MANS - Dora Serra i Espada

N’estava orgullosa de les seves mans. Eren  ben blanques, de pell fina, com de paper de seda, de dits llargs i ungles rosades i fortes. A més, eren destres. Sabien fer de tot: ganxet, cosir, tant brodar com sargir, dibuixar, planxar... el que fos. Tants anys d’usar-les com a eina de treball i seguien sent la part del seu cos que més admirava. A l’hivern les cobria amb uns guants de llana perquè el fred no les malmetés. Retallava les ungles cada setmana quan s’asseia  davant el cove de la costura, abans d’agafar la planxa i començar la tasca de tot un dia repassant camises de cotó, emmidonant colls i punys... li quedaven ben cansades al vespre i fins unes butllofes començaven a formar-se als seus palmells. S’hi posava una crema i en un parell de dies ja tornaven a fer goig. Les amagava de la mirada de la mestressa, envejosa de la seva pell fina i blanca. Només les mostrava amb orgull al seu Gerard, els dies festius que podien trobar-se en aquella placeta amb una font i uns arbres olorosos que cada any, a finals d’hivern s’engalanaven de flors grogues, molt oloroses. Ell les contemplava orgullós i les tocava amb les seves, tan endurides a causa de la seva feina de paleta. Quina diferència de mans! Reien de notar tanta diferència. Però tant les unes com les altres sabien acaronar i ser tendres i transmetre confiança i amor. 

De ben menuda, als vuit anys, la Maruixa ja era una experta toquillera. Aquelles mans ja estaven avesades al treball dolç de la llana i el ganxet. Els seus mantons semblaven ales d’àngel. En podia fer un cada dia. Les companyes toquilleres del poble, l’envejaven i li posaven traves perquè no fos sempre la perfecta  mentre treballaven totes plegades, a ella, la Maruixa, li posaven a la falda el llibre de contes que la mestra els havia donat a l’escola, i la feien llegir. Ella llegia i treballava. I tot ho feia bé. Quan arribava la nit, abans d’anar al llit, es rentava les mans i se les untava amb una mica d’oli perquè es mantinguessin suaus i blanques.

El sou que en treia de la feina de ganxet era tan minso que, als dotze anys va haver de deixar l’escalfor de la casa paterna, malgrat les llàgrimes de la mare que perdia l’ultima de les seves quatre filles, per anar a servir a Barcelona. Fins la mestra del poble va plorar la marxa de la Maruixa perquè li dolia que aquella noieta fos una més dels immigrants de la gran ciutat. Li sabia greu que la seva capacitat intel·lectual quedés interrompuda. Li deia a la mare: senyora Maria, deixi que doni classes extra a la seva Maruixa. És una nena intel·ligent i mereix una millor formació per a guanyar-se la vida el dia de demà. Pensi que la Maruixa a més de tenir bones mans per a tota mena de feines i labors, té un intel·lecte despert que s’hauria de cultivar, que és un bon negoci la cultura. Ni el pare ni la mare entenien aquests arguments de la mestra i la Maruixa va ser enviada a Barcelona, a casa d’uns cosins que s’’ocuparien de buscar-li una bona casa on anar a servir. Era l’unica sortida per a una noia de poble dins de la ciutat: entrar de minyona en alguna casa bona. De res no serviren les súpliques de la bona professora. La Maruixa, tota sola, un dia va agafar un tren que la va portar a la gran ciutat i els parents li van trobar aquella casa bona on anar a servir, una casa del carrer Balmes, d’aquelles famílies que podien tenir tres i quatre minyones per a diferents tasques.

La Maruixa havia de demostrar el seu valer i les seves mans atenien totes les feines, fins les dures de rentar roba i fregar el terra. Ni tan sols tenia una mica d’oli per amorosir-les a la nit quan anava al llit, cansada de trescar tot el dia. Es mirava les mans i patia, temorosa de perdre la blancor i la finor.  

