LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


divendres, 5 de setembre de 2008

LA GATA -Jaqueline Miró-Krust


LA GATA

Hola mar! Avui hi ha marinada, estàs remoguda i enfadada. Et sento remugar, mentre des del balcó de La Fosca t'observo, tot acariciant el meu gat. Això em fa pensar en un conte que vaig escriure aquest hivern i que ara t'explicaré.
Era preciosa i es deia Mimí. Menuda, però esvelta i elegant, caminava com una reina. Es savia
admirada, contermplada. Uns ulls verds, grans, miraven sempre fixament, semblaven voler penetrar al fons de l'ànima, indagant amb la seva mirada de Gioconda els sentiments més profunds.
Li encantava prendre el sol. S'estirava lànguidament en una chaise-longue instal·lada en el jardí hon passava hores i hores voluptuosament, mig adormida, però sempre pendent de qui s'acostava, obrint els seus ulls de mirada profunda, que semblava que t'havia de despullar l'ànima.
Molt sovint m'asseia al seu costat, amb un llibre, procurant ser silenciós per no molestar-la. A vegades era francament insociable, rebutjant o acceptant les meves carícies segons l'humor del moment. Autoritària, vanitosa, però voluble com la mateixa lluna era capaç de ser mimosa, dòcil i humil per aconseguir el que volia. Aleshores no dubtaba a asseure's dolçament, com nomès sabia fer-ho ella, a la meva falda, rondinant amb una finor i una elegància que em feien caure a les seves mans sense remei.
Sempre m'ha agradat viatjar, veure mon, recòrrer pobles i muntanyes, conèixer gent nova... De tota manera les meves excursions no acostumaven a ser llargues a causa de la Mimí. No suportava moure's de casa. El seu jaç, els seus apetitosos àpats servits puntualment, el sol... No volia res més, i es negava en rodó a desplaçar-se encara que fos a hotels confortables, amb les màximes comoditats. Res la satisfeia. El seu amor per mí era un sentiment egoista i possesiu ja que tampoc consentia quedar-se sola. Em volia al seu costat, i, a ser possible, per a ella sola. Els estranys la disgustaven, procurant perdre de vista el més avila Mimí at possible les visites i recuperar la seva tranquil·litat i la meva persona.
Un dia, i cansat de tanta esclavitud, vaig decidir, per una vegada, prescindir d'ella i anarme'n uns dies fora. Vaig deixar la Mimí còmodament instal·lada amb una amiga mainadera que m'estimava com a un fill. Em va prometre cuidar d'ella en tot moment. Vaig marxar, no gaire tranquil, perquè els éssers possesius ens dominen i creen un complexe de culpabilitat constant, que ens impedeix ser feliços del tot. La nostra felicitat hauria de ser la seva, però els falta quelcom molt important: COMPARTIR.
Vaig ser fora quinze dies, feliç i sense preocupacions. Mentre tornava pensava quina seria la rebuda de la Mimí, coneixent el seu caràcter. No em sentia gaire tranquil. Vaig posar la clau al pany molt lentament, entrant tímidament, disposat a demanar perdó per el que fos. Però ningú es va presentar. El rebedor era buit. Caminant a poc a poc vaig cridar: Mimí! On ets? Ningú. Vaig recòrrer tota la casa, amb ansietat, arribant finalment a la cuina. Sobre la taula hi havia una nota, molt breu, concisa. Tremolant, ple de por i inquietud, em vaig disposar a llegir-la amb avidesa.
Deia: Marxo a Mèxic amb el Pepet (Se suposa que el Pepet, és el meu millor amic)
Què hi farem!Ja deia jo que tenies nom de gata...