RECORDS D'UNA VIDA - Núria Anglada (Palafrugell)

Temps. Irremediablement passa el temps. Ahir va ser un altre dia. El que va passar ahir forma part del passat, del record, de la història, la nostra història. Només això. Els fets, les paraules, les mirades, els somriures, els plors, tot. Res dura una eternitat. Tot acaba, igual que va acabar l’ahir, igual que acabarà l’avui, el demà, les setmanes, els mesos, els anys.

Recordo els dies que vam passar junts i que avui queden tan lluny. Era la teva mirada la que feia bategar el meu cor amb força. Eren les teves paraules les que em feien ser feliç. Eren les teves carícies, després d’un petó, les que em reconfortaven en els mals moments. Però, tot ha acabat. Queden en la meva memòria tots aquells moments de tristesa i de felicitat que vam passar junts.

Penso en el dia que em vas demanar la mà. Davant de tota la família, amb el consentiment del meu pare i per sorpresa meva, et vas agenollar als meus peus, vas agafar-me la mà entre les teves i em vas posar un anell en el dit anular. Després de més de quaranta anys, continuo portant-lo com si fos una part més de la meva mà.

I el dia del casament. Ho recordo com si fos avui mateix: l’altar, el pare Àngel oficiant la cerimònia, tota la nostra família unida, el vestit blanc que jo portava, el teu tern blau, les flors que adornaven tota la església, la llum del sol entrant per un dels rosetons, el “si, vull”, el petó i l’arròs de quan vam sortir com a marit i muller per la porta principal.

Vam anar a viure a la masia de la teva família. Allà va néixer el nostre fill, en Pau. Van ser moments econòmicament durs, però molt feliços. Vam passar com vam poder. Jo vaig haver de començar a cosir per guanyar un petit sou. Tu passaves tot el dia al camp.

Els teus pares van morir; els meus també. Llei de vida. Sempre ens vam tenir l’un a l’altre per fer front a les adversitats. Fins i tot quan en Pau va emmalaltir i els metges no ens donaven esperances, tu em vas consolar. Plorava i mirava per la finestra com queien les gotes de pluja sobre el camp que unes hores abans havia il·luminat el sol. Durant uns dies semblava que en Pau s’havia recuperat, però, malgrat tot, no estava del tot bé: caminava per la casa capjup, no sortia, preferia quedar-se assegut en una cadira o tancar-se a l’habitació. Va recaure i va empitjorar. El metge ens deia que amb penicil·lina potser milloraria una mica, però la nostra economia no era suficient com per poder fer front a les despeses que suposava comprar-ne una mica. Així que no vam poder fer res per ell, només estar al seu costat en aquells moments tan tràgics. Quan va morir, jo estava asseguda al seu llit, al seu costat, i vaig començar a plorar desconsoladament. De seguida que vas sentir els meus plors, vas venir. Em vas abraçar i em vas protegir. Per uns segons, allà, entre els teus braços, em vaig sentir reconfortada. Tu també ploraves, malgrat voler-ho evitar. Et vaig sentir sanglotant a la meva espatlla.

Encara érem joves, llavors. La mort d’un fill no se supera mai i menys si l’has vist agonitzar entre els teus braços sense cap possibilitat de salvar-lo ni, tan sols, de fer res per alleugerir el seu patiment.

Va néixer l’Anna. Amb el seu somriure il·luminava i donava color, de nou, a la casa. Els millors moments de les nostres vides els vam passar veient-la jugar.

Els anys van passar per tots. L’Anna es va convertir en una dona i es va casar. De la unió, en va néixer el nostre nét. L’Anna va voler que es digués Pau. Amb ell vaig reviure moments que mai oblidaré.

Ara tinc 64 anys i tu en tindries 68. Des dels 22 anys que he estat al teu costat. He viscut sempre amb tu. Hem passat junts quasi mig segle i encara t’estimo com al principi o, fins i tot, més. Et trobo a faltar. A les nits, em giro i espero que, estiguis on estiguis, m’escoltis, m’entenguis i m’ajudis, com has fet sempre.

Els dies sense tu són eterns. Les hores passen lentament. Abans em llegies històries, jugàvem amb en Pau, passejàvem junts... Res és igual ara: Sota la teva làmpada, continuo llegint aquell llibre que tu vas començar; en Pau tindrà un germanet amb qui jugar i tot canviarà; els passejos s’han acabat, perquè no m’agrada passejar sola. Tot és diferent sense tu.

»Espera’m. Aviat tornarem a estar junts. Recorda: t’estimo igual que abans o encara més.

Mercè

Fa un mes que vaig trobar aquesta curiosa carta al cementiri, al costat de la làpida d’Antoni Quer. No vaig poder evitar llegir-la. Dos dies després, vaig veure l’esquela de la viuda d’aquest home.

Amb el permís de la família, he decidit reproduir-la, ja que és una mostra preciosa d’amor vertader, un amor que algun dia espero aconseguir jo. Tal com diu la cançó Els vells amants de Serrat: “S’estimen com jo voldria ser estimat (si els costums que segueixo ho permeten)”.

Per acabar, m’agradaria acabar tal com començava aquesta història, fent referència al pas del temps i ho faré amb una cita de Virgili: “FUGIT IRREPARABILE TEMPUS”.