Aviat, la mestressa va descobrir les habilitats de la noia i aquelles mans van deixar de fregar i rentar olles i cassoles per a passar a ser la cambrera, la cosidora, i també la mainadera d’una colla de criatures a les quals banyava, vestia, pentinava i acompanyava a escola i en acabat l’horari  escolar els ajudava a fer els deures cosa que li va permetre aprendre a escriure millor, a dibuixar i a conèixer més a fons els estudis primaris. Com recordava la mestra del poble i les paraules que deia a la mare la cultura és un bon negoci...De moment, el fet d’aprendre més de lletra li obria unes portes invisibles cap a un món misteriós: el dels llibres i els seus contes i les seves històries i aquest fet la feia feliç.

Mentre habilitava les mans i l’intel·lecte, el seu cos es desenvolupava, passava totes les malalties infantils igual que els nens i es transformava en una dona. Seguia tenint cura dels petits de la casa però es podia donar el plaer de llegir novel·les de la mestressa i anar agafant confiança en ella mateixa i saber construir-se una cuirassa contra els agents exteriors del seu entorn, en resum, sabia què volia i com podia aconseguir-ho sense deixar de ser dolça, amable i dòcil. De tant en tant, encara la capficava el fet de les seves mans blanques, fortes i ben modulades. No volia pas fer-les malbé; eren com un joiell per a ella. Ara, quan arribava la nit, s’hi posava cremes que les deixaven ben suaus.

La mestressa la va saber apreciar mentre estigué a la casa i fins després, quan es va casar i va formar la seva pròpia llar. Ella era la minyona mainadera i la mestressa era la senyora, però en el fons i amb els anys, van ser dues bones amigues, fins capaces de compartir secrets. Però ai8xò va passar molts anys després, viscuda ja l’experiència d’una guerra i quan ja els fils de l’una i l’altra es feren grans. Ara encara era una noia jove que només vivia de somnis.

Un dia va conèixer aquell galant paleta que sempre cantava mentre treballava en la construcció de noves cases per aquella zona. Ell li parlava des de dalt de la bastida i la Maruixa, de primer s’avergonyia de mirar-lo, però com que el veia cada dia en anar a buscar els nens a l’escola i en tornar-los cap a casa, va acabar per saludar-lo i per parlar-li amb signes. Els nens li deien, mira el teu xicot que canta per a tu...

Els dies de festa, l’esperava aquell galant cantaire a la cantonada de la casa on treballava i passejaven junts. Les mans del paleta, robustes, endurides pel ciment, potents, eren, paradoxalment, dolces i tendres i desprenien un estrany sentiment de fidelitat, s’entrelligaven amb les seves, tan fines i blanques i, també, al mateix temps, fortes, fermes i tossudes.

Festejaren durant vuit anys. El noi, en Gerard, fill d’Horta, s’estava construint una casa al nou barri de can Quintana. Quan l’enllestís es casarien i hi viurien amb els pares i un germà solter, el gran, que ja l’anomenaven conco perquè creien que a la seva edat ja no es casaria.

Abans d’acabar les obres, la mare del xicot va tenir un atac de feridura. Tres homes paletes no podien atendre-la bé. Calia avançar el casament. Necessitaven unes mans femenines que es fessin  càrrec de la llar.

Avui, festa de Nostra Senyora de Montserrat, en Gerard ha posat l’aliança d’or al quart dit de la mà esquerra de la Maruixa  i  allí s’hi  quedarà per sempre.

Ara, la nova senyora Maruixa, perquè és costum donar títol de senyora a la dona emmaridada, avesada a trescar, se’n surt bé com a mestressa de la llar i infermera de la sogra, la qual, asseguda en una cadira de rodes, s’esforça, en va, a seguir portant les regnes del control domèstic. La nora s’hi va adaptant i sap acontentar-la i anar fent la seva.

A les nits, al costat del seu Gerard, li sembla que està al Paradís.

Així anaren passant els dies, les setmanes i els mesos.

