L'AMOR VIATJA EN BUS - Sílvia Riera i Picó

Dia rere dia, setmana darrera setmana, la seva vida era força monòtona. Gairebé mai passava res que l’ajudès a tirar endavant. Els dies com avui, que la tristesa la envaïa, li agradava seure al carrer i observar la gent que passava mentre esperava l’autobús, preguntant-se com devia ser la vida d’aquelles persones que passaven sense veure’s, ignorant la resta de la gent que tenien al cantó i no coneixien. Però la Carlota era diferent, quan veia una persona trista no podia evitar preguntar-se que li devia haver passat. De cop va sentir un soroll de cotxes i va tornar a la realitat, el bus estava a la cantonada, així que es va aixecar i el va anar a esperar a la parada.

Un cop dins de l’autobús, es va asseure en el lloc de sempre. Aquell autobús anava bastant buit, però això a ella li era igual. En la única cosa que pensava en aquell moment era que al passar per aquell lloc l’autobús no s’aturés. En aquell lloc hi havia trobat el noi que li agradava. Tenien una relació estranya, tots dos sabien que eren més que amics, però mai s'ho havien dit l'un a l’altre. Cada cop que passava per allà sentia una cosa estranya a l’estòmac. 

En Pau era un noi alt, d’ulls blaus que recordaven el mar, de cabells castanys clars, una mica més alt que ella, molt maco, agradable, i una persona en la que sempre hi pots confiar. La Carlota se l’estimava, encara que li costés reconèixer-ho. 

Aquell lloc, si no hagués estat perquè si havia trobat en Pau i havien parlat després de tant de temps de no veure's cara a cara, però sempre que ho necessitaven s’ajudaven, i si es veien era amb amics i sempre i havia algú que tenia pressa. Aquella vegada va ser diferent, amb una sola mirada es van transmetre molts sentiments i la resta de la gent que hi havia no se’n van adonar. Ells no s’ho podien creure, el temps s’havia aturat per els dos, la resta de la gent era ingènua al que passava. De cop en Jordi, un dels amics d’en Pau, va dir que havien de marxar i el temps va tornar al ritme normal. Després de molt de temps es van quedar ells dos sols.

De sobte la Carlota va sentir que algú li parlava, era una senyora que li demanava de forma molt amable si podia treure la motxilla del seient. La Carlota va torna a la realitat un cop mes i va treure la motxilla permetent així que la senyora pogués seure. Quan va mirar per la finestra va veure que estaven apunt d’arribar a aquell lloc, i es va preguntar per què l’afectava tant si hi havia passat moltes altres vegades; només era una plaça, com qualsevol altra, però el seu intent de convençer's a si mateixa no li va servir de res. Es va armar de valor i va assumir que s’ho fes com s’ho fes hauria de continuar passant per la plaça per tornar a casa. Finalment va resultar que no era tan terrible, va notar,  com de costum, aquella estranya sensació a la panxa, continuava sense saber, o no ho volia admetre, que en realitat era ella, era com les pessigolles que es noten a la panxa quan s'està enamorat. Si fa o no fa era la mateixa sensació.

Per fi va arribar a casa i va fer com si res, va fer el que feia sempre, primer anar a la seva habitació, deixar les coses i saludar els pares, després és posava a fer deures, sopar, una estona el messenger per parlar amb els amics, o la tele depenent del dia i de la qualitat dels programes i desprès se n'anava a dormir. Així eren les seves setmanes, totes iguals.

Però un dia va decidir que ja n’hi havia prou de tot allò, que s’havia acabat d'amagar-se. Havia de enfrontar-se a tot, i començaria per parlar amb en Pau sobre el que els passava. Però, que li diria, si ni ella sabia el que volia? Com en volia parlar amb en Pau? Tot plegat era una mica complicat, era una d’aquelles coses que costen tant d’entendre i parlar. I, per variar, anava sobre l'amor.

Silvia Riera Picó. Girona

Imatge: Quim Curbet (Voltes de la Plaça de l'Assumpció. Sant Narcís)

PARETS FINES - Carles Sala

L’Ambròs era clarinetista de professió. Havia voltat la Seca i la Meca col·laborant amb orquestres i acompanyant cantants de renom d’arreu del món. Però amb el pas dels anys s’havia cansat de tant anar amunt i avall, i havia decidit instal·lar-se en una tranquil·la ciutat costanera per dedicar-se de ple a la composició. Volia que a partir d’aleshores fossin les seves partitures les que recorreguessin un país darrera l’altre, i que altres intèrprets toquessin aquelles obres en nom seu. Per aquest motiu, l’Ambròs havia anat a viure en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li durien la inspiració que necessitava. Tenia la intenció de compondre cada dia des de la posta de sol fins ben entrada la matinada, aprofitant la calma nocturna per submergir-se en el treball creatiu. L’endemà, dormiria fins a mig matí, i aprofitaria les tardes per tocar les composicions amb el seu clarinet. Per trencar un xic la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.

Però les coses no van anar ben bé com havia previst. Des que vivia a la nova llar, amb prou feines havia pogut compondre un parell o tres de cançons. Cada vespre quan s’asseia davant del pentagrama, una cridòria digna d’un camp de futbol i una veu de locutor esvalotat li arribaven per la paret que donava a cal veí, i feien del tot inútil qualsevol intent de concentrar-se. A més, tots els matins a punta d’alba, quan tot just feia un parell d’hores que s’havia ficat al llit, un rebombori gens propi d’aquells moments del dia el despertava sobtadament.

“Aquí és impossible descansar! –remugava–. I encara menys compondre una cançó!”.

L’Iu era un atleta de cap a peus. Quan era petit ja tenia una dèria fora mida pels salts i les corredisses, i també per tot el que comportés anar darrera d’una pilota. De més gran, havia guanyat un munt de copes i medalles practicant els esports més diversos, i havia recorregut els cinc continents participant a curses i campionats. Però el seu afany per competir li demanava més emocions, i va decidir que a partir d’aleshores dedicaria tots els esforços a preparar-se per les olimpíades. Per aquest motiu, l’Iu s’havia instal·lat en un bonic piset a primera línia de mar, on la brisa salada i la remor de les onades li donarien l’empenta necessària per entrenar sense descans. Tenia la intenció de llevar-se cada dia a punta d’alba i dedicar tot el matí a posar-se en forma al petit gimnàs de casa seva, saltant a corda i fent exercicis de tota mena. Després, baixaria a la platja i nedaria una estona, i havent dinat faria una migdiada fins a mitja tarda. Llavors es dedicaria a relaxar-se i a treballar la concentració amb tècniques orientals fins que arribés el vespre, l’hora d’encendre el televisor i empassar-se qualsevol competició que retransmetessin pel canal esportiu. Per trencar una mica la rutina, els caps de setmana els dedicaria exclusivament al bricolatge, la seva altra gran passió.

Però la realitat no va ser exactament com l’havia imaginada. Des que vivia a la nova llar, gairebé no havia pogut fer cap migdiada, un dels pilars bàsics del seu entrenament. Així que es començava a endormiscar, el so d’un clarinet irrompia provinent de la casa del veí, talment com si la paret que els separava no existís. I, com que cada tarda passava el mateix, l’Iu tenia son la resta de dia, i a l’hora de relaxar-se es quedava mig clapat, i als matins li costava Déu i ajuda llevar-se... I així no hi havia qui s’entrenés!

 Com ja deveu haver endevinat, l’Ambròs i l’Iu eren veïns, tot i que mai no s’havien trobat l’un davant de l’altre; mai fins el dia que d’un cop de pesa l’Iu va fer un forat de més de tres pams a la paret del menjador. Eren quarts d’onze del matí, i el terrabastall que va causar l’incident va ser tan fort que l’Ambròs va saltar del llit d’un bot. Quan va veure l’esbornac a la paret i el seu veí a l’altra banda es va acabar de desvetllar de cop. “Ehem, bon dia... –va dir l’Iu tot educat–. No entenc què ha passat, només ha estat un copet de no res...”. “Doncs ningú ho diria –va respondre l’Ambròs–. I permeti’m que li digui que des que sóc aquí m’ha despertat cada matí!”. “Em sap greu... –es va disculpar l’Iu– Vol un cafè? És el mínim que li puc oferir, ja que li he trencat el son i la paret d’aquesta manera...”

Aquell matí, els dos homes van esmorzar plegats, asseguts cadascú a la seva banda i amb el cafè al mig, i l’Ambròs va descobrir que tenia un veí que no sabia diferenciar un clarinet d’una trompeta, i l’Iu es va assabentar que al costat de casa hi vivia un home que no havia vist mai un partit de futbol. Aquella tarda, l’Iu va quedar tan meravellat veient com el músic tocava el seu instrument que li va passar per alt de fer la tan sagrada migdiada. I quan va arribar el vespre, l’Ambròs va quedar tan captivat per les explicacions que el seu veí li feia dels espectacles esportius que televisaven, que en tota la nit no va dedicar ni un sol minut a compondre. L’endemà al matí, els dos homes van tornar a esmorzar plegats, i quan l’Ambròs va comentar que s’havia aixecat molt encarcarat el seu company li va contestar: “No m’estranya, estar tantes hores assegut no pot ser bo de cap manera. Hauries de fer una mica d’exercici.” I li va deixar una bicicleta estàtica que feia set pams ben bons, de manera que van haver d’engrandir una mica més el forat que ara els unia. L’endemà, que era diumenge, van coincidir que passarien el dia fent bricolatge, i que el que corria més pressa era arreglar l’esbornac de la paret. “Òndia! Però si tapem el forat no em podràs acabar d’explicar això del fora de joc, que la veritat em costa una mica d’entendre...” –va dir l’Ambròs–. “Ni jo podré ser espectador dels teus assajos!” –va afegir l’Iu. La qüestió és que, finalment, aquell matí van acabar d’enderrocar el tros de paret que encara restava, i hi van posar un marc de fusta que va quedar d’allò més polit.

D’aleshores ençà, l’Ambròs i l’Iu comparteixen el menjador de casa seva, i cada dia aprenen un munt de coses l’un de l’altre. I probablement l’Ambròs no serà mai un compositor de renom, ni l’Iu guanyarà cap medalla en les properes olimpíades... Però segur que seran els veïns més ben avinguts de la ciutat.

Carles Sala. Girona

* Aquest conte va ser publicat el juny d'enguany a la revista Cavall Fort

** L'autor ha guanyat recentment el premi Guillem Cifre de Colonya, de literatura juvenil, organitzat per l'editorial La Galera i la Caixa de Pollença, amb el llibre Bona nit, Júlia, que ha publicat l'esmentada editorial.

Imatge: Google

DECISIÓ - Concepció Saurí i Ros

Em queda molt poc temps. I encara sort que han començat per l’altra banda de la taula! Ja han donat la seva opinió sis dels dinou tècnics i les postures estan força clares: hi ha dos blocs irreconciliables, dos blocs que –de moment- no aconsegueixen imposar el seu punt de vista; estan tres a tres.

No sé si sempre ens trobarem igual. No conec encara el terreny que trepitjo; hauré d’assistir a algunes sessions més abans de conèixer a fons els pactes i les aliances internes, les filies i les fòbies dins de l’organització. El crèdit inicial d’amabilitat per part de tothom se m’està esgotant; una vegada hagi votat, se m’assignarà sense remei a una de les dues grans corrents d’opinió que es dibuixen: sis a sis, i encara no sé per quina decantar-me.

He intentat plantejar-me la qüestió objectivament, i no me n’he sortit; a cada argumentació hi trobo pros i contres. I, a sobre, la intuïció em falla; no es decideix per una de les dues propostes, i ni tan sols m’indica quin és el bàndol que em convé. Nou a nou, i ja em toca!

Em miro per últim cop els companys i, amb els sentits esmolats per l’adrenalina, m’adono d’un detall que fins ara m’havia passat per alt: la persona que tinc just al davant porta un bolígraf exactament igual que el meu! No és un dels incòmodes bic, que serveixen –en aquests nivells- per presumir falsament de senzillesa; ni tampoc un d’aquells bolígrafs de luxe i de marca, que et costen un disgust quan el perds. És una eina poc aparatosa però molt efectiva, per treballar i alhora disfrutar: sí senyor, ens podem entendre amb algú que té els mateixos criteris que jo en coses tan bàsiques com aquesta! I, sense dubtar, desfaig el darrer empat.

Concepció Saurí. Palafrugell

Imatge: Google

DESINTOXICACIÓ - Josep M Sansalvador

Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta  lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora  presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament  sense més dilació.

 -Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorguen els advertiments fets a l’hora, a algú que no ha volgut escoltar.

Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.

 Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust.

Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex–lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.

Josep M. Sansalvador. Sarrià de Ter, 2008

Aquest conte ha estat el guanyador, la setmana passada, de "El conte dels diumenges", de l'espai  "El Suplement" de Catalunya Ràdio, i llegit en l'esmentat programa el 23 de novembre de 2008.

DUES PINYES AMIGUES - Magda Ruiz

Vet  aquí que una vegada es trobaren dues pinyes dalt d'un arbre, i com que realment no tenien res a fer varen començar a explicar-se la seva vida. Una va dir que era allí perquè el vent, que du les coses d'un costat a l'altra, va fer que s'hi formés. L'altra va dir que hi havia arribat enganxada a les potes d'un ocell i així va nèixer al costat d'ella.

Les dues eren molt felices, estaven juntes i gaudien que tenien sol i veien com marxava a buscar la lluna, del ventet tafaner que els explicava què passava més enllà d'on podien veure, dels ruixats que tenien tanta força a la primavera, però que les deleien perquè pujarien fortes i ufanoses. També del que no havien pogut gaudir mai: de les glaçades. 

Tot disfrutant de la natura comentàven entre elles què farien quan estiguèssin plenes de pinyons. Per què servirien els seus fruits?

-Què creus que faran amb els meus fruits?, diguè la més jove.

-No ho sé. Amb els meus pinyons faran uns panellets dels més bons-, li va respondre.

-Doncs jo crec que dels meus pinyons, com que seran petits, en faran bossetes per vendre-les per fer la picada.

-De tota manera, va dir la primera, jo crec que m'agradaria quedar-me a l'arbre per sempre. Seria tant feliç veient passar les orenetes quan arriben i fan els nius, les cigonyes camí dels aiguamolls i els campanars de l'Empordà, així any rere any gaudint de la continuïtat de la vida.

-Doncs tens tota  la raó. Ara que ho penso, no he vist mai les aus quan marxen, ni les trelles de la tardor, ni quelcom que en diuen hivern, ja que em buiden i no m'entero del que passa.

Tant engrescades estàven amb les seves cabòries que no es varen adonar de l'arribada d'una gran au a l'arbre.No es van saber explicar si va ser un falcó, una àliga o qualsevol altre au de rapinya que es poden veure pels boscos. El que si va passar fou que una d'elles s'en va anar de cop a terra quedant totalment esbardellada i l'altra va anar ressolant, de pi en pi, fins a caure a un rierol. 

Quina tristor va envaïr les dues amigues. Separades, malmeses, però, tot i axí, les dues varen tenir el mateix pensament. És la última vegada que m'aturo a pensar en el demà. Millor mantenir el dia a dia i l'amistat.

Magda Ruiz. Girona.

CONTES DE CARRER (Basats en fets reals) - Gerard Bagué

La gossa

Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna  capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'armonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La Lucy, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un brí d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber,ni tan sols savia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.

La Lucy jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de lameva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyva les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en conexió directa amb la claveguera. Aquests pets, què a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. "No entenc per què li tens tanta mania", reblava.

L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien "més persona" la Lucy. El veterinari, al qual vaig recòrrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molts problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.

Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la Lucy. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a esmorzar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduïr el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària on han ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.

Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: "Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!".

És estrany que desitji amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.

Gerard Bagué

Inspirat en la gossa "Mussa", en plena convalescència

* Publicat al suplement Girona, de La Vanguardia,

del 19 de setembre de 2008.

* Foto: Google.

LA GATA -Jaqueline Miró-Krust

LA GATA

Hola mar! Avui hi ha marinada, estàs remoguda i enfadada. Et sento remugar, mentre des del balcó de La Fosca t'observo, tot acariciant el meu gat. Això em fa pensar en un conte que vaig escriure aquest hivern i que ara t'explicaré.

Era preciosa i es deia Mimí. Menuda, però esvelta i elegant, caminava com una reina. Es savia

admirada, contermplada. Uns ulls verds, grans, miraven sempre fixament, semblaven voler penetrar al fons de l'ànima, indagant amb la seva mirada de Gioconda els sentiments més profunds.

Li encantava prendre el sol. S'estirava lànguidament en una chaise-longue instal·lada en el jardí hon passava hores i hores voluptuosament, mig adormida, però sempre pendent de qui s'acostava, obrint els seus ulls de mirada profunda, que semblava que t'havia de despullar l'ànima.

Molt sovint m'asseia al seu costat, amb un llibre, procurant ser silenciós per no molestar-la. A vegades era francament insociable, rebutjant o acceptant les meves carícies segons l'humor del moment. Autoritària, vanitosa, però voluble com la mateixa lluna era capaç de ser mimosa, dòcil i humil per aconseguir el que volia. Aleshores no dubtaba a asseure's dolçament, com nomès sabia fer-ho ella, a la meva falda, rondinant amb una finor i una elegància que em feien caure a les seves mans sense remei.

Sempre m'ha agradat viatjar, veure mon, recòrrer pobles i muntanyes, conèixer gent nova... De tota manera les meves excursions no acostumaven a ser llargues a causa de la Mimí. No suportava moure's de casa. El seu jaç, els seus apetitosos àpats servits puntualment, el sol... No volia res més, i es negava en rodó a desplaçar-se encara que fos a hotels confortables, amb les màximes comoditats. Res la satisfeia. El seu amor per mí era un sentiment egoista i possesiu ja que tampoc consentia quedar-se sola. Em volia al seu costat, i, a ser possible, per a ella sola. Els estranys la disgustaven, procurant perdre de vista el més avila Mimí at possible les visites i recuperar la seva tranquil·litat i la meva persona.

Un dia, i cansat de tanta esclavitud, vaig decidir, per una vegada, prescindir d'ella i anarme'n uns dies fora. Vaig deixar la Mimí còmodament instal·lada amb una amiga mainadera que m'estimava com a un fill. Em va prometre cuidar d'ella en tot moment. Vaig marxar, no gaire tranquil, perquè els éssers possesius ens dominen i creen un complexe de culpabilitat constant, que ens impedeix ser feliços del tot. La nostra felicitat hauria de ser la seva, però els falta quelcom molt important: COMPARTIR.

Vaig ser fora quinze dies, feliç i sense preocupacions. Mentre tornava pensava quina seria la rebuda de la Mimí, coneixent el seu caràcter. No em sentia gaire tranquil. Vaig posar la clau al pany molt lentament, entrant tímidament, disposat a demanar perdó per el que fos. Però ningú es va presentar. El rebedor era buit. Caminant a poc a poc vaig cridar: Mimí! On ets? Ningú. Vaig recòrrer tota la casa, amb ansietat, arribant finalment a la cuina. Sobre la taula hi havia una nota, molt breu, concisa. Tremolant, ple de por i inquietud, em vaig disposar a llegir-la amb avidesa.

Deia: Marxo a Mèxic amb el Pepet (Se suposa que el Pepet, és el meu millor amic)

Què hi farem!Ja deia jo que tenies nom de gata... 

L'ENLLUSTRADOR - Jaqueline Miró-Krust

L'ENLLUSTRADOR

Quan a l'estiu , asseguda davant del mar, mirant-la,  em sento tant relaxada que, tancant els ulls, penso en altres vivències, no tant boniques i alegres com les que ella m'inspira, però que m'ajuden a pensar en lo feliç que soc poguent ser prop d'ella.

Un dia d'hivern, a Girona, passant camí del Mercat del Lleó, sota les voltes de Jaume I -i dic passava, perquè corrent com sempre, fins a aquell dia, no m'hi havia fixat mai-, el vaig veure.

Em va cridar l'atenció, sobretot, la seva pulcritud. Estava assegut en un petit taburet; al costat tenia la seva caixa d'eines plena de betums de diversos colors i de raspalls. Duia cabellera llarga i barba blanques, una camisa immaculada i pantalons impecables... I semblava feliç...

Un altra dia vaig tornar a passar per allà i també hi era. Treballava tot xerrant, enllustrant amb destresa les sabates a un client. Seguia tant correcte com sempre... I semblava feliç...

A partir d'aquell moment, quan passava per allí, camí del mercat, el buscava i sempre era sota les voltes. A mesura que passaven els anys, em vaig acostumar a veure'l. Sempre allà mateix, amb la seva camisa blanca immaculada, els pantalons irreprotxables i el seu etern somriure.

Un dia, però, no el vaig veure. Passaren alguns mesos fins que, anant pel carrer em va semblar reconèixer-lo. Estava assegut, com sempre, damunt del petit taboret, a la vora del carrer, però no tenia al seu costat la caixa d'eines, sinó una petita safata amb algunes monedes, que agraïa als benèvols viannants.

El cor se m'encongí. M'hi vaig acostar per saludar-lo.

Com es troba? -vaig preguntar-li, sense gosar dir res més. Ell seguí amb el seu somriure de sempre, la mateixa pulcritud, nomès que en portar la barba més curta el feia semblar més remenut.

Ja veu -em respongué tot somrient-, els temps canvien i la meva feina ja no està de moda. M'he hagut de retirar... I semblava feliç...

Vaig callar tot pensant que no tothom té la jubilació que es mereix. I cada vegada que passava per on ell estava, jo hi col.laborava. Un dia, però, vaig deixar de veure'l, per sempre més.

On deu ser?, em vaig preguntar. Possiblement en un lloc on les sabates, sempre netes, necessitin, malgrat tot, ser enllustrades i retocades per un home menut, de camisa immaculada i pantalons impecables, que llueix un etern somriure... i que sempre sembla feliç.

ELS CONTES DE L'AISA I LA MARIA I LES NOVEL·LES D'EN HAFDAL·LA

l'Aisa, en Hafdal·la i la Maria

l'Aisa i la Maria (dues bessones de 7 anys), i en Hafdal·la (12 anys), us recomanen, perquè passeu un bon estiu, alguns contes amb els que s'ho han passat d'allò més bé.
Vet aquí els títols d'aquests contes:

* MARIZUL, que somia, que somia, que somia..., de Bernardino Ribadavia i Maurizio A.C. Quarello

* BÈSTIES DE L'HORT, de Xavier Blanch i Marc Vicens

* EL BALL DEL TIGRE, de Malachy Doyle

* IMAGINA, de Norman Messenger

* BLANQUET, de Piers Harper

* LA SUPERMOSCA A L'ESCOLA, de Tedd Arnold

* ELS CORBS DE PEARLBLOSSOM, de Aldous Huxley

* EL GUARDIÀ DEL CARGOL DE MAR, de Chitra Divakaruni (novel·la)

* TÚNELS, de Roderick Gordon i Brian Williams (novel·la)

Comentaris:

... la Maria, ens explica algunes coses de MARIZUL: " És un conte de molta fantasia i imaginació. Tot passa en un somni. La Marizul viatja per diferents països i a cada un d'ells li fan un regal: un cofre amb tots els perfums, una banya per escoltar tots els sons, una bola de vidre per veure tot el que ella vulgui...

Somia també amb un rei que no es pot adormir per culpa d'un mag..."

... l'Aisa, ens diu del conte TANO, de BÈSTIES DE L'HORT: " En Tano és un gat que és el rei de la família. Un altra gat que es diu Brut, també vol ser-ho, i això provoca una baralla. En la baralla en Brut li fa mal en un ull a en Tano i així aconsegueix ser ell el rei..."

... en Hafdal·la, ens parla de TÚNELS i ens diu: " La història ens sitúa a Londres, on Will, el protagonista, descobreix un món subterràni, habitat per persones que fan les mateixes feines que els que viuen a fora. Estan organitzats de manera semblant i han d'obeïr les decisions i les ordres d'un grup que els controla i els domina.

Will descobreix que el seu pare, perdut feia temps, viu en aquests túnels i dedica els seus esforços a rescatar-lo d'aquell món... En Will trobarà el seu pare?..."

VA DE CONTES - María Curbet i Llover

Va de contes*

Una vegada hi havia un pintor que pintava mussols grocs i musaranyes verdes, orenetes blanques i granotes picallades d'un color taronja abutanat. I tothom li preguntava: "Perquè pintes amb colors que no són reals?". I ell, després de pensar-ho dues vegades, contestava: "Jo els veig així, amb els ulls de la imaginació i m'agraden i em complauen i si m'empipeu gaire agafaré el gat i el faré caminar damunt la tela del quadre i els colors s'escamparan ells sols: el blanc amb el negre, el groc amb el verd i el roig amb el lila. Restarà tot ple de petjades, de gat és clar."

Serà, com diria jo, una mena d'exèrcit d'escarabats en plena baralla. I a qui no li agradi que no s'ho miri.

Als nens i a les nenes segur que els hi agradaria tenir el quadre de les petjades de gat i penjar-lo a l'entrada de casa i poder explicar als amiguets de la manera com ha estat confeccionat. I mentre se'l miren i se'l remiren es fa fosc i darrera la porta hi ha un gat i un gos i aquest conte ja està fos.

- Conte escrit el 2003.

- María Curbet i Llover és membre del Club de lectura "Sant Narcís".

- Fotografia: Google.

DESTÍ, 'LA FRANCE' - Blanca Álvarez-Mató

Destí, 'la France'*

Crida la France, la France, i entorpeix la xafogosa pasivitat dels viatjers. Una ànima caritativa li ho confirma: "oui", a la France va aquest tren. Es tanquen les portes. Procuro allunyar-me d'ell al màxim. Sant Celoni. M'assec davant del noi, que s'ha assegut i que escriu, i segueixo els seus movimients mirant-lo de cua d'ull. La curiositat m'envaeix: ¿Què dimonis estarà escrivint? Sils. No m'atreveixo a preguntar. Girona. El vull conèixer, m'agrada. ¿Serà el sentiment recíproc? Figueres. Em mira i somriu. Portbou. Es disposa a baixar; abans, però, em dona el que ha escrit: "Crida la France, la France...

* Conte publicat a La Vanguardia, juliol 2007. Concurs contes curts de 100 paraules.

** Blanca Àlvarez Mató, va ser la guanyadora, en la categoria de menys de 17 anys, del II Premi de Narrativa, convocat pel Club de lectura "Sant Narcís".

* Traduït del castellà: Redacció blog.

* Imatge: Google. Redacció blog

CONTES DE CARRER (Basats en fets reals) - Gerard Bagué

L'oncle de les golfes*

Pels meus records infantils més reculats s'hi passeja, just abans d'anar a dormir, gairebé confós amb els somnis, un home cepat, coix i sense nom que apareixia del no res per fer-me jugar. Quan vaig néixer, l'any 43, feia cinc anys que l'oncle Joan s'amagava a les golfes de casa. De dia romania silenciós, invisible, matant les hores elaborant peces d'artesania. Els vespres, en companyia dels pares, xiuxiuejava i enganxava l'orella a Radio Pirenaica. Quan jo començava a encadenar aquell reguitzell de perquès dels nens impertinents i curiosos, l'oncle va marxar. Temien que l'ús de raó que m'havia de permetre entendre la seva situació també propiciés una fatal indiscreció infantil. Tots sabien que que es jugava el presidi o l'afusellament. La vida clandestina de l'oncle a les golfes era un secret molt ben guardat, inaccessible a la branca de la família afí al bàndol franquista, a veïns i bons amics de tracte diari. Però viure tants anys amagat no deixava de ser una manera de morir a poc a poc.

L'oncle Joan hauria travessat la ratlla de l'exili l'any 39, seguint les llargues corrues d'exiliats, si el seu escamot de soldats vençuts i famolencs no hagués tingut, a les acaballes de la guerra, una topada amb els feixistes al bosc de la Pobla de Lillet. Durant l'intercanvi de trets, que va deixar un mort de la banda dels nacionals, l'oncle va ser malferit en una cama. Va passar uns dies emboscat fins que el fill del barber del poble el va trobar moribund. Va tenir sort de caure en mans republicanes.

La família del barber el va curar i alimentar, i van fer avisar la família. La meva mare, exhibint documentació falsificada amb la foto del pare, va anar a buscar l'oncle i, amb una sang freda elogiada mil cops a les sobretaules familiars, va creuar amb ells tots els controls fins al refugi segur de les golfes.

Barcelona era una escala necessària per emprendre un exili ajornat durant masses anys. Però l'anonimat de la gran ciutat li va obrir noves perspectives. El món no s'havia aturat mentre ell s'amagava com una rata. Va retrobar un contractista d'obres de Bescanó que li va procurar nova identitat i li va oferir feina. Els primers anys es refugiava a les obres, però va anar prosperant amb l'embranzida de la construcció. Es va casar amb una bonica mulata dominicana, educada al Liceu Francès de Barcelona, i es va convertir en un reputat mestre d'obres a Santa Coloma de Gramenet. A mitjans dels cinquanta, amb uns viatges amb tren que eren tota una aventura pels més joves de la família, ja ens atreviem a visitar-lo.

Mentre algun guàrdia civil encara ens preguntava amb malícia pel seu parador, resulta que l'oncle Joan vivia tranquil.lament a Barcelona, convertit en un respectat ciutadà que el dia de la exaltación al trabajo de 1955 rebia de mans de José Solís Ruiz, un capitost del franquisme conegut com "la sonrisa del régimen", el títol de millor paleta d'Espanya. Encara conservo les medalles dels "premios de albañileria" que li va atorgar el franquisme , amb una bandera "rojigualda" que s'ha descolorit fins al punt que, si no fos per la inscripció, podria fer-se passar per una vella condecoració republicana.

L'oncle ens va donar una darrera mostra de coratge. Quan va patir l'infart, no va voler que avisessin ningú i es va estirar al llit amb la dolorosa acceptació que havia arribat la seva hora. La tia guarda una devoció exemplar a la memòria del seu home. Durant 40 anys, no ha gosat tocar els seus estris d'afaitar de la lleixa del lavabo: una maquineta, una brotxa resseca i una ampolla de Floïd.

Gerard Bagué

Basat en els records d'Alfons i Lluís Mateu,

nebots de Joan Mateu

* Publicat al suplement GIRONA, de La Vanguardia

del divendres 20 de juny de 2008

* Imatge: Google.