EL BURRO ALEMANY - Ramon Boixet (Berna - Suïssa)

Acte I

Siegfried M. es va despertar el dilluns, com cada matí, a dos quarts de set. Vivia a cinc minuts de la parada de l'autobús i amb 25 minuts de trajecte arribava pràcticament davant l'entrada de la fàbrica, on era oficial mecànic, per començar el seu treball puntualment a tres quarts de vuit.

Abans de pujar a l'autobús anava al distribuïdor d'un diari gratuït i amb la lectura del seu exemplar el rutinari trajecte se li feia més curt i menys avorrit.

A la tercera pàgina del diari va llegir una curta notícia sobre Espanya que tractava del costum de fer "ponts" i de la setmana magnífica que per a molts espanyols podia significar tenir dos dies addicionals de festa i ajuntar-n'hi algun altre de laborable per "lligar la salsa" (la notícia ho deia exactament així, naturalment en alemany), i arribar en el millor dels casos a fer festa completa de dilluns a divendres.
Siegfried M. va fer una mena de gemec, va tancar un moment els ulls, i després es va afanyar a llegir les pàgines esportives, abans d'arribar a la seva parada.

Acte II

Al vespre, després de sopar amb la dona i els fills, com cada dia, i d'ajudar-los una mica a fer els deures per l'escola, Siegfried M. va engegar la televisió per mirar les notícies del primer canal.
Com era habitual en els darrers temps, l'economia europea, la senyora Merkel, els deutes de certs països, la inestabilitat de l'euro i la solidaritat entre els estats comunitaris van omplir la meitat del temps del telediari.
Siegfried M. va recordar la notícia que a primera hora del matí havia llegit i va tornar a fer un gemec, aquesta vegada més fort que el de l'autobús, i fins i tot va deixar anar un renec que, per sort, els seus fills no van sentir.

Acte III

Siegfried M. no va dormir massa bé sinó més aviat inquiet. I va fins i tot somniar amb un burret que tirava'un carro. I a dalt del carro hi anaven algunes persones que parlaven un idioma que ell no coneixia, i que reien i bevien vi negre i el burret tenia una cara trista, com la seva quan es va mirar al mirall del lavabo abans d'anar al llit.


Ramon Boixet és un català de Manresa que viu a Berna (Suïssa), des de 1969. Va estudiar a Barcelona i és químic. Està jubilat.


Imatge: de l'autor

VIDA DE GAT - Elara Pi (Girona)