Els dies, no obstant, eren ben feixucs tot i que mai no l’havia espantada la feina, però enyorava els nens del carrer Balmes que havien esdevingut els seus germans i fills, tot alhora, durant la seva adolescència. Enyorava els cartipassos escolars i els dibuixos i els llibres i novel·les que ara no eren al seu abast. Era la mestressa, la senyora Maruixa, i les veïnes la lloaven per la seva feina ben feta, pels seus bons modals i per tractar bé aquella sogra malalta. Li miraven les mans i les lloaven: eren ben boniques malgrat la dura feina que li tocava fer cada dia.    

Els dilluns, que tocava fer bugada, es passava tot el matí al safareig. Les seves fines mans acabaven la jornada embotides i vermelles. Amb el temps, a cada rentada, la pell se li esberlava i les falanges li sagnaven. En arribar el fred de l’hivern va haver de suportar la tortura dels “penellons” que encara feien més insuportables les bugades! Però era la seva bugada, la de l’home que estimava i la família que havia acceptat de bon grat. Plorava per les seves mans i ja no sabia com tractar-les per continuar tenint-ne cura.

Recorda encara aquell dia de la primera bugada. Tenia el pati ple de roba estesa. S’havia entretingut a estendre-la amb ordre: els llençols voleiant en un filferro com banderoles de festa major; els mitjons aparellats, semblants a punts suspensius; les samarretes dels homes, les camises, els calçotets, com els instruments d’una orquestra... la roba de la sogra: un munt de calces i de draps de tovallola que calia posar a estovar cada dia —a la pobra dona se li escapava el pipí— com anuncis publicitaris... Allà, en un racó, les seves peces particulars: aquelles camisoles de cotó i de seda, tot fent conjunt amb les calces i els sostenidors, amb puntetes i brodats, que ella mateixa s’havia anat cosint, durant els anys de festeig; el vestit estampat per als dies de festa, i el gros davantal que es posava a la cuina, no fos cas que algun esquitx d’oli li embrutés la bata ratllada o el vestit de floretes menudes...

Els ulls i el cor li somreien.

No s’havia adonat de la presència de la sogra que, amb les mans arrapades a la barana de la cadira de rodes, aquelles mans mig deformades i dures com urpes que estrenyien tot allò que tocaven, sempre a punt d’escanyar, l’havien fet avançar pel pati i ara la tenia a tocar.. Mig arrossegant les paraules que, com les mans,  es negaven a obeir el seus impulsos, li digué:.

—Aquests llençols no blanquegen prou! Aquí hi falta lleixiu! Aviat semblarà un corral de porcs, tot plegat! Moltes puntetes i punyetetes i no saps fer una bona bugada! De què serveixen les teves blanques mans?

La sogra, antiga bugadera d’Horta, estava tan orgullosa del seu ofici  que tenia una por cerval de ser la rialla del poble si els seus llençols deixaven de blanquejar. Trobava aquella nora massa remilgosa, amb posats de dona de ciutat, que sempre parlava amb paraules fines; ni un simple renec no sortia de la seva boca! Certament que la tractava amb dolçor, però ben segur que es creia superior i tot ho feia per tenir el seu noi de part seva i algun dia li descobriria algun gros defecte, pitjor que aquell de la bugada poc blanca....

La Maruixa tenia ganes de contestar airada, i al mateix temps, les ganes de plorar li escanyaven la veu. Va pensar que més bé se’n sortiria si callava perquè aquella sogra tenia una llengua massa esmolada i deia unes coses que la Maruixa mai no havia sentit en els anys de servir en la casa bona.

—Perdoneu, mare bona. Si em guieu vos, segur que la bugada sortirà més blanca d’ara en endavant.

La sogra va quedar tan parada d’aquesta resposta inesperada, que va tornar cap al menjador sense respondre. En el fons estava satisfeta de veure una nora que es deixaria instruir. 

La va instruir en l’ofici, és ben cert, però  sempre amb renys i grunys. Mai no li va dedicar una paraula de lloança!

Però com que la Maruixa, a més de tenir unes mans hàbils, era llesta com un esquirol i comptava amb el suport del seu home, que sempre la defensava i li donava la raó, va saber adaptar-se a totes les situacions, aguantar xàfecs i mals caràcters i anar-se imposant, suaument, als sogres, al cunyat i a tota la parentela que es presentés. 

