LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


dimarts, 23 de setembre del 2008

CONTES DE CARRER (Basats en fets reals) - Gerard Bagué



La gossa

Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna  capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'armonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La Lucy, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un brí d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber,ni tan sols savia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.
La Lucy jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de lameva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyva les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en conexió directa amb la claveguera. Aquests pets, què a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. "No entenc per què li tens tanta mania", reblava.
L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien "més persona" la Lucy. El veterinari, al qual vaig recòrrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molts problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.
Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la Lucy. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a esmorzar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduïr el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària on han ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.
Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: "Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!".
És estrany que desitji amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.

Gerard Bagué
Inspirat en la gossa "Mussa", en plena convalescència

* Publicat al suplement Girona, de La Vanguardia,
del 19 de setembre de 2008.
* Foto: Google.

divendres, 5 de setembre del 2008

LA GATA -Jaqueline Miró-Krust


LA GATA

Hola mar! Avui hi ha marinada, estàs remoguda i enfadada. Et sento remugar, mentre des del balcó de La Fosca t'observo, tot acariciant el meu gat. Això em fa pensar en un conte que vaig escriure aquest hivern i que ara t'explicaré.
Era preciosa i es deia Mimí. Menuda, però esvelta i elegant, caminava com una reina. Es savia
admirada, contermplada. Uns ulls verds, grans, miraven sempre fixament, semblaven voler penetrar al fons de l'ànima, indagant amb la seva mirada de Gioconda els sentiments més profunds.
Li encantava prendre el sol. S'estirava lànguidament en una chaise-longue instal·lada en el jardí hon passava hores i hores voluptuosament, mig adormida, però sempre pendent de qui s'acostava, obrint els seus ulls de mirada profunda, que semblava que t'havia de despullar l'ànima.
Molt sovint m'asseia al seu costat, amb un llibre, procurant ser silenciós per no molestar-la. A vegades era francament insociable, rebutjant o acceptant les meves carícies segons l'humor del moment. Autoritària, vanitosa, però voluble com la mateixa lluna era capaç de ser mimosa, dòcil i humil per aconseguir el que volia. Aleshores no dubtaba a asseure's dolçament, com nomès sabia fer-ho ella, a la meva falda, rondinant amb una finor i una elegància que em feien caure a les seves mans sense remei.
Sempre m'ha agradat viatjar, veure mon, recòrrer pobles i muntanyes, conèixer gent nova... De tota manera les meves excursions no acostumaven a ser llargues a causa de la Mimí. No suportava moure's de casa. El seu jaç, els seus apetitosos àpats servits puntualment, el sol... No volia res més, i es negava en rodó a desplaçar-se encara que fos a hotels confortables, amb les màximes comoditats. Res la satisfeia. El seu amor per mí era un sentiment egoista i possesiu ja que tampoc consentia quedar-se sola. Em volia al seu costat, i, a ser possible, per a ella sola. Els estranys la disgustaven, procurant perdre de vista el més avila Mimí at possible les visites i recuperar la seva tranquil·litat i la meva persona.
Un dia, i cansat de tanta esclavitud, vaig decidir, per una vegada, prescindir d'ella i anarme'n uns dies fora. Vaig deixar la Mimí còmodament instal·lada amb una amiga mainadera que m'estimava com a un fill. Em va prometre cuidar d'ella en tot moment. Vaig marxar, no gaire tranquil, perquè els éssers possesius ens dominen i creen un complexe de culpabilitat constant, que ens impedeix ser feliços del tot. La nostra felicitat hauria de ser la seva, però els falta quelcom molt important: COMPARTIR.
Vaig ser fora quinze dies, feliç i sense preocupacions. Mentre tornava pensava quina seria la rebuda de la Mimí, coneixent el seu caràcter. No em sentia gaire tranquil. Vaig posar la clau al pany molt lentament, entrant tímidament, disposat a demanar perdó per el que fos. Però ningú es va presentar. El rebedor era buit. Caminant a poc a poc vaig cridar: Mimí! On ets? Ningú. Vaig recòrrer tota la casa, amb ansietat, arribant finalment a la cuina. Sobre la taula hi havia una nota, molt breu, concisa. Tremolant, ple de por i inquietud, em vaig disposar a llegir-la amb avidesa.
Deia: Marxo a Mèxic amb el Pepet (Se suposa que el Pepet, és el meu millor amic)
Què hi farem!Ja deia jo que tenies nom de gata... 


dijous, 4 de setembre del 2008

L'ENLLUSTRADOR - Jaqueline Miró-Krust

L'ENLLUSTRADOR

Quan a l'estiu , asseguda davant del mar, mirant-la,  em sento tant relaxada que, tancant els ulls, penso en altres vivències, no tant boniques i alegres com les que ella m'inspira, però que m'ajuden a pensar en lo feliç que soc poguent ser prop d'ella.
Un dia d'hivern, a Girona, passant camí del Mercat del Lleó, sota les voltes de Jaume I -i dic passava, perquè corrent com sempre, fins a aquell dia, no m'hi havia fixat mai-, el vaig veure.
Em va cridar l'atenció, sobretot, la seva pulcritud. Estava assegut en un petit taburet; al costat tenia la seva caixa d'eines plena de betums de diversos colors i de raspalls. Duia cabellera llarga i barba blanques, una camisa immaculada i pantalons impecables... I semblava feliç...
Un altra dia vaig tornar a passar per allà i també hi era. Treballava tot xerrant, enllustrant amb destresa les sabates a un client. Seguia tant correcte com sempre... I semblava feliç...
A partir d'aquell moment, quan passava per allí, camí del mercat, el buscava i sempre era sota les voltes. A mesura que passaven els anys, em vaig acostumar a veure'l. Sempre allà mateix, amb la seva camisa blanca immaculada, els pantalons irreprotxables i el seu etern somriure.
Un dia, però, no el vaig veure. Passaren alguns mesos fins que, anant pel carrer em va semblar reconèixer-lo. Estava assegut, com sempre, damunt del petit taboret, a la vora del carrer, però no tenia al seu costat la caixa d'eines, sinó una petita safata amb algunes monedes, que agraïa als benèvols viannants.
El cor se m'encongí. M'hi vaig acostar per saludar-lo.
Com es troba? -vaig preguntar-li, sense gosar dir res més. Ell seguí amb el seu somriure de sempre, la mateixa pulcritud, nomès que en portar la barba més curta el feia semblar més remenut.
Ja veu -em respongué tot somrient-, els temps canvien i la meva feina ja no està de moda. M'he hagut de retirar... I semblava feliç...
Vaig callar tot pensant que no tothom té la jubilació que es mereix. I cada vegada que passava per on ell estava, jo hi col.laborava. Un dia, però, vaig deixar de veure'l, per sempre més.
On deu ser?, em vaig preguntar. Possiblement en un lloc on les sabates, sempre netes, necessitin, malgrat tot, ser enllustrades i retocades per un home menut, de camisa immaculada i pantalons impecables, que llueix un etern somriure... i que sempre sembla feliç.