 
VIDA DE GAT

I

Feia molt que s’esperava però el pas del temps no la inquietava; tenia set vides, n’havia esgotat les sis anteriors i no li preocupava deixar tot el que la envoltava ni d’enfrontar-se a la mort perquè estava cansada de veure i mirar el món amb ulls de gat. Els homes no sempre havien estat tolerants amb la presència dels gats a la terra, però els temps havien canviat i ara ja era tard per ella.
Plovia. Sabia que aquell estiu no seria com els altres. No hi hauria estiu. Les pluges acompanyarien la nit i el dia dels mesos més càlids de l’any, sense treva ni descans; era un estiu absent. Seguia esperant, ajaguda i arraulida, movent la cua amb la parsimònia del qui sap que el final està a prop, entre les fulles mortes amuntegades a les llambordes grises, donant notes de color i vida en la vasta extensió del cementiri de Père Lachaise.
Començaren a caure les primeres gotes, presagi dels jorns tardorals que no cessarien durant juliol i agost, mentre els turistes i els curiosos s’apressaven a obrir els paraigües i marxar cap a d’altres llocs d’interès cultural que estiguessin a recer.
Es va quedar sola moltes més hores, però a les vuit del vespre encara hi havia una tènue llum trencada que es desprenia del cel parisenc. Les ombres s’allargaven i, sense estrèpit, ella el va sentir acostar-se mentre se li escapava un miol trist. Finalment, li va dir:
-T’esperava.
Es miraren amb tendresa còmplice, sense les paraules que es podrien haver dit dos gats que es retroben després de moltes vides separats l’un de l’altre, malgrat que el retrobament tenia un preu.
Els dos felins havien crescut a la càlida vora del riu Nil, en aquells temps que els gats eren sagrats i se’ls adorava com als déus, jugant feliços i caçant petites bestioles que també habitaven prop de les aigües fèrtils, espantant als ibis de plomes blanques i esquivant els fatals moviments predadors dels rèptils més temuts del planeta. No havien nascut de la mateixa mare, de la qual només en conservaven un record vague que assimilaven al gest protector de la gata que acull els petits entre les seves carns, però un dia es trobaren perseguint la mateixa papallona entre els joncs i des de llavors es feren inseparables.
Els cicles de la lluna transformaren el cabal de les aigües del riu i les terres ermes passaren a ser llims fecunds, de la mateixa manera que ell i ella creixeren, es feren independents de la mare i els germans, maduraren, i s’estimaren sota la protecció del temple de la deessa Bastet.
Eren feliços passejant entre els temples d’Egipte, on no els faltaven mai menges exquisides i tracte de privilegi fins que un sacerdot, detectant que ella estava prenyada, decidí regalar els dos gats a la filla del faraó perquè li fessin companyia, ja que una gata en estat que tenia un amic fidel era considerat signe de bona sort i d’eterna felicitat.
Els dies s’escolaven sense presses i la vida a palau era plàcida, s’avesaren al nou món de luxe i benestar que s’havia obert davant d’ells, fins que, com cada vespre, irrompé a la cambra la majordoma amb la infusió que ajudava a dormir a la princesa. Malauradament, aquella no va veure un tamboret que una criada despistada havia deixat de qualsevol manera al mig del pas i relliscà, fent que la infusió vessés a terra. Moguts pel terrabastall que s’havia creat i per la natural tendència a la curiositat que caracteritza els gats, es begueren el líquid que hi havia a terra. En pocs segons es començaren a trobar malament, respirant pesadament i amb dificultats fins que ho veieren tot negre, mentre sentien que algú cridava:
-Aviseu als guardes! Han intentat enverinar la princesa!
No arribaren a veure néixer els seus gatets perquè una boira glaçada s’havia escampat arreu i ja no pogueren despertar a l’estança de la princesa, deixant la primera vida a l’antic Egipte i el primer amor.
II
Havia perdut el compte de les vides viscudes al costat de la Història dels homes, sense rastre del seu fidel amic ni esperances de trobar-lo immediatament. Renéixer en cada una de les èpoques que li tocava viure era dolorós, tot li recordava als gatets que no havia pogut estimar, al seu company i a la vida feliç que es va veure cruelment interrompuda per l’egoisme i els actes malvats dels homes.
Les sis vides de gat que s’anaren succeint estigueren a cavall dels anys en que els regnes de l’Europa central patien hiverns extrems que semblaven eterns, fent del paisatge una extensió de quilòmetres i més quilòmetres de desert blanc, enmig d’esglésies que creixen arreu, acollint àngels i dimonis, indistintament. L’Edat Mitjana no fou precisament recordada amb enyor per cap felí; ella visqué sis vides que totes acabaren segades abruptament, a vegades perquè un grup de brètols es divertia apedregant els gats que prenien els raigs de sol que escalfaven la terra humida, o perquè els accidents de la naturalesa eren del tot imprevisibles i no avisaven a l’hora de fer malbé els hàbitats de les viles, patint-ne les conseqüències tota mena d’éssers vivents que es trobessin en el moment i en el lloc inadequat.
III
En el despertar de la setena vida, a París,  ja en els nostres dies, sabia que el curs de la seva existència s’estava apagant sense remei. No tenia por. Sabia que ell la trobaria perquè li va fer la promesa de reunir-se en l’última de les seves vides, passés el que passés, segellant el seu pacte no escrit a les vores del riu Nil, lloc on es veieren per primera vegada.
-T’esperava.- Li digué sense retret. Era la promesa feta realitat i després de casi un mil·lenni de separació tornaven a mirar-se com si fos la primera vegada que la llum naixent del Nil els il·luminava. Ell havia viscut entre les tendes militars  dels homes que lluitaren en algunes de les croades que els regnes cristians havien dut a terme en més pugnes inútils i sagnants, essent testimoni d’unes pàgines de la Història escrita que no s’haurien d’haver signat amb l’odi ni el patiment. Ella havia vagat en els boscos verges, fugint de la barbàrie religiosa i de les persecucions que alguns monestirs havien potenciat en detriment dels gats, acusats injustament de ser servents i missatgers del diable, fins que trobà refugi en la cort francesa d’Elionor d’Aquitània.
Tenien molt a explicar-se i a dir-se. Encara els restava l’última vida i havien decidit no separar-se l’un de l’altre fins que arribés la seva hora.
Aquesta història és ben certa, se’m cregui o no, ja que han sigut ells mateixos qui me l’han explicada, aquest estiu, quan vaig ser a París, mentre m’esperava entre les tombes més antigues del cementiri Père Lachaise. Van explicar-me la seva trobada tant desitjada i també van explicar-me tot allò que van haver de callar mentre espiaven les intrigues dels poderosos que actuaven moguts per les ànsies de poder o també, encara que costi de creure, per allò que els dictava el cor. Però això, amics, ja és una altra història que aquella simpàtica parella de gats no van explicar-me amb gaires detalls i que, per tant, no goso escriure per evitar caure en errors greus. Segurament esperaré a l’estiu vinent per a tornar-los a visitar i, si encara són vius, estic convençuda que estaran contents de veure’m i d’explicar-me altres històries.