Va quedar embarassada i aviat seria mare. La felicitat del pròxim esdeveniment li donava forces per a encaixar qualsevol adversitat. En seu interior es va prometre que si tenia una nena, mai no li deixaria fer bugada. Les mans de la seva filla serien hàbils, blanques i fines i no sagnarien les seves falanges!

Va néixer una nena i després un nen i un altre. La sogra va aguantar quatre anys en la seva cadira de rodes. S’havia tornat més tendra i, de vegades cridava la Maruixa amb veu endolcida perquè li portés la petita al seu costat, i li cantava cançons de La Mare de Déu, quan era xiqueta...

Era la manera de ser agraïda amb ella, pensava la Maruixa. No en sabia més! Fins la va estimar: era una dona tan esquerpa, tan desvalguda, que res li costava a la Maruixa de compartir amb ella la felicitat que gaudia amb el dseu Gerard i els seus tres fills. La sogra va morir en pau, al costat d’auqella família que sempre la va respectar i aguantar el seu mal caràcter. Van ser les mans de la Maruixa les que li van tancar les parpelles.

El germà conco, vés per on, s’havia casat! Ara només quedava el sogre, home callat i treballador que s’havia adaptat als gustos de la nora i la deixava fer, i el marit, tan atent i galant com quan, molts anys enrere, cantava cançons tot construint parets.  

Van venir temps de guerra, temps de fam, temps de misèria i després temps de pau, d’anar construint poc a poc un món nou.

Ja no calia fer bugades. La tècnica del homes havia inventat màquines que lliuraven tantes dones de treballs escarrassats. Les mans de la Maruixa no van tornar-se a clivellar ni a passar el dolor de s penellons a l’hiver. Les mirava i sentia pena de veure-les plenes de pigues i unes venes boterudes que les malmetien. Només les ungles continuaven rosades i ben formades. Ja tant se li’n feia de les seves mans. Li preocupaven més les de la seva filla, que acaronava i els hi posava pomades quan la nena es deixava.

 Han passat molts anys. Ja no hi és ni el sogre, ni el cunyat conco ni el marit de mans encimentades, ni els fills que es van anar casant i portant nova mainada que omplia aquell pati de rialles.

La senyora Maruixa juga amb els seus néts, asseguda en una cadira de rodes, recita versos apresos en aquell poble on va fer de toquillera, canta cançons dels cuplets que va aprendre al costat del seu Gerard i les seves mans, malgrat estar arrugades, plenes de benes i pigues, encara són boniques de mirar. La seva pell, com paper d’estrassa setinada, sap acaronar la pell tendra dels infants.

Dora Serra i Espada (Barcelona)

1er premi Joan Casanelles

I DESPRÉS SILENCI - Jesús M Tibau

I DESPRÉS SILENCI

 un conte contra la guerra*

L’aire dels carrers és massa espès, d’una densitat que aclapara. Una boira opaca vigila les cantonades i transita impune per la buidor del poble, com un fantasma que no dorm ni a les nits més tranquil·les. Però no es tracta de boira, sinó de pols, d’una pols de runa agonitzant que ens recordarà per sempre la misèria dels hòmens. Pols, boira, por… tant hi fa, el vell no deixarà que entrin a casa. Té ben tancades les portes, les finestres, els porticons, i per més seguretat, s’hi gira d’esquena, abocat vora la llar de foc, concentrat en el fum tebi de la pipa.

.

De tant en tant s’endormisca, acaronat per l’escalfor de les brases. Fa temps que va perdre l’oïda, com tantes altres coses, però en dies com aquests això és un privilegi dels anys. El desperta un so llunyà, esmorteït, ofegat per unes orelles cansades, alguna cosa semblant a una traca. S’imagina els carrers guarnits de festa, les banderes de colors, el jovent ballant al so de la xaranga, com als seus anys bons, quan festejava la Maria. Gairebé la pot veure, vestida de diumenge, mirant-lo de reüll i tapant-se el riure amb la mà, coqueta.

