LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


dijous, 4 de setembre de 2008

L'ENLLUSTRADOR - Jaqueline Miró-Krust

L'ENLLUSTRADOR

Quan a l'estiu , asseguda davant del mar, mirant-la,  em sento tant relaxada que, tancant els ulls, penso en altres vivències, no tant boniques i alegres com les que ella m'inspira, però que m'ajuden a pensar en lo feliç que soc poguent ser prop d'ella.
Un dia d'hivern, a Girona, passant camí del Mercat del Lleó, sota les voltes de Jaume I -i dic passava, perquè corrent com sempre, fins a aquell dia, no m'hi havia fixat mai-, el vaig veure.
Em va cridar l'atenció, sobretot, la seva pulcritud. Estava assegut en un petit taburet; al costat tenia la seva caixa d'eines plena de betums de diversos colors i de raspalls. Duia cabellera llarga i barba blanques, una camisa immaculada i pantalons impecables... I semblava feliç...
Un altra dia vaig tornar a passar per allà i també hi era. Treballava tot xerrant, enllustrant amb destresa les sabates a un client. Seguia tant correcte com sempre... I semblava feliç...
A partir d'aquell moment, quan passava per allí, camí del mercat, el buscava i sempre era sota les voltes. A mesura que passaven els anys, em vaig acostumar a veure'l. Sempre allà mateix, amb la seva camisa blanca immaculada, els pantalons irreprotxables i el seu etern somriure.
Un dia, però, no el vaig veure. Passaren alguns mesos fins que, anant pel carrer em va semblar reconèixer-lo. Estava assegut, com sempre, damunt del petit taboret, a la vora del carrer, però no tenia al seu costat la caixa d'eines, sinó una petita safata amb algunes monedes, que agraïa als benèvols viannants.
El cor se m'encongí. M'hi vaig acostar per saludar-lo.
Com es troba? -vaig preguntar-li, sense gosar dir res més. Ell seguí amb el seu somriure de sempre, la mateixa pulcritud, nomès que en portar la barba més curta el feia semblar més remenut.
Ja veu -em respongué tot somrient-, els temps canvien i la meva feina ja no està de moda. M'he hagut de retirar... I semblava feliç...
Vaig callar tot pensant que no tothom té la jubilació que es mereix. I cada vegada que passava per on ell estava, jo hi col.laborava. Un dia, però, vaig deixar de veure'l, per sempre més.
On deu ser?, em vaig preguntar. Possiblement en un lloc on les sabates, sempre netes, necessitin, malgrat tot, ser enllustrades i retocades per un home menut, de camisa immaculada i pantalons impecables, que llueix un etern somriure... i que sempre sembla feliç.