Elara Pi (Girona, 1984) cursa estudis d'Història a la Universitat de Girona, i llenguatge musical i cant al Conservatori Isaac Albéniz de Girona. Actualment participa en diversos projectes d'investigació històrica de temàtica local i musical.


Novembre 2011

EGOCENTRISME - Montse Aloy

ENVIO DIBUIX. stop. PHOTOSHOP ESPATLLAT. stop. FAX EMBARGAT. stop. MÒBIL SENSE SALDO. stop. PENIS, MIDA ÀUREA. stop. COGNOM ADIENT. stop. ENVIEU ADREÇA I TELÈFON. stop.
Li van donar la fenya. A l'anunci hi posava: "Es busca 3r soci per empresa striptís. Ens diem Giacomo Veni i Massimo Vidi."

Enviat per Montse Aloy Roca

LA DONA DEL TEMPS - Concepció Saurí i Ros

La dona del temps

Concepció Saurí i Ros

No ho reconeixeria ni que em torturessin –és un dir, és clar- però aquest noi sembla una escultura grega, de l’època en què els escultors grecs buscaven la perfecció i quasi l’aconseguien. I no faig cap mal a ningú si me’l miro i hi parlo una mica, no? Tothom necessita petits al·licients per aixecar-se cada matí... El problema és que el temps que fa i el que farà és l’únic tema de conversa que tenim, a més de dir-nos bon dia, jo demanar una baguette i de vegades un croissant de xocolata -tot i que no ho hauria de fer-, ell preguntar-me si vull alguna cosa més, jo contestar que no, ell dir-me quant val i donar-me les gràcies, i repetir tots dos en estèreo els bons dies inicials abans de marxar. Les preguntes i les afirmacions sobre la temperatura, el vent o la pluja –que no li estan mai bé, sempre troba que n’hi ha poc o massa- i les previsions de futur –més aviat pessimistes- no tenen un lloc precís en la nostra breu conversa: poden donar-se d’entrada, intercalades entre el cobrament i les gràcies, o al final. És el nostre únic tema en comú, sí... Per això unes setmanes després de la inauguració de la fleca he incorporat un nou hàbit al reguitzell que ja tinc, i ho he fet per ell: cada dia, abans d’anar a comprar el pa, em connecto a internet i miro en una web de meteorologia com estan les isòbares i com tenim els anticiclons i les baixes pressions. Així aconsegueixo anar més lluny del sí que es veritat o del vols dir? d’abans; la nostra conversa va progressant i guanyant intensitat i podria ser que, abans de l’estiu, puguem intercanviar impressions sobre si hi ha o no hi ha canvi climàtic al planeta. Serà massa!

Concepció Saurí i Ros, (Esclanyà. Baix Empordà), ha estat la guanyadora del Primer premi, de la categoria de majors de 17 anys, del Premi de Narrativa d'enguany, convocat pel Club de lectura "Sant Narcís".

Fotografia: Google

RECORDS D'UNA VIDA - Núria Anglada (Palafrugell)

Temps. Irremediablement passa el temps. Ahir va ser un altre dia. El que va passar ahir forma part del passat, del record, de la història, la nostra història. Només això. Els fets, les paraules, les mirades, els somriures, els plors, tot. Res dura una eternitat. Tot acaba, igual que va acabar l’ahir, igual que acabarà l’avui, el demà, les setmanes, els mesos, els anys.

Recordo els dies que vam passar junts i que avui queden tan lluny. Era la teva mirada la que feia bategar el meu cor amb força. Eren les teves paraules les que em feien ser feliç. Eren les teves carícies, després d’un petó, les que em reconfortaven en els mals moments. Però, tot ha acabat. Queden en la meva memòria tots aquells moments de tristesa i de felicitat que vam passar junts.

Penso en el dia que em vas demanar la mà. Davant de tota la família, amb el consentiment del meu pare i per sorpresa meva, et vas agenollar als meus peus, vas agafar-me la mà entre les teves i em vas posar un anell en el dit anular. Després de més de quaranta anys, continuo portant-lo com si fos una part més de la meva mà.

I el dia del casament. Ho recordo com si fos avui mateix: l’altar, el pare Àngel oficiant la cerimònia, tota la nostra família unida, el vestit blanc que jo portava, el teu tern blau, les flors que adornaven tota la església, la llum del sol entrant per un dels rosetons, el “si, vull”, el petó i l’arròs de quan vam sortir com a marit i muller per la porta principal.