.

El so es fa més potent, les parets tremolen, i ell té un últim desig d’aixecar-se, sortir al carrer, unir-se a la gresca; però s’ho repensa. No són trompetes, ni petards, ni riures el que s’atansa, sinó una pluja de vergonya i de bombes, que apagarà per sempre els records d’un vell i el foc de la seua pipa.

* Conte que forma part del recull "Postres de músic" (Ed. Empúries)

Jesús M. Tibau, és escriptor i Coordinador del club de lectura de Tortosa.

EN MENUT, UN GOS PETENER - Dora Serra i Espada

Dedicat als meus renebots SerrA [Guillem, Maria, Aisa, Hafdal·la, Aina, Clara i Bernat]

Una tarda d’estiu, en Menut, que encara no sabia que aquest seria el seu nom, va deixar la companyia de la mare i els tres germans que no feia més de trenta dies que havien nascut, i va considerar que ja era prou ferm per aventurar-se a viure la seva pròpia vida sense escoltar la veu ploricosa de la mare: em matareu d’un salt del cor! M’esteu xuclant l’ànima! Sou una colla de golafres i mal educats! Així us trepitgés la màquina de batre i us perdés de vista! De segur que la mare sabia el que es deia i tenia tota la raó del món: eren una colla de golafres, allí tots xuclant de les mamelles de la mare que cada dia estava més pansida i els quatre gossos germans anar creixent i fent anar la cua batzim-batzam, com un espantamosques vulgar. Oh i el pitjor del cas és que si badaves una mica et quedaves sense mamella per xumar i apa! A menjar una papallona que passava en un vol ras, o una llagosta d’aquelles que saltaven com boges entre l’herba mig seca de ran del camí...

En Menut se sentia valent per córrer aventures, sortir a conèixer món i triar-se una família.

Va travessar el camp de patateres que hi havia prop del mas, va travessar un camí de carro, una reixa de ferro, una carretera asfaltada, va esquivar un cotxe, una camioneta, va gratar l’herba de la cuneta, la va tastar i va arxivar aquell gust amarg en un racó del seu cervell, decidint espontàniament que serviria per purgar quan estaria amb la panxa massa plena.

Camina que caminaràs entre mates de farigola, llentiscles i ginestars, les seves orelles van sentir els passos d’un home que baixava la muntanya carregat amb un feix d’herba, no pas com la de la cuneta, sinó verda i olorosa com aquella que havia vist rosegar als conills de les gàbies que hi havia al mas on havia viscut fins feia un munt de temps impossible de calcular, li semblava que molt! Perquè tenia una gana!

Quan l’home passà ran seu, en Menut va bellugar la cua en senyal de bona acollida i fins va procurar enlairar les orelles i ventar-les endavant i enrere, senyal d’amistat i alegria. L’home se’l va mirar i va dir: Ai Menut, Menut, què en farem de tu? Seguidament va fer petar els dits de la mà dreta i el gos va fer un bot enjogassat. L’home va travessar la carretera i enfilà uns carrers desconeguts, mentre el gos el seguia quatre passos enrere, sense perdre’l de vista. Es va aturar davant d’una casa amb porta de fusta i vidres de colors, la va obrir i abans de donar temps al gos per decidir què havia de fer, la porta es va tancar davant dels seu morro. En Menut va fer un petit grinyol, es va asseure sobre les potes del darrere i va esperar. El temps corria, ho notava perquè el sol que de primer li escalfava el llom esquerre, ara amb prou feines li aclaria el llom dret. Això volia dia que aviat vindria l’ombra i la fredor de la nit. En Menut ploriquejava i fregava el morro al replà davant de la porta de fusta i vidres. Esperava l’home del feix d’herba i l’home no sortia!

Per fi es va obrir la porta i va treure el cap una dona amb un davantal i una escombra: aquesta deu ser la mestressa, es va dir en Menut, faré una remenada de cua a veure si li agrado. Va remenar la cua, va bellugar les orelles, va grinyolar dolçament i la dona, palplantada, mirant-lo i res més. Aleshores va sentir els passos de l’amo, perquè havia decidit que aquell seria el seu amo, l’home del feix d’herba.

—Encara és aquí aquest gos petener? —Va dir amb veu de bon humor. Potser ens l’haurem d’afillar.

La dona va somriure, es va ajupir i li va passar la mà per sobre  l’esquena. Quina delícia! Allò era més agradable que la llengua de la mare! El Menut va fer quatre bots entorn de la dona de l’escombra i va mirar cap dintre d’aquell rebedor on s’endevinava la silueta de l’home. Es va jaure amb les podes del davant ben estirades i el morro repenjant-s’hi suaument i amb els ulls ben oberts, mig plorosos, suplicants, els mirava tots dos, ara l’amo, ara la mestressa.

—Menut, vine aquí! —era la veu de l’amo.

 D’un bot es va posar dempeus sobre les quatre potes i, amb el cor ple de joia, avançà cap a l’home i li va llepar la mà. 

Aviat es va acostumar a la nova llar. Era ben diferent del mas on havia nascut, sempre al ras, entre gallines i oques, eines del camp i de tant en tant el pagès que es treia del davant tota la gossada amb una guitza o la mestressa que deixava en un perol les restes del dinar o els ossos que abans havien pelat la colla de treballadors. En aquesta nova casa hi havia ordre, disciplina i un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc. Aquesta era la frase que repetia sovint la mestressa que es deia Evelina, perquè així l’anomenava l’amo i ell al seu torn, es deia Rafel. L’Evelina era amable però s’havien de complir les seves ordres sense protestar i ai d’aquell que no les complís! La primera vegada que se li va escapar el pipí al Menut va ser a la cuina. La mestressa va fer un xiscle i va dir:

—Això no ho repetiràs mai més! El pipí s’ha de fer al racó del fons de l’eixida!

El va agafar pel collar de pell negre que li havien posat el primer dia, un collar molt bonic amb el seu nom gravat: Menut, i el va portar davant de l’urinari pels gossos.

—El pipí, aquí i la caca també! Recorda-ho bé!

Li va costar tres dies de recordar-ho i l’Evelina no el va perdonar ni una vegada. Tant de dia com de nit, l’agafava per la corretja i cap a l’urinari de gossos! El quart dia ja no va necessitar que l’avisessin. Quan va estar llest, va anar a trobar la mestressa i feia un posat tot content, assegut sobre les potes del darrere, bellugant la cua i les orelles i esgarrapant-li el davantal amb la pota dreta. Ella el va entendre. Van anar tots dos cap al racó de l’eixida i va tenir el primer premi: un tros de coca ensucrada de la que havia sobrat de l’esmorzar.

Va viure moltes aventures en el seu nou domicili. Va fer coneixença amb les gallines, els conills, els ànecs. Aquests eren força entremaliats i de vegades el picotejaven. El Menut els bordava i empaitava i els ànecs cridaven i obrien les ales i corrien pels parterres de flors i enmig dels enciams, fins que la mestressa treia el cap per la finestra de la cuina i els escridassava i tot tornava a l’ordre.

En Menut va créixer, no gaire, perquè era un gos petener i aquesta mena de gossos sempre són esquifits: un parell de pams de llargada, una mica menys d’alçada i para de comptar. Estava gras, això sí, perquè descansava i menjava bé. El pèl se li va enfosquir com de color de cafè amb llet i l’orella esquerra, quan va créixer, no s’aguantava ferma i dreta com l’altra, es torçava com una fulla pansida. Tenia una taca negra sota la barbeta i això li donava un to de distinció. L’amo, en Rafel, va començar a emportar-se’l a la muntanya quan anava a buscar herba pels conills i en Menut era el gos més feliç de món. Quan veia altres gossos els bordava que era com si els saludés. Un dia va veure una gosseta tota negra que anava perduda i sense collar i se’n va enamorar. Volia que l’amo la portés cap a casa però en Rafel no estava per enamoraments: li va fer un crit i la va amenaçar amb el bastó perquè s’allunyés del seu camí.  En Menut va tornat cap a casa tot moix i quasi empipat amb l’amo. L’endemà passat, quan tornava cap a la muntanya, l’home va dir: Mira Menut, si trobes la teva enamorada, parla-li i acompanya-la tan com vulguis, però no me la portis a casa. M’has entès? Tens permís per festejar.

