LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


divendres, 28 de novembre del 2008

PARETS FINES - Carles Sala



L’Ambròs era clarinetista de professió. Havia voltat la Seca i la Meca col·laborant amb orquestres i acompanyant cantants de renom d’arreu del món. Però amb el pas dels anys s’havia cansat de tant anar amunt i avall, i havia decidit instal·lar-se en una tranquil·la ciutat costanera per dedicar-se de ple a la composició. Volia que a partir d’aleshores fossin les seves partitures les que recorreguessin un país darrera l’altre, i que altres intèrprets toquessin aquelles obres en nom seu. Per aquest motiu, l’Ambròs havia anat a viure en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li durien la inspiració que necessitava. Tenia la intenció de compondre cada dia des de la posta de sol fins ben entrada la matinada, aprofitant la calma nocturna per submergir-se en el treball creatiu. L’endemà, dormiria fins a mig matí, i aprofitaria les tardes per tocar les composicions amb el seu clarinet. Per trencar un xic la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.

Però les coses no van anar ben bé com havia previst. Des que vivia a la nova llar, amb prou feines havia pogut compondre un parell o tres de cançons. Cada vespre quan s’asseia davant del pentagrama, una cridòria digna d’un camp de futbol i una veu de locutor esvalotat li arribaven per la paret que donava a cal veí, i feien del tot inútil qualsevol intent de concentrar-se. A més, tots els matins a punta d’alba, quan tot just feia un parell d’hores que s’havia ficat al llit, un rebombori gens propi d’aquells moments del dia el despertava sobtadament.

“Aquí és impossible descansar! –remugava–. I encara menys compondre una cançó!”.

L’Iu era un atleta de cap a peus. Quan era petit ja tenia una dèria fora mida pels salts i les corredisses, i també per tot el que comportés anar darrera d’una pilota. De més gran, havia guanyat un munt de copes i medalles practicant els esports més diversos, i havia recorregut els cinc continents participant a curses i campionats. Però el seu afany per competir li demanava més emocions, i va decidir que a partir d’aleshores dedicaria tots els esforços a preparar-se per les olimpíades. Per aquest motiu, l’Iu s’havia instal·lat en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li donarien l’empenta necessària per entrenar sense descans. Tenia la intenció de llevar-se cada dia a punta d’alba i dedicar tot el matí a posar-se en forma al petit gimnàs de casa seva, saltant a corda i fent exercicis de tota mena. Després, baixaria a la platja i nedaria una estona, i havent dinat faria una migdiada fins a mitja tarda. Llavors es dedicaria a relaxar-se i a treballar la concentració amb tècniques orientals fins que arribés el vespre, l’hora d’encendre el televisor i empassar-se qualsevol competició que retransmetessin pel canal esportiu. Per trencar una mica la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.

Però la realitat no va ser exactament com l’havia imaginada. Des que vivia a la nova llar, gairebé no havia pogut fer cap migdiada, un dels pilars bàsics del seu entrenament. Així que es començava a endormiscar, el so d’un clarinet irrompia provinent de la casa del veí, talment com si la paret que els separava no existís. I, com que cada tarda passava el mateix, l’Iu tenia son la resta de dia, i a l’hora de relaxar-se es quedava mig clapat, i als matins li costava Déu i ajuda llevar-se... I així no hi havia qui s’entrenés!

 Com ja deveu haver endevinat, l’Ambròs i l’Iu eren veïns, tot i que mai no s’havien trobat l’un davant de l’altre; mai fins el dia que d’un cop de pesa l’Iu va fer un forat de més de tres pams a la paret del menjador. Eren quarts d’onze del matí, i el terrabastall que va causar l’incident va ser tan fort que l’Ambròs va saltar del llit d’un bot. Quan va veure l’esbornac a la paret i el seu veí a l’altra banda es va acabar de desvetllar de cop. “Ehem, bon dia... –va dir l’Iu tot educat–. No entenc què ha passat, només ha estat un copet de no res...”. “Doncs ningú ho diria –va respondre l’Ambròs–. I permeti’m que li digui que des que sóc aquí m’ha despertat cada matí!”. “Em sap greu... –es va disculpar l’Iu– Vol un cafè? És el mínim que li puc oferir, ja que li he trencat el son i la paret d’aquesta manera...”

Aquell matí, els dos homes van esmorzar plegats, asseguts cadascú a la seva banda i amb el cafè al mig, i l’Ambròs va descobrir que tenia un veí que no sabia diferenciar un clarinet d’una trompeta, i l’Iu es va assabentar que al costat de casa hi vivia un home que no havia vist mai un partit de futbol. Aquella tarda, l’Iu va quedar tan meravellat veient com el músic tocava el seu instrument que li va passar per alt de fer la tan sagrada migdiada. I quan va arribar el vespre, l’Ambròs va quedar tan captivat per les explicacions que el seu veí li feia dels espectacles esportius que televisaven, que en tota la nit no va dedicar ni un sol minut a compondre. L’endemà al matí, els dos homes van tornar a esmorzar plegats, i quan l’Ambròs va comentar que s’havia aixecat molt encarcarat el seu company li va contestar: “No m’estranya, estar tantes hores assegut no pot ser bo de cap manera. Hauries de fer una mica d’exercici.” I li va deixar una bicicleta estàtica que feia set pams ben bons, de manera que van haver d’engrandir una mica més el forat que ara els unia. L’endemà, que era diumenge, van coincidir que passarien el dia fent bricolatge, i que el que corria més pressa era arreglar l’esbornac de la paret. “Òndia! Però si tapem el forat no em podràs acabar d’explicar això del fora de joc, que la veritat em costa una mica d’entendre...” –va dir l’Ambròs–. “Ni jo podré ser espectador dels teus assajos!” –va afegir l’Iu. La qüestió és que, finalment, aquell matí van acabar d’enderrocar el tros de paret que encara restava, i hi van posar un marc de fusta que va quedar d’allò més polit.