Vam anar a viure a la masia de la teva família. Allà va néixer el nostre fill, en Pau. Van ser moments econòmicament durs, però molt feliços. Vam passar com vam poder. Jo vaig haver de començar a cosir per guanyar un petit sou. Tu passaves tot el dia al camp.

Els teus pares van morir; els meus també. Llei de vida. Sempre ens vam tenir l’un a l’altre per fer front a les adversitats. Fins i tot quan en Pau va emmalaltir i els metges no ens donaven esperances, tu em vas consolar. Plorava i mirava per la finestra com queien les gotes de pluja sobre el camp que unes hores abans havia il·luminat el sol. Durant uns dies semblava que en Pau s’havia recuperat, però, malgrat tot, no estava del tot bé: caminava per la casa capjup, no sortia, preferia quedar-se assegut en una cadira o tancar-se a l’habitació. Va recaure i va empitjorar. El metge ens deia que amb penicil·lina potser milloraria una mica, però la nostra economia no era suficient com per poder fer front a les despeses que suposava comprar-ne una mica. Així que no vam poder fer res per ell, només estar al seu costat en aquells moments tan tràgics. Quan va morir, jo estava asseguda al seu llit, al seu costat, i vaig començar a plorar desconsoladament. De seguida que vas sentir els meus plors, vas venir. Em vas abraçar i em vas protegir. Per uns segons, allà, entre els teus braços, em vaig sentir reconfortada. Tu també ploraves, malgrat voler-ho evitar. Et vaig sentir sanglotant a la meva espatlla.

Encara érem joves, llavors. La mort d’un fill no se supera mai i menys si l’has vist agonitzar entre els teus braços sense cap possibilitat de salvar-lo ni, tan sols, de fer res per alleugerir el seu patiment.

Va néixer l’Anna. Amb el seu somriure il·luminava i donava color, de nou, a la casa. Els millors moments de les nostres vides els vam passar veient-la jugar.

Els anys van passar per tots. L’Anna es va convertir en una dona i es va casar. De la unió, en va néixer el nostre nét. L’Anna va voler que es digués Pau. Amb ell vaig reviure moments que mai oblidaré.

Ara tinc 64 anys i tu en tindries 68. Des dels 22 anys que he estat al teu costat. He viscut sempre amb tu. Hem passat junts quasi mig segle i encara t’estimo com al principi o, fins i tot, més. Et trobo a faltar. A les nits, em giro i espero que, estiguis on estiguis, m’escoltis, m’entenguis i m’ajudis, com has fet sempre.

Els dies sense tu són eterns. Les hores passen lentament. Abans em llegies històries, jugàvem amb en Pau, passejàvem junts... Res és igual ara: Sota la teva làmpada, continuo llegint aquell llibre que tu vas començar; en Pau tindrà un germanet amb qui jugar i tot canviarà; els passejos s’han acabat, perquè no m’agrada passejar sola. Tot és diferent sense tu.

»Espera’m. Aviat tornarem a estar junts. Recorda: t’estimo igual que abans o encara més.

Mercè

Fa un mes que vaig trobar aquesta curiosa carta al cementiri, al costat de la làpida d’Antoni Quer. No vaig poder evitar llegir-la. Dos dies després, vaig veure l’esquela de la viuda d’aquest home.

Amb el permís de la família, he decidit reproduir-la, ja que és una mostra preciosa d’amor vertader, un amor que algun dia espero aconseguir jo. Tal com diu la cançó Els vells amants de Serrat: “S’estimen com jo voldria ser estimat (si els costums que segueixo ho permeten)”.

Per acabar, m’agradaria acabar tal com començava aquesta història, fent referència al pas del temps i ho faré amb una cita de Virgili: “FUGIT IRREPARABILE TEMPUS”.

UNA BONA RELACIÓ? - Miquel Pascal (Olot)

UNA BONA RELACIÓ?

Tenen una relació extraordinàriament bona.

S'entenen tant i tant bé que ella li diu una nit mentre l'abraça al sofà; "és com si fóssim el mateix ésser, com si fóssim una sola persona".

Ell se'n separa. Es mostra agitat i intranquil; "no diguis això, que tinc pànic a la soledat"

CAMINADA AFORTUNADA - Miquel Pascal (Olot)

CAMINADA AFORTUNADA

Aixeco la vista i passa pel meu costat. Una breu creuada de mirades, espessa i dolça. Esguard nocturn i pregon, cabells de pou endins. Una brisa carregada d'aromes de lilàs em recorre. Lleu contacte, pràcticament inexistent, intuïció de percepció tàctil. Una camada més enllà deturo el pas i respiro profund, arrítmic. Aquest instant i els 27 batecs de cor posteriors han merescut la jornada.