vos, segur que la bugada sortirà més blanca d’ara en endavant.

La sogra va quedar tan parada d’aquesta resposta inesperada, que va tornar cap al menjador sense respondre. En el fons estava satisfeta de veure una nora que es deixaria instruir. 

La va instruir en l’ofici, és ben cert, però  sempre amb renys i grunys. Mai no li va dedicar una paraula de lloança!

Però com que la Maruixa, a més de tenir unes mans hàbils, era llesta com un esquirol i comptava amb el suport del seu home, que sempre la defensava i li donava la raó, va saber adaptar-se a totes les situacions, aguantar xàfecs i mals caràcters i anar-se imposant, suaument, als sogres, al cunyat i a tota la parentela que es presentés. 

Va quedar embarassada i aviat seria mare. La felicitat del pròxim esdeveniment li donava forces per a encaixar qualsevol adversitat. En seu interior es va prometre que si tenia una nena, mai no li deixaria fer bugada. Les mans de la seva filla serien hàbils, blanques i fines i no sagnarien les seves falanges!

Va néixer una nena i després un nen i un altre. La sogra va aguantar quatre anys en la seva cadira de rodes. S’havia tornat més tendra i, de vegades cridava la Maruixa amb veu endolcida perquè li portés la petita al seu costat, i li cantava cançons de La Mare de Déu, quan era xiqueta...

Era la manera de ser agraïda amb ella, pensava la Maruixa. No en sabia més! Fins la va estimar: era una dona tan esquerpa, tan desvalguda, que res li costava a la Maruixa de compartir amb ella la felicitat que gaudia amb el dseu Gerard i els seus tres fills. La sogra va morir en pau, al costat d’auqella família que sempre la va respectar i aguantar el seu mal caràcter. Van ser les mans de la Maruixa les que li van tancar les parpelles.

El germà conco, vés per on, s’havia casat! Ara només quedava el sogre, home callat i treballador que s’havia adaptat als gustos de la nora i la deixava fer, i el marit, tan atent i galant com quan, molts anys enrere, cantava cançons tot construint parets.  

Van venir temps de guerra, temps de fam, temps de misèria i després temps de pau, d’anar construint poc a poc un món nou.

Ja no calia fer bugades. La tècnica del homes havia inventat màquines que lliuraven tantes dones de treballs escarrassats. Les mans de la Maruixa no van tornar-se a clivellar ni a passar el dolor de s penellons a l’hiver. Les mirava i sentia pena de veure-les plenes de pigues i unes venes boterudes que les malmetien. Només les ungles continuaven rosades i ben formades. Ja tant se li’n feia de les seves mans. Li preocupaven més les de la seva filla, que acaronava i els hi posava pomades quan la nena es deixava.

 Han passat molts anys. Ja no hi és ni el sogre, ni el cunyat conco ni el marit de mans encimentades, ni els fills que es van anar casant i portant nova mainada que omplia aquell pati de rialles.

La senyora Maruixa juga amb els seus néts, asseguda en una cadira de rodes, recita versos apresos en aquell poble on va fer de toquillera, canta cançons dels cuplets que va aprendre al costat del seu Gerard i les seves mans, malgrat estar arrugades, plenes de benes i pigues, encara són boniques de mirar. La seva pell, com paper d’estrassa setinada, sap acaronar la pell tendra dels infants.

Dora Serra i Espada (Barcelona)

1er premi Joan Casanelles

Cap comentari: