LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


divendres, 16 de gener de 2009

EN MENUT, UN GOS PETENER - Dora Serra i Espada

Dedicat als meus renebots SerrA [Guillem, Maria, Aisa, Hafdal·la, Aina, Clara i Bernat]

Una tarda d’estiu, en Menut, que encara no sabia que aquest seria el seu nom, va deixar la companyia de la mare i els tres germans que no feia més de trenta dies que havien nascut, i va considerar que ja era prou ferm per aventurar-se a viure la seva pròpia vida sense escoltar la veu ploricosa de la mare: em matareu d’un salt del cor! M’esteu xuclant l’ànima! Sou una colla de golafres i mal educats! Així us trepitgés la màquina de batre i us perdés de vista! De segur que la mare sabia el que es deia i tenia tota la raó del món: eren una colla de golafres, allí tots xuclant de les mamelles de la mare que cada dia estava més pansida i els quatre gossos germans anar creixent i fent anar la cua batzim-batzam, com un espantamosques vulgar. Oh i el pitjor del cas és que si badaves una mica et quedaves sense mamella per xumar i apa! A menjar una papallona que passava en un vol ras, o una llagosta d’aquelles que saltaven com boges entre l’herba mig seca de ran del camí...

En Menut se sentia valent per córrer aventures, sortir a conèixer món i triar-se una família.

Va travessar el camp de patateres que hi havia prop del mas, va travessar un camí de carro, una reixa de ferro, una carretera asfaltada, va esquivar un cotxe, una camioneta, va gratar l’herba de la cuneta, la va tastar i va arxivar aquell gust amarg en un racó del seu cervell, decidint espontàniament que serviria per purgar quan estaria amb la panxa massa plena.

Camina que caminaràs entre mates de farigola, llentiscles i ginestars, les seves orelles van sentir els passos d’un home que baixava la muntanya carregat amb un feix d’herba, no pas com la de la cuneta, sinó verda i olorosa com aquella que havia vist rosegar als conills de les gàbies que hi havia al mas on havia viscut fins feia un munt de temps impossible de calcular, li semblava que molt! Perquè tenia una gana!

Quan l’home passà ran seu, en Menut va bellugar la cua en senyal de bona acollida i fins va procurar enlairar les orelles i ventar-les endavant i enrere, senyal d’amistat i alegria. L’home se’l va mirar i va dir: Ai Menut, Menut, què en farem de tu? Seguidament va fer petar els dits de la mà dreta i el gos va fer un bot enjogassat. L’home va travessar la carretera i enfilà uns carrers desconeguts, mentre el gos el seguia quatre passos enrere, sense perdre’l de vista. Es va aturar davant d’una casa amb porta de fusta i vidres de colors, la va obrir i abans de donar temps al gos per decidir què havia de fer, la porta es va tancar davant dels seu morro. En Menut va fer un petit grinyol, es va asseure sobre les potes del darrere i va esperar. El temps corria, ho notava perquè el sol que de primer li escalfava el llom esquerre, ara amb prou feines li aclaria el llom dret. Això volia dia que aviat vindria l’ombra i la fredor de la nit. En Menut ploriquejava i fregava el morro al replà davant de la porta de fusta i vidres. Esperava l’home del feix d’herba i l’home no sortia!

Per fi es va obrir la porta i va treure el cap una dona amb un davantal i una escombra: aquesta deu ser la mestressa, es va dir en Menut, faré una remenada de cua a veure si li agrado. Va remenar la cua, va bellugar les orelles, va grinyolar dolçament i la dona, palplantada, mirant-lo i res més. Aleshores va sentir els passos de l’amo, perquè havia decidit que aquell seria el seu amo, l’home del feix d’herba.

Encara és aquí aquest gos petener? —Va dir amb veu de bon humor. Potser ens l’haurem d’afillar.

La dona va somriure, es va ajupir i li va passar la mà per sobre  l’esquena. Quina delícia! Allò era més agradable que la llengua de la mare! El Menut va fer quatre bots entorn de la dona de l’escombra i va mirar cap dintre d’aquell rebedor on s’endevinava la silueta de l’home. Es va jaure amb les podes del davant ben estirades i el morro repenjant-s’hi suaument i amb els ulls ben oberts, mig plorosos, suplicants, els mirava tots dos, ara l’amo, ara la mestressa.

—Menut, vine aquí! —era la veu de l’amo.

 D’un bot es va posar dempeus sobre les quatre potes i, amb el cor ple de joia, avançà cap a l’home i li va llepar la mà. 

Aviat es va acostumar a la nova llar. Era ben diferent del mas on havia nascut, sempre al ras, entre gallines i oques, eines del camp i de tant en tant el pagès que es treia del davant tota la gossada amb una guitza o la mestressa que deixava en un perol les restes del dinar o els ossos que abans havien pelat la colla de treballadors. En aquesta nova casa hi havia ordre, disciplina i un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc. Aquesta era la frase que repetia sovint la mestressa que es deia Evelina, perquè així l’anomenava l’amo i ell al seu torn, es deia Rafel. L’Evelina era amable però s’havien de complir les seves ordres sense protestar i ai d’aquell que no les complís! La primera vegada que se li va escapar el pipí al Menut va ser a la cuina. La mestressa va fer un xiscle i va dir:

Això no ho repetiràs mai més! El pipí s’ha de fer al racó del fons de l’eixida!

El va agafar pel collar de pell negre que li havien posat el primer dia, un collar molt bonic amb el seu nom gravat: Menut, i el va portar davant de l’urinari pels gossos.

—El pipí, aquí i la caca també! Recorda-ho bé!

Li va costar tres dies de recordar-ho i l’Evelina no el va perdonar ni una vegada. Tant de dia com de nit, l’agafava per la corretja i cap a l’urinari de gossos! El quart dia ja no va necessitar que l’avisessin. Quan va estar llest, va anar a trobar la mestressa i feia un posat tot content, assegut sobre les potes del darrere, bellugant la cua i les orelles i esgarrapant-li el davantal amb la pota dreta. Ella el va entendre. Van anar tots dos cap al racó de l’eixida i va tenir el primer premi: un tros de coca ensucrada de la que havia sobrat de l’esmorzar.

Va viure moltes aventures en el seu nou domicili. Va fer coneixença amb les gallines, els conills, els ànecs. Aquests eren força entremaliats i de vegades el picotejaven. El Menut els bordava i empaitava i els ànecs cridaven i obrien les ales i corrien pels parterres de flors i enmig dels enciams, fins que la mestressa treia el cap per la finestra de la cuina i els escridassava i tot tornava a l’ordre.

En Menut va créixer, no gaire, perquè era un gos petener i aquesta mena de gossos sempre són esquifits: un parell de pams de llargada, una mica menys d’alçada i para de comptar. Estava gras, això sí, perquè descansava i menjava bé. El pèl se li va enfosquir com de color de cafè amb llet i l’orella esquerra, quan va créixer, no s’aguantava ferma i dreta com l’altra, es torçava com una fulla pansida. Tenia una taca negra sota la barbeta i això li donava un to de distinció. L’amo, en Rafel, va començar a emportar-se’l a la muntanya quan anava a buscar herba pels conills i en Menut era el gos més feliç de món. Quan veia altres gossos els bordava que era com si els saludés. Un dia va veure una gosseta tota negra que anava perduda i sense collar i se’n va enamorar. Volia que l’amo la portés cap a casa però en Rafel no estava per enamoraments: li va fer un crit i la va amenaçar amb el bastó perquè s’allunyés del seu camí.  En Menut va tornat cap a casa tot moix i quasi empipat amb l’amo. L’endemà passat, quan tornava cap a la muntanya, l’home va dir: Mira Menut, si trobes la teva enamorada, parla-li i acompanya-la tan com vulguis, però no me la portis a casa. M’has entès? Tens permís per festejar.

En Menut va trobar la seva enamorada prop del forat del vent i van viure una dolça aventura d’amor durant tota un setmana, cada tarda de les cinc fins que es ponia el sol. Quan fosquejava, en Rafel sortia a la porta de casa i xiulava: Xiiit, Menut, cap a casa falta gent! El gos, obedient, tornava al seu cau, perquè, en el fons s’estimava més l’amo i la mestressa que no la gosseta negra que ja començava a fer-li nosa.

Els dies i les setmanes anaven passant i els ànecs van créixer el suficient per a ser portats a la gallinaire que els va vendre a la seva parada del mercat. Les plomes fines com a borrissol de la panxa dels ànecs van servir per fer un coixí que l’Evelina va col·locar sobre el balancí amb una funda tota plena de dibuixos de molts colors que ella, la molt traçuda, havia cosit. També van anar passants les cries dels conills que cada diumenge un servia per donar bon gust a l’arròs a la cassola que l’Evelina preparava. Una bona ració d’ossos amb una mica de tall, servien per alimentar el Menut. Els trobava deliciosos!

Un dia en va passar una de molt grossa quan era a la muntanya a collir herba amb en Rafel: l’amo anava fent el seu feix i el Menut seguia les evolucions i va veure com una serp s’entaforava entre l’herba i s’encauava dins del feix. Quin patir, pobre Menut! Va començar a bordar, a esgarrapar els pantalons de l’amo que volia muntar el feix a l’esquena. L’amo no l’entenia i es començava a enfadar. Li va clavar una patacada a les costelles perquè el deixés tranquil. El Menut va grinyolar i es va apartar. L’amo caminava muntanya avall amb el feix a l’esquena i el Menut el seguia tres passes enrere sense deixar de grinyolar, atent al que podia succeir. Aquella serp era astuta i s’amagava ben quieta entre l’herba, esperant el moment de sortir rabent i clavar els seus ullals verinosos al cos de l’home. Sentia l’olor de la seva pell, de la sang humana que tant li agradava i la feia créixer forta i arrogant... Ja eren a la carretera, ja deixaven pas als cotxes i tiraven carrers avall, cap a la casa amb la porta de fusta i vidres de colors... El Menut grinyolava cada vegada més sovint i més fort, tant que l’amo es posava nerviós: però què coi li passa en aquesta bèstia? Tant de mal t’he fet amb aquell copet a les costelles? Què vols? Per què m’estires els pantalons? Què passa?

En Rafel va descarregar el feix davant de la porta en el moment que la serp treia el cap entre l’herba i la corda del lligam. El Menut s’hi va tirar a sobre com un llop, la va enganxar pel coll i la serp se li va entortolligar al morro. Sort va tenir de l’amo que va ser amatent a ajudar-lo i treure-li de sobre aquell rèptil llefiscós i esmunyedís.

Van fer tant de soroll que va sortir l’Evelina i fins uns quants veïns. L’amo, entenent la gesta del gos, va explicar l’experiència viscuda i tothom va aplaudir el Menut que es va sentir tan important com el rei de la selva.

En Menut va passar l’hivern fent algunes excursions amb l’amo, també va tenir tres aventures amb gosses forasteres que l’enamoraven, però que aviat el cansaven: una de pèl blanc i morro allargassat, quasi el va embogir d’amor. Era tan bonica! Però la gossa s’estimava més contemplar-se en el mirall de l’aigua dels bassals amb clapes de gel, que no pas complaure en Menut amb les seves arrambades amoroses. Va, aquestes femelles presumides no em faran mai el pes! Es deia en Menut per consolar-se en veure’s mig rebutjat. I així s’acabava l’aventura i en començava una altra.