D’aleshores ençà, l’Ambròs i l’Iu comparteixen el menjador de casa seva, i cada dia aprenen un munt de coses l’un de l’altre. I probablement l’Ambròs no serà mai un compositor de renom, ni l’Iu guanyarà cap medalla en les properes olimpíades... Però segur que seran els veïns més ben avinguts de la ciutat.

Carles Sala. Girona

* Aquest conte va ser publicat el juny d'enguany a la revista Cavall Fort

** L'autor ha guanyat recentment el premi Guillem Cifre de Colonya, de literatura juvenil, organitzat per l'editorial La Galera i la Caixa de Pollença, amb el llibre Bona nit, Júlia, que ha publicat l'esmentada editorial.

Imatge: Google


dimecres, 26 de novembre del 2008

DECISIÓ - Concepció Saurí i Ros




Em queda molt poc temps. I encara sort que han començat per l’altra banda de la taula! Ja han donat la seva opinió sis dels dinou tècnics i les postures estan força clares: hi ha dos blocs irreconciliables, dos blocs que –de moment- no aconsegueixen imposar el seu punt de vista; estan tres a tres.

No sé si sempre ens trobarem igual. No conec encara el terreny que trepitjo; hauré d’assistir a algunes sessions més abans de conèixer a fons els pactes i les aliances internes, les filies i les fòbies dins de l’organització. El crèdit inicial d’amabilitat per part de tothom se m’està esgotant; una vegada hagi votat, se m’assignarà sense remei a una de les dues grans corrents d’opinió que es dibuixen: sis a sis, i encara no sé per quina decantar-me.

He intentat plantejar-me la qüestió objectivament, i no me n’he sortit; a cada argumentació hi trobo pros i contres. I, a sobre, la intuïció em falla; no es decideix per una de les dues propostes, i ni tan sols m’indica quin és el bàndol que em convé. Nou a nou, i ja em toca!

Em miro per últim cop els companys i, amb els sentits esmolats per l’adrenalina, m’adono d’un detall que fins ara m’havia passat per alt: la persona que tinc just al davant porta un bolígraf exactament igual que el meu! No és un dels incòmodes bic, que serveixen –en aquests nivells- per presumir falsament de senzillesa; ni tampoc un d’aquells bolígrafs de luxe i de marca, que et costen un disgust quan el perds. És una eina poc aparatosa però molt efectiva, per treballar i alhora disfrutar: sí senyor, ens podem entendre amb algú que té els mateixos criteris que jo en coses tan bàsiques com aquesta! I, sense dubtar, desfaig el darrer empat.

Concepció Saurí. Palafrugell

Imatge: Google

dilluns, 24 de novembre del 2008

DESINTOXICACIÓ - Josep M Sansalvador


Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta  lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora  presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament  sense més dilació.

 -Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorguen els advertiments fets a l’hora, a algú que no ha volgut escoltar.

Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.

 Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust.

Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex–lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.

Josep M. Sansalvador. Sarrià de Ter, 2008

Aquest conte ha estat el guanyador, la setmana passada, de "El conte dels diumenges", de l'espai  "El Suplement" de Catalunya Ràdio, i llegit en l'esmentat programa el 23 de novembre de 2008.

DUES PINYES AMIGUES - Magda Ruiz




Vet  aquí que una vegada es trobaren dues pinyes dalt d'un arbre, i com que realment no tenien res a fer varen començar a explicar-se la seva vida. Una va dir que era allí perquè el vent, que du les coses d'un costat a l'altra, va fer que s'hi formés. L'altra va dir que hi havia arribat enganxada a les potes d'un ocell i així va nèixer al costat d'ella.

Les dues eren molt felices, estaven juntes i gaudien que tenien sol i veien com marxava a buscar la lluna, del ventet tafaner que els explicava què passava més enllà d'on podien veure, dels ruixats que tenien tanta força a la primavera, però que les deleien perquè pujarien fortes i ufanoses. També del que no havien pogut gaudir mai: de les glaçades. 

Tot disfrutant de la natura comentàven entre elles què farien quan estiguèssin plenes de pinyons. Per què servirien els seus fruits?

-Què creus que faran amb els meus fruits?, diguè la més jove.

-No ho sé. Amb els meus pinyons faran uns panellets dels més bons-, li va respondre.

-Doncs jo crec que dels meus pinyons, com que seran petits, en faran bossetes per vendre-les per fer la picada.

-De tota manera, va dir la primera, jo crec que m'agradaria quedar-me a l'arbre per sempre. Seria tant feliç veient passar les orenetes quan arriben i fan els nius, les cigonyes camí dels aiguamolls i els campanars de l'Empordà, així any rere any gaudint de la continuïtat de la vida.

-Doncs tens tota  la raó. Ara que ho penso, no he vist mai les aus quan marxen, ni les trelles de la tardor, ni quelcom que en diuen hivern, ja que em buiden i no m'entero del que passa.

Tant engrescades estàven amb les seves cabòries que no es varen adonar de l'arribada d'una gran au a l'arbre.No es van saber explicar si va ser un falcó, una àliga o qualsevol altre au de rapinya que es poden veure pels boscos. El que si va passar fou que una d'elles s'en va anar de cop a terra quedant totalment esbardellada i l'altra va anar ressolant, de pi en pi, fins a caure a un rierol. 

Quina tristor va envaïr les dues amigues. Separades, malmeses, però, tot i axí, les dues varen tenir el mateix pensament. És la última vegada que m'aturo a pensar en el demà. Millor mantenir el dia a dia i l'amistat.

Magda Ruiz. Girona.