En Menut va trobar la seva enamorada prop del forat del vent i van viure una dolça aventura d’amor durant tota un setmana, cada tarda de les cinc fins que es ponia el sol. Quan fosquejava, en Rafel sortia a la porta de casa i xiulava: Xiiit, Menut, cap a casa falta gent! El gos, obedient, tornava al seu cau, perquè, en el fons s’estimava més l’amo i la mestressa que no la gosseta negra que ja començava a fer-li nosa.

Els dies i les setmanes anaven passant i els ànecs van créixer el suficient per a ser portats a la gallinaire que els va vendre a la seva parada del mercat. Les plomes fines com a borrissol de la panxa dels ànecs van servir per fer un coixí que l’Evelina va col·locar sobre el balancí amb una funda tota plena de dibuixos de molts colors que ella, la molt traçuda, havia cosit. També van anar passants les cries dels conills que cada diumenge un servia per donar bon gust a l’arròs a la cassola que l’Evelina preparava. Una bona ració d’ossos amb una mica de tall, servien per alimentar el Menut. Els trobava deliciosos!

Un dia en va passar una de molt grossa quan era a la muntanya a collir herba amb en Rafel: l’amo anava fent el seu feix i el Menut seguia les evolucions i va veure com una serp s’entaforava entre l’herba i s’encauava dins del feix. Quin patir, pobre Menut! Va començar a bordar, a esgarrapar els pantalons de l’amo que volia muntar el feix a l’esquena. L’amo no l’entenia i es començava a enfadar. Li va clavar una patacada a les costelles perquè el deixés tranquil. El Menut va grinyolar i es va apartar. L’amo caminava muntanya avall amb el feix a l’esquena i el Menut el seguia tres passes enrere sense deixar de grinyolar, atent al que podia succeir. Aquella serp era astuta i s’amagava ben quieta entre l’herba, esperant el moment de sortir rabent i clavar els seus ullals verinosos al cos de l’home. Sentia l’olor de la seva pell, de la sang humana que tant li agradava i la feia créixer forta i arrogant... Ja eren a la carretera, ja deixaven pas als cotxes i tiraven carrers avall, cap a la casa amb la porta de fusta i vidres de colors... El Menut grinyolava cada vegada més sovint i més fort, tant que l’amo es posava nerviós: però què coi li passa en aquesta bèstia? Tant de mal t’he fet amb aquell copet a les costelles? Què vols? Per què m’estires els pantalons? Què passa?

En Rafel va descarregar el feix davant de la porta en el moment que la serp treia el cap entre l’herba i la corda del lligam. El Menut s’hi va tirar a sobre com un llop, la va enganxar pel coll i la serp se li va entortolligar al morro. Sort va tenir de l’amo que va ser amatent a ajudar-lo i treure-li de sobre aquell rèptil llefiscós i esmunyedís.

Van fer tant de soroll que va sortir l’Evelina i fins uns quants veïns. L’amo, entenent la gesta del gos, va explicar l’experiència viscuda i tothom va aplaudir el Menut que es va sentir tan important com el rei de la selva.

En Menut va passar l’hivern fent algunes excursions amb l’amo, també va tenir tres aventures amb gosses forasteres que l’enamoraven, però que aviat el cansaven: una de pèl blanc i morro allargassat, quasi el va embogir d’amor. Era tan bonica! Però la gossa s’estimava més contemplar-se en el mirall de l’aigua dels bassals amb clapes de gel, que no pas complaure en Menut amb les seves arrambades amoroses. Va, aquestes femelles presumides no em faran mai el pes! Es deia en Menut per consolar-se en veure’s mig rebutjat. I així s’acabava l’aventura i en començava una altra.

Ara, feia dies que jeia dins la seva barraca, perquè tenia una casa de fusta que li va fer en Rafel els primers mesos de conviure amb ells, que era tan còmoda, amb palla neta que la mestressa tenia cura de canviar sovint, sense la molèstia dels ànecs, veient com queien unes volves de neu que tot ho emblanquinaven i un plat d’aigua i un altre de menjar que mai no li mancava, el Menut era el gos més feliç del món.

—Et fas vell, Menut, i dropo! —li deia en Rafel quan el contemplava ajagut , tot llepant-se una pota suaument.

Més dropa era la tortuga! Feia unes setmanes que convivia al pati amb les quatre gallines i el gall. Era un regal que la gallinaire li havia fet a l’Evelina el dia del seu sant, tot i que la mestressa deia que ja estava farta de tenir cura de bèsties, que per això ja havien desbaratat els conillers i aviat traurien el galliner, que tots plegats ja s’havien fet massa grans per tenir tanta feina,.  Que a ciutat no cal tenir aviram a casa, que ja hi havia molts supermercats on la gent es proveïa de tot i que l’Ajuntament s’havia tornat molt exigent en això de la sanitat.

—Una tortuga no et donarà gens de feina, Evelina, que és una bèstia molt discreta i només amb un tomàquet al dia en té prou i de sobres, que ella sola s’espavila i no cal ni que li facis un cau: també se’l sabrà procurar tota sola!

Veritablement, la tortuga era una bèstia pacífica i més gandula que en Menut i els seus amos: quan havia fet la volta al pati, mirava el gos amb uns ulls que semblaven dos caps d’agulla, arronsava el coll, com aquell que plega un tovalló i l’entaforava dins de la closca. Si podia, es quedava dins de la barraca del gos, sense moure’s durant hores. El Menut s’hi va acostumar i de tant en tant li llepava aquella closca grisa i escamosa.

I així va passar l’hivern i va tornar el bon temps, però les anades a la muntanya a fer herba pels conills ja era història passada. Ara l’amo només s’aventurava a la recerca de bolets quan arribava la tardor i encara no massa sovint. És que l’amo també s’havia fet vell, prou que se n’adonava en Menut. Quan feien una pujada panteixava de valent. S’asseia a fer una cigarreta i li deia al Menut: Ai, nano, si l’Evelina ens veiés, quin escàndol que organitzaria! En Menut remenava la cua i refregava el morro contra els pantalons de l’amo, tot content de ser còmplice del seu secret. No entenia quin gust trobava l’home en xumar aquella cigarreta que només el fum ja feia esbufegar el gos. Oh, i en Rafel tossia com un rellotge batallant les campanades de les dotze!

I van passar més estius i tardors i hiverns...

L’amo es va posar malalt i no sortia de casa. El menut es passava el dia ajagut davant la porta del dormitori fins que l’Evelina el feia fora perquè anés a menjar a la seva barraca i a fer el pipí. El Menut patia perquè notava que aquella olor que desprenia la humanitat de l’amo, s’anava esvaint.

Fins que es va fondre.

En Menut va udolar i va sortir cap al pati, tot cercant en va la olor de l’amo que s’allunyava entre el vent i el sol.

Després d’aquella experiència tot va canviar en aquella casa. L’Evelina no tenia cura d’en Menut ni donava un tomàquet a la tortuga. Només feia un ram de flors i les posava davant d’una retrat d’en Rafel.

En Menut va seguir el camí que havien fet el dia que s’emportaren l’amo dintre d’una caixa de fusta color d’avellana. Va tornar al bosc, entre llentiscles i romanins. Hi va tornat cada dia mentre va aguantar-se dempeus. Els seus ulls s’humitejaven i la cua ja no bellugava batzim-batzam. Al vespre, quan el sol ja no li esclafava el llom, tornava cap a la casa de la porta de fusta i vidres de colors. L’Evelina l’esperava. Tots dos junts, seien al menjador a mirar la tele.

Dora Serra i Espada (Barcelona)