Ara, feia dies que jeia dins la seva barraca, perquè tenia una casa de fusta que li va fer en Rafel els primers mesos de conviure amb ells, que era tan còmoda, amb palla neta que la mestressa tenia cura de canviar sovint, sense la molèstia dels ànecs, veient com queien unes volves de neu que tot ho emblanquinaven i un plat d’aigua i un altre de menjar que mai no li mancava, el Menut era el gos més feliç del món.

Et fas vell, Menut, i dropo! —li deia en Rafel quan el contemplava ajagut , tot llepant-se una pota suaument.

Més dropa era la tortuga! Feia unes setmanes que convivia al pati amb les quatre gallines i el gall. Era un regal que la gallinaire li havia fet a l’Evelina el dia del seu sant, tot i que la mestressa deia que ja estava farta de tenir cura de bèsties, que per això ja havien desbaratat els conillers i aviat traurien el galliner, que tots plegats ja s’havien fet massa grans per tenir tanta feina,.  Que a ciutat no cal tenir aviram a casa, que ja hi havia molts supermercats on la gent es proveïa de tot i que l’Ajuntament s’havia tornat molt exigent en això de la sanitat.

Una tortuga no et donarà gens de feina, Evelina, que és una bèstia molt discreta i només amb un tomàquet al dia en té prou i de sobres, que ella sola s’espavila i no cal ni que li facis un cau: també se’l sabrà procurar tota sola!

Veritablement, la tortuga era una bèstia pacífica i més gandula que en Menut i els seus amos: quan havia fet la volta al pati, mirava el gos amb uns ulls que semblaven dos caps d’agulla, arronsava el coll, com aquell que plega un tovalló i l’entaforava dins de la closca. Si podia, es quedava dins de la barraca del gos, sense moure’s durant hores. El Menut s’hi va acostumar i de tant en tant li llepava aquella closca grisa i escamosa.

I així va passar l’hivern i va tornar el bon temps, però les anades a la muntanya a fer herba pels conills ja era història passada. Ara l’amo només s’aventurava a la recerca de bolets quan arribava la tardor i encara no massa sovint. És que l’amo també s’havia fet vell, prou que se n’adonava en Menut. Quan feien una pujada panteixava de valent. S’asseia a fer una cigarreta i li deia al Menut: Ai, nano, si l’Evelina ens veiés, quin escàndol que organitzaria! En Menut remenava la cua i refregava el morro contra els pantalons de l’amo, tot content de ser còmplice del seu secret. No entenia quin gust trobava l’home en xumar aquella cigarreta que només el fum ja feia esbufegar el gos. Oh, i en Rafel tossia com un rellotge batallant les campanades de les dotze!

I van passar més estius i tardors i hiverns...

L’amo es va posar malalt i no sortia de casa. El menut es passava el dia ajagut davant la porta del dormitori fins que l’Evelina el feia fora perquè anés a menjar a la seva barraca i a fer el pipí. El Menut patia perquè notava que aquella olor que desprenia la humanitat de l’amo, s’anava esvaint.

Fins que es va fondre.

En Menut va udolar i va sortir cap al pati, tot cercant en va la olor de l’amo que s’allunyava entre el vent i el sol.

Després d’aquella experiència tot va canviar en aquella casa. L’Evelina no tenia cura d’en Menut ni donava un tomàquet a la tortuga. Només feia un ram de flors i les posava davant d’una retrat d’en Rafel.

En Menut va seguir el camí que havien fet el dia que s’emportaren l’amo dintre d’una caixa de fusta color d’avellana. Va tornar al bosc, entre llentiscles i romanins. Hi va tornat cada dia mentre va aguantar-se dempeus. Els seus ulls s’humitejaven i la cua ja no bellugava batzim-batzam. Al vespre, quan el sol ja no li esclafava el llom, tornava cap a la casa de la porta de fusta i vidres de colors. L’Evelina l’esperava. Tots dos junts, seien al menjador a mirar la tele.

Dora Serra i Espada (Barcelona)


Cap comentari: