LA FRASE DE CAPÇALERA

"Els contes no han estat escrits per adormir els infants, sinó per desvetllar els adults"

Michel Hindenoch


dilluns, 24 de novembre del 2008

DUES PINYES AMIGUES - Magda Ruiz




Vet  aquí que una vegada es trobaren dues pinyes dalt d'un arbre, i com que realment no tenien res a fer varen començar a explicar-se la seva vida. Una va dir que era allí perquè el vent, que du les coses d'un costat a l'altra, va fer que s'hi formés. L'altra va dir que hi havia arribat enganxada a les potes d'un ocell i així va nèixer al costat d'ella.

Les dues eren molt felices, estaven juntes i gaudien que tenien sol i veien com marxava a buscar la lluna, del ventet tafaner que els explicava què passava més enllà d'on podien veure, dels ruixats que tenien tanta força a la primavera, però que les deleien perquè pujarien fortes i ufanoses. També del que no havien pogut gaudir mai: de les glaçades. 

Tot disfrutant de la natura comentàven entre elles què farien quan estiguèssin plenes de pinyons. Per què servirien els seus fruits?

-Què creus que faran amb els meus fruits?, diguè la més jove.

-No ho sé. Amb els meus pinyons faran uns panellets dels més bons-, li va respondre.

-Doncs jo crec que dels meus pinyons, com que seran petits, en faran bossetes per vendre-les per fer la picada.

-De tota manera, va dir la primera, jo crec que m'agradaria quedar-me a l'arbre per sempre. Seria tant feliç veient passar les orenetes quan arriben i fan els nius, les cigonyes camí dels aiguamolls i els campanars de l'Empordà, així any rere any gaudint de la continuïtat de la vida.

-Doncs tens tota  la raó. Ara que ho penso, no he vist mai les aus quan marxen, ni les trelles de la tardor, ni quelcom que en diuen hivern, ja que em buiden i no m'entero del que passa.

Tant engrescades estàven amb les seves cabòries que no es varen adonar de l'arribada d'una gran au a l'arbre.No es van saber explicar si va ser un falcó, una àliga o qualsevol altre au de rapinya que es poden veure pels boscos. El que si va passar fou que una d'elles s'en va anar de cop a terra quedant totalment esbardellada i l'altra va anar ressolant, de pi en pi, fins a caure a un rierol. 

Quina tristor va envaïr les dues amigues. Separades, malmeses, però, tot i axí, les dues varen tenir el mateix pensament. És la última vegada que m'aturo a pensar en el demà. Millor mantenir el dia a dia i l'amistat.

Magda Ruiz. Girona.