I
Feia molt que s’esperava però el pas del temps no la inquietava; tenia set vides, n’havia esgotat les sis anteriors i no li preocupava deixar tot el que la envoltava ni d’enfrontar-se a la mort perquè estava cansada de veure i mirar el món amb ulls de gat. Els homes no sempre havien estat tolerants amb la presència dels gats a la terra, però els temps havien canviat i ara ja era tard per ella.Plovia. Sabia que aquell estiu no seria com els altres. No hi hauria estiu. Les pluges acompanyarien la nit i el dia dels mesos més càlids de l’any, sense treva ni descans; era un estiu absent. Seguia esperant, ajaguda i arraulida, movent la cua amb la parsimònia del qui sap que el final està a prop, entre les fulles mortes amuntegades a les llambordes grises, donant notes de color i vida en la vasta extensió del cementiri de Père Lachaise.
Començaren a caure les primeres gotes, presagi dels jorns tardorals que no cessarien durant juliol i agost, mentre els turistes i els curiosos s’apressaven a obrir els paraigües i marxar cap a d’altres llocs d’interès cultural que estiguessin a recer.
Es va quedar sola moltes més hores, però a les vuit del vespre encara hi havia una tènue llum trencada que es desprenia del cel parisenc. Les ombres s’allargaven i, sense estrèpit, ella el va sentir acostar-se mentre se li escapava un miol trist. Finalment, li va dir:
-T’esperava.
Es miraren amb tendresa còmplice, sense les paraules que es podrien haver dit dos gats que es retroben després de moltes vides separats l’un de l’altre, malgrat que el retrobament tenia un preu.
Els dos felins havien crescut a la càlida vora del riu Nil, en aquells temps que els gats eren sagrats i se’ls adorava com als déus, jugant feliços i caçant petites bestioles que també habitaven prop de les aigües fèrtils, espantant als ibis de plomes blanques i esquivant els fatals moviments predadors dels rèptils més temuts del planeta. No havien nascut de la mateixa mare, de la qual només en conservaven un record vague que assimilaven al gest protector de la gata que acull els petits entre les seves carns, però un dia es trobaren perseguint la mateixa papallona entre els joncs i des de llavors es feren inseparables.
Els cicles de la lluna transformaren el cabal de les aigües del riu i les terres ermes passaren a ser llims fecunds, de la mateixa manera que ell i ella creixeren, es feren independents de la mare i els germans, maduraren, i s’estimaren sota la protecció del temple de la deessa Bastet.
Eren feliços passejant entre els temples d’Egipte, on no els faltaven mai menges exquisides i tracte de privilegi fins que un sacerdot, detectant que ella estava prenyada, decidí regalar els dos gats a la filla del faraó perquè li fessin companyia, ja que una gata en estat que tenia un amic fidel era considerat signe de bona sort i d’eterna felicitat.
Els dies s’escolaven sense presses i la vida a palau era plàcida, s’avesaren al nou món de luxe i benestar que s’havia obert davant d’ells, fins que, com cada vespre, irrompé a la cambra la majordoma amb la infusió que ajudava a dormir a la princesa. Malauradament, aquella no va veure un tamboret que una criada despistada havia deixat de qualsevol manera al mig del pas i relliscà, fent que la infusió vessés a terra. Moguts pel terrabastall que s’havia creat i per la natural tendència a la curiositat que caracteritza els gats, es begueren el líquid que hi havia a terra. En pocs segons es començaren a trobar malament, respirant pesadament i amb dificultats fins que ho veieren tot negre, mentre sentien que algú cridava:
-Aviseu als guardes! Han intentat enverinar la princesa!
No arribaren a veure néixer els seus gatets perquè una boira glaçada s’havia escampat arreu i ja no pogueren despertar a l’estança de la princesa, deixant la primera vida a l’antic Egipte i el primer amor.
II
Havia perdut el compte de les vides viscudes al costat de la Història dels homes, sense rastre del seu fidel amic ni esperances de trobar-lo immediatament. Renéixer en cada una de les èpoques que li tocava viure era dolorós, tot li recordava als gatets que no havia pogut estimar, al seu company i a la vida feliç que es va veure cruelment interrompuda per l’egoisme i els actes malvats dels homes.
Les sis vides de gat que s’anaren succeint estigueren a cavall dels anys en que els regnes de l’Europa central patien hiverns extrems que semblaven eterns, fent del paisatge una extensió de quilòmetres i més quilòmetres de desert blanc, enmig d’esglésies que creixen arreu, acollint àngels i dimonis, indistintament. L’Edat Mitjana no fou precisament recordada amb enyor per cap felí; ella visqué sis vides que totes acabaren segades abruptament, a vegades perquè un grup de brètols es divertia apedregant els gats que prenien els raigs de sol que escalfaven la terra humida, o perquè els accidents de la naturalesa eren del tot imprevisibles i no avisaven a l’hora de fer malbé els hàbitats de les viles, patint-ne les conseqüències tota mena d’éssers vivents que es trobessin en el moment i en el lloc inadequat.
III
En el despertar de la setena vida, a París, ja en els nostres dies, sabia que el curs de la seva existència s’estava apagant sense remei. No tenia por. Sabia que ell la trobaria perquè li va fer la promesa de reunir-se en l’última de les seves vides, passés el que passés, segellant el seu pacte no escrit a les vores del riu Nil, lloc on es veieren per primera vegada.
-T’esperava.- Li digué sense retret. Era la promesa feta realitat i després de casi un mil·lenni de separació tornaven a mirar-se com si fos la primera vegada que la llum naixent del Nil els il·luminava. Ell havia viscut entre les tendes militars dels homes que lluitaren en algunes de les croades que els regnes cristians havien dut a terme en més pugnes inútils i sagnants, essent testimoni d’unes pàgines de la Història escrita que no s’haurien d’haver signat amb l’odi ni el patiment. Ella havia vagat en els boscos verges, fugint de la barbàrie religiosa i de les persecucions que alguns monestirs havien potenciat en detriment dels gats, acusats injustament de ser servents i missatgers del diable, fins que trobà refugi en la cort francesa d’Elionor d’Aquitània.
Tenien molt a explicar-se i a dir-se. Encara els restava l’última vida i havien decidit no separar-se l’un de l’altre fins que arribés la seva hora.
Aquesta història és ben certa, se’m cregui o no, ja que han sigut ells mateixos qui me l’han explicada, aquest estiu, quan vaig ser a París, mentre m’esperava entre les tombes més antigues del cementiri Père Lachaise. Van explicar-me la seva trobada tant desitjada i també van explicar-me tot allò que van haver de callar mentre espiaven les intrigues dels poderosos que actuaven moguts per les ànsies de poder o també, encara que costi de creure, per allò que els dictava el cor. Però això, amics, ja és una altra història que aquella simpàtica parella de gats no van explicar-me amb gaires detalls i que, per tant, no goso escriure per evitar caure en errors greus. Segurament esperaré a l’estiu vinent per a tornar-los a visitar i, si encara són vius, estic convençuda que estaran contents de veure’m i d’explicar-me altres històries.
Elara Pi (Girona, 1984) cursa estudis d'Història a la Universitat de Girona, i llenguatge musical i cant al Conservatori Isaac Albéniz de Girona. Actualment participa en diversos projectes d'investigació històrica de temàtica local i musical.
Novembre 2011