LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


dimarts, 23 de setembre de 2008

CONTES DE CARRER (Basats en fets reals) - Gerard Bagué



La gossa

Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna  capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'armonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La Lucy, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un brí d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber,ni tan sols savia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.
La Lucy jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de lameva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyva les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en conexió directa amb la claveguera. Aquests pets, què a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. "No entenc per què li tens tanta mania", reblava.
L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien "més persona" la Lucy. El veterinari, al qual vaig recòrrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molts problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.
Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la Lucy. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a esmorzar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduïr el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària on han ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.
Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: "Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!".
És estrany que desitji amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.

Gerard Bagué
Inspirat en la gossa "Mussa", en plena convalescència

* Publicat al suplement Girona, de La Vanguardia,
del 19 de setembre de 2008.
* Foto: Google.